AMB ULLS DE NENA

EL CONTEXT

La meva amistat amb l'Encarnació Martorell va venir d 'haver-li enviat, fa un temps, un qüestionari relacionat amb les escoles públiques de l'Ajuntament de Barcelona duran la segona República. Estava interessat a recollir totes les opinions possibles al voltant del funcionament pedagògic dels Grups Escolar del patronat Escolar per fer un estudi que recullis els records dels seus antics alumnes.

L'Encarnació havia estat alumna del Grup Escolar Ramón Llull, un dels onze centres -amb Parvulari Forestier- que el consistori barceloní va inaugurar oficialment el 29 de març de 1937, dues setmanes i escaig abans que la ciutadania de l'Estat espanyol optés per un canvi de règim polític, amb l'ofialitzàcio de la República el catorze d'abril. 

La situació escolar a Barcelona evidenciava moltes mancances, en especial d'infants no escolaritzats, però sobretot on ens 

1. Del estudi n'ha sortit el llibre Els Alumnes de la República (Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008), en que es recullen els records i les opinions dels antics alumnes dels Grups Escolars de l'Ajuntament de Barcelona durant la dècada dels anys trenta del segle passat, sobre una vintena de temàtiques (professorat, metodologia, llengua, coeducació, edificis...) . I en el cas de l'Encarnació Martorell, les vivències corresponen als anys passats al seu G. E. Ramón Llull (del 1932 al 1939); a més a més, el llibre inclou una quinzena de cròniques escolars seves -les úniques que ha pogut conservar-, que l'Encarnació realitza a l'escola durant la Guerra Civil en ser escollida cronista oficial per la directora i el professorat.

2. Des del 1922 ja hi havia dos Grups Escolars més, el Baixeres i la Farigola.

constava una situació ignominiosa era en el ensenyament públic: amb unes condicions de locals pèssimes, antihigièniques i antipedagògiques, i en un professorat, en general, desmotivat, poc format, mal pagat i d'escassa consideració social.

Des del començament del segle passat, amb l'intent del famós Pressupost Extraordinari de cultura del 1908, i sobretot a partir del 1916 amb la creació de la Comissió de Cultura, l'Ajuntament de Barcelona va apostar fort per modernitzar escolarment i pedagògicament l'ensenyament primari a la ciutat, amb una tasca conjunta amb els polítics, tècnics -amb Manel Ainaut al capdavant- i la ciutadania al davant en general.

Els anys més feliços de l'Encarnació foren els que va passar com alumna G. E. Ramón Llull a partir de 1932, en un edifici ampli, assolellat i amb bones instal·lacions, dissenyat per l'arquitecte noucentista Josep Goday i esgrafiat per l'artista Francesc Canyelles, i amb un estol d'eficients docents, dirigits per Anna Rubiés i Federico Doreste, on es va dur a terme un ensenyament renovador i arrelat al país en llengua i continguts.

A l'Encarnació que fins aleshores havia anat al Colegio Martinense -ubicat en un pis de una sola nau, fosca, rònega, amb pupitres negres, i portat per un sol professor que instruïa  en castellà i humiliava els alumnes amb el castic corporal-, en entrar al G. E. Ramón Llull li va semblar que aterrava en un altre món. 

L'Encarnació Martorell, com tots els seus companys i companyes, no només gaudia d'un ensenyament actiu i motivador durant el curs (amb sortides, excursions, sense exàmens i amb el material escolar de franc), sinó que a l'estiu fruïa de les activitats de lleure que l'Ajuntament organitzava per als seus infants, com ara els Banys de Mar que es duien a terme a l'Escola de Mar a la Barceloneta.

Durant la Guerra Civil la seva família no es va moure de Barcelona i va partir -com la majoria de conciutadans- moltes estretors, sobretot la falta dels queviures bàsics. Eren membres d'una societat democràtica, lliure pensadora, que es va veure obligada a una conflagració durissima per defensar els seus ideals de llibertat, justícia i solidaritat.

Barcelona va ser una ciutat on el feixisme espanyol i europeu es va rabejar sembrant el terror i la mort mitjançant el múltiples bombardeigs indiscriminats, aeris i navals, que va patir al llarg gairebé dos anys entre el 13 de febrer del 1937 -quan l'atac anava dirigit a la fàbrica Elizalde del passeig de Sant Joan- i el 24 de gener del 1939, adreça a la zona portuària. Es va produir 385 atacs amb un total aproximat de 1.900 impactes de bombes que van causar prop de 3.000 morts, més de 7.000 ferits i al voltant de 1.800 edificis civils destrossats o greument danyats. Ella vivia a la dreta de l'Eixample, al carrer de la Diputació cantonada a la Diagonal, quasi tocant a les vies del tren i per tant en una zona considerada de més risc. 

Amb aquest panorama, l'encarnació va poder continuar els estudis primaris amb penes i treballs, perquè alguns dies havia de fer cues de racionament i altres havia de tenir cura de la casa. La nena feliç que podia dedicar el temps de lleure a jugar ( a fet i amagar, a la xarranca, a saltar a la corda, a fer ballar la baldufa, a tombar cromos, etc.) i a relacionar-se amb els amics i amigues del carrer va créixer de cop i va haver d'assumir tasques pròpies d'una persona adulta. La responsabilitat i la maduresa va ser dues de les característiques principal de l'Encarnació de nena.

Si els esdeveniments haguessin estat uns altres i hagués pogut continuar els estudis, i incorporar-se a l'Institut- Escola de la Generalitat per segui el batxillerat tal com ja estava previst a partir.

3.   el 2004 es publicar un documentadíssim llibre de Santiago i Elisenda Alberti, perill       de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939) (Barcelona,Alberti Editor),       prop de 380 pàgines plenes de dades, plànols, dibuixos, fotografies i un recull de        prems dels bombardeig soferts.

Del 1939, de ben segur que les seves dots literàries s'haguessin refermat i hagués esdevingut una gran escriptora. Tot i això, la lectura i l'escriptura van ser els dos grans plaers que, d'amagat i aprofitant les estones lliures, ningú li va poder furtar.

La persona 

Acabada la guerra, i apunt de fer els quinze anys, va aprendre taquigrafia, mecanografia i estudis mercantils, que li van servir per incorporar-se al món laboral. Tot i que va treballar en una gestoria fins que es va casar, als vint-i-cinc anys, ho combinava amb alguna feina extra a hores, com la que va tenir amb l'escriptor Abelardo Fernàndez Arias, que li dictava novel·les de viatge a l'Hotel España, de vuit a nou del matí, i després ho passava a casa seva a màquina.

Finals de 1955 a l'Encarnació Martorell, en poques setmanes, li va canviar la vida. D'estar casada i tenir un fill de tres anys va passar a veure com aquest fill, en Joan, moria de meningitis i encefalopatia el 10 de novembre, estan ella embarassada del segon, en Joan Enric, i a l'hora com era abandonada pel seu marit al cap de tres mesos d'haver enterrat en Joan i només quaranta dies d'haver infantat en Joan Enric.

L'encarnació va haver de fer front a una altra etapa dura -le més cruel- de la seva vida. Va haver d'espavilar-se -amb l'ajuda de la família i els sogres- i fer front al repte de tornar a treballar, lluitar per la casa i educar el seu fill tota sola. El seu estat d'ànim queda ben reflectit en les frases següents que va escriure mesos més tard en unes cartes adreçades al seu segon fill amb la pretensió de deixar constància històrica dels seus sentiments més íntims respecte a la mort d'en Joan i el motiu de la separació del seu pare. Són uns paràgraf punyents, plens de dolor, solitud i també força de voluntat per redreçar les adversitats.

En els meus braços va fer, al cap d'una estona l'última expiració -molt profunda i va quedar amb la terrible impassibilitat de la mort. eren dos quarts de sis de la tarda.

En aquell moment va començar una nova etapa en la meva vida destrossada.Comença per mi una època de dolor, tristesa, desengany, abandonament moral i material, dificultats, privacions, problemes de tota mena i penes, moltes penes. Una època que encara dura.

La meva pena va ser més gran, o me'n vaig sentir més, perquè me la vaig passar sola. Sola a recordar-lo, sola a endreçar les seves coses, sola a posar flors al seu retrat, sola a plorar el dia del seu sant o aniversari, o el dia dels Reis... Sola sense la companyia del teu pare, del seu pare, comprens?

Jo hauria necessitat molt carinyo i que ell m'hagués animat a dipositar amb tu, que estaves a punt de néixer, noves esperances, a reviure en el nou fill, el fill perdut, tornar a començar la tasca amb una companyia, amb un braç on recolzar-me.

Jo sola m'ha costat més de seguir pel camí de la vida ple de records, i precisament en quedar sola, aquest camí s'ha tornat més ple d'espines i entrebancs i els he hagut de saltar o vorejar a copia de voluntat i sofriment.

Si tens la desgràcia de perdre un ser que estimes molt sabràs per experiència la crueltat esgarrifosa de la mort. Només et diré que les hores que el teu germà va romandre de cos present foren molt tristes i les recordo com boiroses. El moment de fer-li l'últim petó, d'escruixidor. El seu front em gelà els llavis i el cor. Vaig plorar als braços de no se qui, exclamant. <> Llavors començà la buidor de haver de viure sense ell. Em costa molt a prendre a fer-ho moltes llàgrimes i molt sofrir, però el temps ha anat mitigant desfici i m'ha anat endurin el cor a còpia de sofrir i ja el recordo serenament i passo dies sense plorar-lo, i fins avui poder anar al cementiri amb tu ho he fet amb una íntima satisfacció.

De tu sí que he rebut consol. Tu m'has ajudat a no oblidar-lo, que no ho vull pas, sinó a poder tenir altre vagada a poder estimar i a sentir-me estimada. M'has tornat a fer mare. He tingut per qui lluitar i per qui viure, i això és molt.

No sé que ens reservarà l'esdevenidor a tu i a mi, sí me'n veuré cap goig quan siguis un home, ni si tu et doldràs mai d'haver nascut, però sí que el que és cert és que m'has fet un gran bé en venir al món en el moment de la més soledat, i que a poc a poc el teu amor i la teva innocència han mitigat la buidor del meu cor. Gràcies, fill.

Quan va morir el teu germà vaig desitjar amb tota l'ànima morir també, però ara, a pesar que la meva vida és plena de privacions i de dolor, desitjo com mai que no s'acabi fins que tu ja no em necessitis. 

Avui davant el nínxol del teu germà, mentre tu jugaves amb unes flors, molt a prop, li he dit mentalment que no l'oblido, que m'esperi, que la seva mareta anirà a fer-li companyia, però encara no perquè el <> em necessita.

L'idea que et quedessis sense mare m'horroritza.

Sense pare, sense germà, però amb mare! El destí té l'última paraula. La meva, el meu desig, ja el saps.

Amb tot el meu amor...

Dels pares es va amarar dels valors ètics i familiars que l'han ajudat al llarg de la seva vida a intentar comprendre la gent i la societat on la ha tocat viure, i alhora a tenir una mirada oberta al món. Valors com l'honradesa, el lliurament, el catalanisme, la sinceritat, l'esperit de sacrifici, li han servit per esdevenir una persona amb un profund amor als altres.

Amb una actitud de valentia, coratge, i una dignitat i eficiència va anant treballant fins a la seva jubilació en diferents activitats

4.  Juny del 1958

de les quals caldria destacar dues per les seves connotacions literàries va entrar a l'Agència B H A R de detectius privats del carrer d'Infanta Carlota, on els agents que feien el seguiment li portaven les seves notes i ella ho passava a màquina donant-los forma estilística; i féu també de secretària del escriptor Xavier Regàs i Castells.

Fina a l'actualitat l'Encarnació Martorell no a deixat de tenir inquietuds, sobretot culturals i cíviques. És habituals poder-la veure en una conferència a la seu d'Omnium Cultural, en una celebració relacionada amb l'associació d'Exalumnes i Amics del Patronat o bé en una activitat extra programada pel Centre Ocupacional del barri d'Horta. L'Encarnació ha entomat la vida amb la satisfacció d'haver a sumit el paper que l'ha tocat fer, tot adaptant-se a les circumstàncies, amb moments de tot, per afrontar-ho amb la integritat i la fermesa de les persones vitalistes.

El destí ha fet que el seu fill, als seus cinquanta anys llargs, encara necessiti -i molt- de la seva mare a causa de l'oligofrènia que pateix, i que no hagi pogut desxifrar el contingut de les cartes i els relats que la seva mare ha conservat amb tanta cura, pel simple fet que no ha pogut aprendre a llegir.

L'obra

El primer que em va sobtar en saber de l'existència dels 117 relats del dietari de l'Encarnació Martorell és el gran valor documental que representen els seus escrits sobre un període tan convuls i cabdal de la nostra història recent, deixant constància de manera regular del que fer diari i les peripècies al voltant d'una família treballadora de Barcelona durant la Guerra Civil, des de el moment de l'esclat fins uns dies abans de l'entrada de les tropes feixistes del general Franco a la ciutat.

5.  Els relats estan escrits a llapis en quatre llibretes i blocs.

El segon aspecte que sobta agradablement en llegir els relats és constatar la profunda maduresa de la persona que els va escriure amb relació amb l'edat que tenia, de dotze a catorze anys. Una maduresa que en tot moment sura, ja sigui pels temes tractats com per les reflexions que tot sovint fa.

I l'altre factor que crida l'atenció -en comprovar-ne el valor històric i alhora literari- és que el Dietari d'Encarnació Martorell i Gil ha estat una setantena d'anys sense veure la llum, bona part del temps en un armari-altell de la seva casa del barri d'Horta. Aquest diari és una troballa única en aquest gènere que és va avançar sis anys al Diari de Anna Franc.

Els retrats mostren una mirada fresca, una redacció en les quals es noten les seves influències de les seves lectures tant en la desimboltura de les construccions morfosintàctiques com en el vocabulari ric i generós per la seva edat, en un notable domini del llenguatge. L'Encarnació nena era una àvida lectora, llegia molts llibres, sobretot novel·les i narrativa; i això es nota en el seu estil d'escriure. Però també la seva redacció harmònica és fruit d'haver esdevingut una bona alumna del seu estimat G. E. Ramón Llull, portant a la pràctica d'una manera eficaç el que l'havien ensenyat a les classes de llengua respecte a l'estructuració encapçalament i acabament d'un text.

L'Encarnació Martorell ens ofereix unes bones radiografies de les penes i misèries de la guerra per què era una nena que sabia escriure bé, era una observadora i estava informada del que passava al seu voltant i més enllà, tant per la ràdio, pels diaris, pels cartells anunciadors o pels comentaris de la gent del carrer. Alguns són tota una fidedigna descripció de, per exemple, el funcionament d'un mercat (amb els preus), d'una cua de racionament o de la organització d'una cantina escolar.   

Així que van passant els dies i la guerra s'apropa a la seva fi, més llarg i intensos de contingut esdevenen els relats (com que no es un diari personal la immensa majoria no estan datats), i també n'escriu més sovint, perquè li cridin l'atenció més temes, l'interessen, la impressionen, la colpegen dels seus ulls d'infant plens d'innocència i bona voluntat.

En llegir els seus escrits arribes a pensar que l'Encarnació feia o deixava de fer algunes coses amb l'objectiu que havia d'escriure el seu relat, que havia de trobar el temps -amb constància i voluntat- per parlar amb els seus, complint amb el seu deure de deixar fer dels instants viscuts, talment com fan els corresponsals periodístics amb les seves cròniques. I per tant, sempre amb un cert interès -totalment inconscient- de la transcendència del que deixava escrit.

Amb la seva observació perspicaç, van apareixen cronològicament, tot i explicant els esdeveniments cotidians personals i familiars, els períodes i circumstàncies clau de la guerra: els moments d'eufòria i pessimisme, les conquestes i derrotes republicanes, les èpoques de més bombardeigs, l'escassetat de moneda, les restriccions, el racionament de menjar la creació de l'exercit popular, les festes incorporades com la de l'aniversari de la Revolució soviètica, fets internacionals com ara la revolució d'Àustria i les premonicions d'una guerra mundial, etc. Però sobretot el que espot seguir amb força precisió és l'escandalosa inflació en els productes de la cistella de la compra i en el vestit i calçat.

En una bona part dels relats, s'hi reflecteixen moments emotius, colpidors i punyes de les desgràcies i conseqüències de la guerra invasora: l'angoixa dels bombardeigs, el sofriment de les mares, el dolor dels éssers estimats, la crueltat de la mort, el patiment per la marxa al front d'homes i adolescents, la fam extrema i recurrent, i sobretot la necessitat peremptòria d'aconseguir queviures. El tema de la manca de menjar surt a tothora i potser algú li pot arribar a semblar reiteratiu, però ara la realitat del moment en la majoria de llars barcelonines (les que no tenen contactes ni influències). I ella com a bona, notaria  ho descriu amb pels i senyals. 

I com no, els seus escrits estan plens -s'intensifiquen a mesures que va passant els relats- de la sensibilitat esperonadora de l'adolescència: sentiments d'amistat, d'amor, de pau; dubtes sobre el que està bé i el que està malament; reccions de crítica i de conhort. Uns relats en els quals s'erigeix com a defensora de les causes justes i s'hi reflecteix molt el desig d'equitat i solidaritat, principis universals heretat dels seus progenitors, especialment del pare.

L'Encarnació pren part en els seus relats a favor del bàndol lleial a la República, sempre amb respecte i justícia, i deixa clar que aquella guerra estava descompensada a favor dels feixistes i que els governs de les democràcies accidentals van fer l'orni; una guerra que els republicans es van veure obligats a agafar les armes per defensar-se dels sediciosos.

Ella necessitava a tothora pensar -la seva activitat preferida era pensar- i raonar les coses, (entendre) que passava. Per això no entenia la guerra i les injustícies que provocava el bàndol facciós. Per a una nena amb bons sentiments -sobretot pels desvalguts- i molt sensible al dolor, al patiment i a les desgràcies humanes, aquell gran despropòsit només amagava maldat. Encara avui Europa té mala consciència per no haver fet prou costat a la causa republicana i per permetre que després de la Segona Guerra Mundial encara restés el feixisme al continent.

També hi han petites satisfaccions, tendresa, alegries, perquè malgrat les dificultats és una persona agraïda a la vida. Estima la vida, en té un enfocament positiva. Aquest dietari, amb el centenar llarg de relats, és ple de reflexions fetes amb la netedat d'esperit d'una nena, de camí la infància i la adolescència, i es un can a la pau, l'amor i a la justícia universal.

 

19 de juliol. No comprenc què passa

Quin espectacle! La gent als balcons i a les finestres; un trànsit grandiós; un tiroteig constant. Els autos porten pintades les lletres CNT-FAI, o bé UGT, AIT i moltes altres.

Qui ho havia de dir, que avui 19 de juliol de 1936 hi hagués aquesta revolució? Ningú. El poble es pot dir que no en sabia res.

Se sap que els generals s'han revoltat.A Barcelona, a Madrid, a València i altres llocs ha sigut vull, però als altres va ser ahir.

Tothom parla del mateix; els diaris sols porten notícies d'aquest fet... Però es diu que no durarà gaire.

Quines vacances!

Jo Encarnació Martorell, que pensava passar tan bé les vacances... No fa gaires dies que les em començat i ha esclatat aquesta revolta.

Penso en les meves amigues més intimes com són: Concepció Gota, Anna Bardas, Mercè Roig, Aurora Mateu, Noemí Roca, Roser Moragues, Flora Navarro, de l'Escola, i l'Anita la Claudina, l'Isabeleta, l'Anna i d'altres, del meu carrer.

La meva germaneta, pobreta, està sobresaltada. total, cinc anys i ja coneix l'odi. L'odi aquest dolents, que diu ella, que tiren trets per matar-nos.

1. Neus

Corre la notícia que escassejarà dintre de pocs dies el menjar. Tothom en provisiona. Jo vaig a comprar uns quilos d'arròs, uns altres de patates, de sucre i altres coses. Però per ara no passa tal cosa.

Passen dies. Però dies sense poder anar al carrer a jugar; això es el més trist.

La primera cua

Ja ens ho esperàvem, per la primera cosa per a la qual es fa cua és per a les patates.

És la primera cua que faig durant els dotze anys de vida que tinc. Ens llevem a les sis, el meu germà i jo, per agafar tanda per diverses persones; així demà ens agafaran a nosaltres i podrem dormir fins a les vuit. Quan ja tenim tanda ben arreglada pugem a esmorzar. Esmorzo a corre-cuita. Amb el menja a la boca baixem i anem a la cua. Mala sort! S'ha desfet tanda i se n'ha format una altra.

Tornem a agafar tanda, però ens toca molt més enrere. Per fi, després de tres hores, ens toca un quilo de patates a cadascun. n'arrepleguem dos quilos; ja nia per un dinar!

 Una injustícia

Passen dies, mesos i la guerra no s'acaba. Per la finestra veiem marxar trens plens de milicians. Se'n van al front. Se'n va a lluitar pels seus ideals, per les seves llibertats i pels seus fills.

Els feixistes ens poden prendre Màlaga.

El mal es que les forces lleials no lluiten contra el feixisme espanyol, sinó contra el feixisme internacional. La Societat de Nacions s'adorm fa el sec i el sord.

2.  Àngel.

La falta del pa

Arriba el dia de anar a l'Escola, però es retarda uns quants dies.

Estic impacient. Tinc ganes d'explicar coses a les meves amigues.

Per fi em trobo al davant les parets del meu estimat (Ramón Llull). En tot el matí la llengua no para. En falten moltes, de 44 que n'érem a la classe, sols n'hem vingut 26. No treballem gaire.

La falta de nenes creix en escassejar altres productes, com els ous, carn, però el de més necessita és el pa. Pel pa si que ens llevem dematí. El pa és un article de primera necessitat, i tothom s'hi abraona. Si hagués altres articles com es patates, els llegums, etc., no el trobaríem a faltar tant, però com que aquest també escassegen... Surten uns paquets de fer bunyols que nosaltres avui provem, però no resulten gaire a compte perquè en fregir-los s'enduen molt d'oli. Es fan unes cues grandioses, pel pa.

Un simulacre

S'exposen, pels carrers i porteries, uns cartells en els quals es donen les instruccions del que cal fer en el cas de bombardeig.

Els estem llegint de puntetes, el meu germà i jo. Quan penso que altres llocs com a Madrid ja hi ha bombardejat, m'impressiona.

Avui els diaris i la ràdio donen la notícia que al vespre es farà un simulacre de bombardeig. Sopem d'hora.

3.  Grup Escolar Ramón Llull, el Patronat Escolar de l'Ajuntament de Barcelona

Per anunciar l'alarma toquen unes sirenes i els vigilants els xiulets.

Nosaltres baixem al principal. Al cap de poca estona tornen a tocar com a senyal que ja a passat el perill. Pugem i anem a dormir.

Ja hi som!

Compleixo tretze anys. Però són els darrers que compleixo, penso. Quina diferència de l'any passat, quan menjàvem tortell! Aquest any ho celebrem menjant patates i carn de cavall.

Per cert, avui l'hem ensopegat tendra perquè fa dies que és més dura que una sola de sabata.

Per desgràcia arriba el dia que ens hem de llevar i anar al principal. Tothom crida, els infants ploren, els homes maleeixen. Jo no m'espanto gaire, deu ser a causa de no sentir sorolls. Després de mitja hora pugem al pis. M'he desvetllat i no puc dormir. Tinc ganes de saber que ha passat. Potser avui valdria més que hagués mort, si he de viure un any més per presenciar desgràcies i destruccions.

Es repeteix diverses vegades el del dia passat. Però on més a la vora cauen les bombes és a Badalona, Poble Nou, el Masnou i altres pobles.

Per ara no he pogut sentir el soroll d'una explosió. Potser és més horrible del que penso!

El conflicte dels canvis

De mica en mica va escassejant tot, el sucre, el cafè, la   pasta de sopa i altres productes.

Per la meva part el sucre no em fa falta. Bevia llet mai no m'hi posava sucre, i de cafè no en bec.

4. 31 de març del 1937.

A moltes tandes els fan vales. escasseja tan la moneda que si veuen obligats, diuen que l'acaparem els de la FAI. passen dies així.

Surten bitllets de deu i cinc pessetes. Aquest bitllets alleugen una mica els canvis, però ara falten pessetes soltes.

Al cap d'un temps circulen uns altres bitllets de deu rals, aquets, però, solament poden circular per Catalunya.

Per desgràcia sé que és una explosió

Em torno roja, m'espanto. Ja he aixecat el llençol per anar-me a dormir i sento un gran soroll. Al cap de pocs moments sentim les sirenes. La meva germana plora, s'ha espantat, pobreta. Sento crits d' (Àngel) és la  mare que crida el meu germà. 

Baixem al principal. Mentre estic a l'escala sento diversos espetecs. Estic al menjador asseguda en una butaca arraconada a la paret. Estic pensant en aquests moments que ara ja hem començat que cada dia vindran. Potser no veure més les meves amigues. Mentre penso això, sento diverses explosions seguides. Els minuts em semblen anys. estem a les fosques no hi ha electricitat, solament all`al capdavall d'una sala hi ha un ciri encès. No el posen més a la vora perquè no es vegi la claror des de l'exterior. 

Miro per una finestra. Està tot fosc; solament de tant en tant es veu una resplendor que surt de Montjuïc.

Destrosses de la metralla feixista 

Vaig a casa de l'àvia a veure si els passat res, però per sort estan tots vius. Diuen que les bombes han caigut a diversos llocs.

5.  Un ral equival a la quarta part d'una pesseta, és a dir, 25 cèntims.

6.  Encarnació Gil i Roig.

7.  Encarnació Roig i Coromines.

En sortir de l'escala vaig a veure els desperfectes que han causat els obusos de la Diagonal. Hi ha una casa que li falten dos balcons, a l'altra la barana del terrat i altres coses.

A moltes cases enganxen unes tires de paper als vidres. A l'escola també ho fem. Diuen que és perquè no caiguin amb el reso de les bombes.

Al cap d'un poc temps en algunes barriades es recullen diners per fer refugis soterranis.

Ja n'hi ha alguns de fets. No triga gaire temps que en el meu barri en facin. Ho organitza el Prore-fugi i passa per les cases. Arriben a casa i el pare, fen un sacrifici, accepta. Cert que s'han de pagar 68 pessetes per família.

El primer racionament 

Per fi, com tothom desitjava, es raciona el pa, els ous, carn, el carbó i les patates. Ens lliuren el carnet amb les cinc targes corresponents.

La falta de menjar augmenta, i allà on hi ha un tros de terreny per llogar l'agafen uns quants i hi planten. Això es va escampant, i als dos tancats que hi ha al costat de casa també els veïns hi planten.

Una lliure de tomàquets et costa 1.5 ptes., un quilo de sucre 5 ptes., i tot va caríssim.

Estic llepant el plat amb la llengua. He acabat de menjar una truita i ja no tinc més pa. És horrorós haver de menjar sense quasi gens de pa.

Ens donen tan poc de pa! Els dilluns, dimecres i divendres ens donen un panet de 25 grams per cap; ens costa 0.25 ptes cada un.

Fa un mes pesava 44 kg. i ara peso 42 kg. i 500 g.

8.   Àngel Martorell i Vidiella.

9.   Unitat de pes català que equival a 400 grams.

La falta de dos articles necessaris

Així com moltes coses han anat escassejant de mica en mica, l'oli i el sabó no. D'oli encara en trobem unes miques, però el que és de sabó no se'n troba en lloc.

La mama està molt espantada i com ella moltes dones.

Preferiria que ens traguéssim un dia de pa i ens donessin sabó -diu sobresaltada-. Jo li dic que no, que sense netedat es pot viure, però sense menjar no. Ella s'enfada.

Com que en tenim un quilo em pogut rentar aquesta setmana. Passem dies així.

Quan la drogueria en té, ens en dona alguna pastilla. Fins ara n'hem trobat escames, però ara ni això.

Es diu que el poc que es fa va al front i als hospitals.

La mama sempre explica coses de quan la guerra europea; diu que va arribar a escassejar tant que havien de llençar la roba, de això en venien moltes malalties.

Distribució del pa

Estic mirant els cinc pans que he anat a comprar. Separo el més gros, serà per la mama, és la que en menja més. El que penso que és el més gros dels quatre restants serà per a l'Àngel; l'altre serà per a mi, i els altres dos un per el papa i l'altre per a la Neus.

Ella no en menja a penes gens i el papa no gaire. Cada un se l'embolica amb el seu tovalló, i així no hi ha disputes. Hem d'estalviar el pa, però almenys el tenim sens fer cues.

L'assumpte del sabó es posa pèssim. A la galeria tenim el cubell de la roba bruta, fa dues setmanes que no rentem.

Tothom parla del mateix, sobretot les dones.

Veiem una cua pel sabó i desistim de posar-nos-hi pel car que va. Costa tres pessetes el quilo. quan pugem a casa, la veïna ens diu que li haguéssim fet un gran favor si l'haguéssim comprat.

-Ara ja no hi som a temps- li dic.

L'acomiadament d'una companya

És avorrit anar a l'escola, totes van marxant menys jo. Ara es ve acomiadar la Mercè Roig, se'n va al poble per la por dels bombardeigs. Totes li demanen la dreça d'allà on va. A nosaltres ens sap greu de no poder marxar com ella, però a ella també li sap greu no poder-se quedar com nosaltres. Obre la porta, ens diu a déu amb una mirada trista la tanca. Totes ens mirem i diem (quina sort que té). Jo penso que potser allà on va hi trobarà la mort; així em consolo. 

La Rosa que és la meva companya, em diu:
-Em sembla que també me n'aniré.
-Sí? -li dic estranyada.
-Sí, noia, la mare s'espanta molt.
-A on anireu? -li pregunto.

-Em sembla que anirem a un poble de per allà Cerdanyola. Allà no hi hem anat mai encara.

No sé que dir-li. Estic trista. Si me'n pogués anar jo...

La desesperació de la mama

Ara el gas solament va de les dotze del migdia a les dues i de les set a dos quarts de les nou de la nit.

Ena van donar la tarja del carbó, la carn, les patates, els ous i el pa, però per ara solament s'ha racionat el pa. les altres coses encara s'obtenen fen cua. Així que la persona que no té gas la passa negra. Nosaltres encara tenim sort de viure en el quart pis, per aquest assumpte, perquè als pisos baixos encara en ve menys que als alts.

-Recoi! -sento que diu la mama.
-Què et passa? -li pregunto.

-Què em passa? Ves què em passa, que se m'ha apagat el gas a mig coure la sardina! -diu es verada.

-Ni més ni menys que va a vuit rals la terça. A veure si ara se'm fa dolenta... I apa... -continua dient.

-Encenem el carbó? -li proposo.
-Sí... Una mica que ens queda...
-Dons ens la menjarem crua -dic fredament.

Un cas ben trist

Arriben molts refugiats de Madrid i de Màlaga. Pobres infants, els compadeixo, això d'haver de separar-se de llurs famílies i allunyar se de ses llars... És ben trist!

A l'Escola i a molts llocs es fan jerseis per a ells i per als milicians. Els fem amb punt de mitja.

No sembla Catalunya. Poques són les persones que parlen català. A tot arreu es parla castellà.

Jo m'acostumaré a parlar-lo, perquè sempre haig de repetir les coses.

Estic a la cua del bacallà i sento una baralla.

-A mi m'ha donat la tanda aquesta dona i no em possarà al davant a ningú -diu una.

A mi me habla en castellano. No la entiendo -diu l'altra.

-Dons aprengui'l, que aquí som a Catalunya... -contesta la segona.

-Ah, si, una catalana? I vostè una refugiada que es ve a menjar el pa de nosaltres.

Ya vés ¿i a usted que le importa?
-Que què m'importa? Molt m'he importa.
-Bé, prou, diu una que ho sent-, encara acabaríeu malament.

I totes les cues se sen el mateix quan es baralla una catalana i una castellana.

10   Pes de peix o de carn que equival a 400 g.

Es un robatori!

Ve la tieta Neus a dir-nos que li han dit una portera del carrer Lepant ben sabó a 12 ptes. el quilo. Ens pregunta que si en volem. La mama diu que sí.

-Dons -mira diu la tieta-, tu i vas i li dius que tens tres criatures i no tens gens de sabó. A veure si et pot proporcionar una mica.

-Li'n dona la dreça i se'n va.
-La mama proposa anar-hi demà, perquè ja són les quatre de la tarda.
-Ens llevem i hi anem. La dona accepta.

Continua la criminalitat del feixisme

Sento explosions. Salto del llit, em poso les espardenyes, palpo el penja-robes per agafar la bata; per fi la trobo. Sento les sirenes; la mama agafa la Neus i mig posant-me la bata baixem al principal. La Lolita -que així es diu la del principal- ja havia obert la porta. En trem i seiem.

El papa diu que potser seria millor anar a una habitació que té la paret mestra. La Lolita diu:

Como quiera señor Martorell, amí me es igual.

Hi anem. Tinc una són que no m'hi veig. Precisament avi havia de llevar-me a dos quarts de sis per anar a la cua dels ous. L'Àngel hi hagués anat a les quatre.

Hi ha una noia que es diu Rossita que l'interessa i per això té interès a anar-hi. Sort en tinc, d'això, perquè sinó hauriem d'anar un dia cada un.

Pobre noi té catorze anys i ja pensa amb això.
-Amb altres coses hauries de pensa no en això -li dic jo. 

11.  Germana d'Encarnació Gil i Roig.

IAIA DE L'ENCARNACIÓ
I LA SEVA GERMANA

Al cap de cinc minuts toquen les sirenes com a senyal que ha passat el perill.

Pugem i m'adormo.

Una altra que marxa

Estic esperant que vingui la Roca. Ahir em va dir que avi sabria si es que o se'n va. S'obre la porta i entra.

-Que? -li dic. Mira rient i em diu:
-Me n'aniré el dilluns. -Sí? -li pregunto.

-Sí Ja hi es el pare per guardar la casa, perquè si viessin que no s'hi viu posarien refugiats.

Avui és dissabte, solament ens queda aquest matí.

Ens dona l'adreça. Li donem la nostra i va a acomiadar-se de les professores.

Diu la Gota:
 -Ja no tens companya.

Li dic a la Bardas si es vol asseure al meu costat, ja que no té lloc fix.

Ella accepta.

Un sacrifici per la salut

S'ha creat l'exèrcit popular regular. Criden les quintes del 37. De bon matí em desperta la veu. (Un...! Dos...!) Són els homes que fan la instrucció militar. Tot sovint es veuen dones plorant perquè se'ls en van el fill al front o perquè no tenen notícies d'ell.

Quan abans em deien que la guerra era la cosa més cruel de tot el que existeix pensava que potser exageraven, però ara me'n faig el càrrec.

Que per l'enveja d'aquests quatre feixistes s'hagin de perdre tantes vides i passar tantes penalitats...

Ara,cada nit ens em de llevar; ja va la cinquena nit.

El papa a decidit que quan toquin les sirenes no baixarem, perquè un dia, dos, tres es pot perdre la nit, però tots no. Per una part penso que hauriem de baixar i aguantar, però per altre penso que no.

La crueltat del feixisme

Avui han vingut dos cops, a les dotze i a les quatre. Hi ha hagut alguns morts i diversos ferits. Diuen que una dona que donava de mamar al seu fill la metralla li ha arrancat el pit d'arrel i li ha mort la criatura.

A un vigilant la metralla li ha tallat el cap en rodó, i tot de desgràcies.

Penso. Penso en llavors, en el temps de pau, que no havies de patir pel menjar ni pel bombardeig. Que vivíem per la felicitat, que només teníem la preocupació del treball i fer-te gran. Ara no, ara pensem que qualsevol dia pot caure una bomba i matar-nos, que ens quedem sense tal article, que potser perdrem la guerra; que no s'acaba mai i coses així. Tinc ràbia, ganes de plorar... em poso de cap al coixí i ploro, de ràbia. I quina vida.

Em vaig quedant sense amigues

A la classe en som tretze, avui. Hi ha un cercle de noies envoltant la Bardas. M'hi acosto.

-Que passa? -pregunto. La Mateu diu:
-Noia estàs de pega. La Bardas se n'anirà.
-Sí, Bardas? -li dic mirant-la.
-Sí a Sant Llorens de la Muga.
-Quant?
-El mes que ve -contesta pensadora.
Entra la senyoreta i exclama:
-Vamos siempre con los corros? ¿Que sucede a hora?
-Que el mes que viene me iré al pueblo -fa la Bardas.
-Sí? Oye ven.

La senyoreta li algunes preguntes i la Bardas s'asseu.
-Tots us n'aneu? -li pregunto.

-No només la meva germana. És a casa dels meus oncles. Allà al poble no hi ha escoles. Quasi ningú sap de lletra m'explica.

Així seràs el savi del poble tu -dic jo.

-Prepararos para un problema -sento que diu la senyoreta.

Es racionen tres articles

Gràcies a qui sigui, es racionen les patates, l'oli i l'arròs .

Vaig a la Casa de la Vila perquè em donin les targes d'aquests articles. Hi ha una gentada tremenda.

Veig tres cues, i pregunto perquè són. L'una es dels que ahir es van quedar sense i els donaran un número per ser avui els primers, l'altre és dels que avui despatxaran, i l'altre és perquè els donin número per demà. Em posa a l'última.

Després de tres hores me'n vaig a casa. No donaran els números fins a les dotze.

Perquè visc

Cada dia estic més avorrida de la vida. Ara no tinc la il·lusió que arribi Sant Joan, perquè fan ball al carrer; ni la que arribi el diumenge per anar al cinema; ni la que arribi la del meu sant o l'aniversari; ni la s'acosta l'hivern i em faran un abric; ni tan sols que arribi el vespre per anar a passejar amb les amigues. Perquè se que quant arribi Sant Joan no es farà ball; perquè se que en ser diumenge haig de anar a la cua de la llet; perquè se que quan arribi el meu sant o l'aniversari passarà com un altre dia; perquè se que quant arribi l'hivern, en compte de fer-me un abric, em posaré el de l'hivern passat, i perquè quan arribi el vespre ja estaré prou cansada i haure d'anar-me al llit.

Gastes molt i a penes menges

Tot esta caríssim. Alguns preus: una lliura de raïm moscatell 1,40. ptes,; una lliura del altre, 0,75. ptes,; una unça de pernil, 1,50,; una unça de botifarra catalana, 0, 90 ptes,; una arengada 0,30 ptes,; un quilo de sal, 0,30 ptes,; una col, una pta,; una lliura de mongeta tendre, 1,80 ptes,; un quilo de cebes, 1 pta,; un pebrot dels grossos, 0, 75 ptes,; una unça de mantega, 0,85 ptes,; una unça de cafè, 1, 20 ptes,; un quilo d'avellanes, 4 ptes,; (són a cèntim l'avellana); un litre de llet a raig, 1,20 ptes,; un quilo de pa, 0,90 ptes,; una lliura de carn, 6 ptes,; una lliura de carn de cavall, 2 ptes,; una lliura de conill, 7 ptes,; tres unces de cansalada, 3,30 ptes,; una lliura de pomes, 0,70 ptes,; una lliura de pèsols, llenties, guixes o faves cuites, 0,55 ptes,; una lliura de farina (castanyes), 1 ptes,; una ampolla de llegiu (com aigua), 0,60 ptes,; un quilo d'arròs, 1,45 ptes. (preu de tassa); una unça de formatge, (groc) 1 ptes,; unes pastilles de sabó d'olor, un dit d'alt per mig d'ample, 2,50 ptes,; una tres; mariquites, 0,50 ptes.  

Unes sabates per a mi (núm. 36), 25 ptes,; una dotzena d'ous, 18 ptes,; una escombra, 1,50 ptes,; una lliura de mel, 2,80 ptes,; una lliura de carbassa 0,30,; un litre de vi (de taula), 1,50,; un litre d'alcohol, 8,50,; un

12.   Pes català igual a la dotzena part d'una lliura, és a dir, 33,333 grams.
13.   Sardines petites que es venien per unitat.

quilo de mongetes seques, 5 ptes,; cinc litres de petroli, 5 ptes,; una lliura de tomàquets, 0,50 ptes,; i anxova, 0,35 ptes,; tres unces d'olives, 0,55 ptes,; un maig, 0,20 ptes.

Un matí a l'escola

S'acosten le vacances. Es diu a l'escola que no s'enfaran.

Estem unes quantes assegudes a la classe quan una diu:

-Què us sembla hauriem de fer-ne o no?
Una contesta:
-És clar que sí, tu diràs, només faltaria diu l'altra.

-Doncs jo dic que no, perquè estem en el temps que estem no és hora de fer vacances, no? -pregunta a una altra.
Aquella li dona la raó.

Jo m'ho escolto i que tant és que discutint com no, si n'hem de fer en farem igual.

Estic asseguda al pati pensant.

Ara no puc dir a ningú a tal hora sortiré, perquè si se sent un crit que diu arròs, o lleixiu, o un altre article, haure d'anar-hi i passar les hores necessàries fen cua encara que hagi quedat per anar amb algú per anar algun lloc.

Això de no tenir dos hores de llibertat és el que més enyoro.

Un petit efecte de la gana

Avui és el primer dia que sento els efectes de la gana. He acabat de dinar i espot dir que tinc gana. Ara no penso com abans, en un tall de tortell o bé en un parell de galetes de coco. No. Ara penso en un plat de patates o dues llesques de pa amb tomàquet.

Cada dia tinguéssim el menjar d'avui -contesta el papa quan li ho dic.

14.   Era una pastilla de brou concentrat en forma de cub petit.

Sí, és cert. Cada dia tinguéssim el d'avui. Pitjor ens haguem de veure.

Em poso la bata i me'n vaig al col·legit, agafant un grapat d'avellanes d'amagat.

I quina tarda més llarga! es perquè tinc ganes de plegar per poder berenar.

Sento el timbre. M'aixeco d'una revolada. La senyoreta diu:

-Esperaros. Tengo que deciros que este año no haremos vacaciones, però solo vendremos por la mañanas. Podéis salir.

És veritat. Dilluns és el primer dia de les vacances si en féssim. Ja no me'n recordava. Surto de l'escola i me'n vaig capa casa sense aturar-me amb la Mateu, com de costum.

Un bombardeig 

Són les dotze de la nit. estic al principal asseguda sobre un mundo amb la meva germaneta a la falda. S'han sentit diverses explosions, però ara sembla que pari.

-Calleu -diu la mama.

Escoltem, i sentim el soroll d'un avió que es va apropant. Estrenyo contra mi la Neus i m'apropo bé a la paret. El sorolles és més fort. Però es veu que passa de llarg. El soroll va disminuint. Se sent una explosió de bomba i tot seguit les bateries antiaèries.

Passa una bona estona i toquen les sirenes. Pugem i ens fiquem al llit.

Un braç em toca i sento la mama que diu:
-Lleva't, són les vuit.
-Ja? -pregunto. Encara dormiria dues hores més.
-Les vull, les vull -contesta tot marxant.

Esmorzo el que puc i marxo a l'escola. entro al pati i la Navarro em diu:

15.   Bagul

-Ja ho saps. Ha caigut una bomba a casa de la Moragues.

Quedo pensarosa, pensant que ja li ha arribat el torn a una, que potser s'apropa el meu. Després pregunto:

-Però li ha tocat a ella?

-No ho sé, solament m'han dit que ha caigut, efectivament, a la casa on ella viu, però per sort a para als dipòsits de l'aigua, i ella i la seva família es troben bé.

Només hi ha hagut dos ferits. Els portes que vivien al terrat.

El primer aniversari

Un any! Un any de guerra! Si al menys fos el primer que es compleix i l'últim.

DESTRUCCIÓ DELS HABITATGES 

Semblava que un any no l'aguantaríem. Però l'hem aguantat. I ara sembla que no l'aguantarem un altre... I potser n'haurem d'aguantar dos.

Estic a casa de l'àvia escoltant la ràdio. Donen notícies. Entre elles diuen que ha esclatat la guerra xinojaponesa, el Japó pretén envair la Xina, però no ha aconseguirà.

Conversen amb la tieta sobre els meus estudis, i em proposa ensenyar-me taquigrafia. Diu que m'ho pensi bé, perquè molts són els que se'n cansen. 

Jo accepto de bon gust.

-Bé, ja que, si t'ho has pensat bé, post venir ara, quan comenceu a fer festes a la tardes, els dilluns, els dimarts i els dimecres a dos quarts de tres. I et portes la lletera i a les quatre anirem a la llet.

Surto de casa l'àvia contenta. Aprendre taquigrafia, quina sort. Diu que hi ha quin se'n cansa, però jo no me'n cansaré.

Vaig cap a casa.

16.   19 de juliol de 1937.

L'humor a casa  

Com a molts llocs, a casa hi ha un mal humor terrible. La mama, amoïnada per la feina que hi ha i la poca que es pot fer per culpa de les cues, per la escassetat del menjar, perquè hi ha dies que no sap que donar-nos per no tenir res, perquè gasta molt més de que no hauria de gastar, té un humor i uns nervis que a vegades es fa quasi inaguantable.

El papa té colitis i d'aquesta malaltia li ha vingut una anèmia perniciosa, i a més de vegades fa pedres al ronyó. D'aquest mal ja té part del mal humor, però a més a més ja té les conseqüències de la guerra. Veure que cada mes ens enrederim més; ja que un mes vam esgotar els quartos el dia 25 ja no en tindrem; això li acaba de d'enverinar l'humor.

L'Àngel, malhumorat per passar-se el dia fen cues, la de la carn de cavall i la de les guixes; totes dues que comencen a les quatre de la matinada, i l'altre temps fent uns treballs que el papa li fa fer perquè avanci una mica i no perdi el que sap. S'ha tornat amb un geni terrible que no se li pot dir res.

La Neus només volent anar al carrer; i si ara se li mana alguna feina que abans no feia, ja protesta. Sempre hi ha disputes perquè eixugui els coberts.

I jo tot el dia treballant o fen cues, cada tarda la de la llet i totes les altres que es presenten, que solament tinc lliures l'estona que vaig al wàter, que l'aprofito per llegir alguna novel·la o escriure alguna nota; i presenciar totes les disputes de casa, quin humor haig de tenir? 

I per acabar-ho d'arreglar no criden a la Neus per anar a l'escola, ni troben col·locació per a l'Àngel.

17.   Diners.

La gana fa perdre l'escrúpol 

Estic apunt de menjar-me un plat de llenties. La major part d'elles esta corcades; en algunes no hi ha el corc, però en altres si. Vaig treien amb la cullera tots els que neden. Qui ho havia de dir quan abans em donaven un plat de llegums i si hi trobava un corc ja no en menjava a gust el que en quedava...

Ara, més n'hagués. El meu germà ni els que suren treu. A vegades estàs mastegant i sens com n'aixafes un, però... No hi fa res, tot va cap a dins. Més amoïnador que els corcs és la sorra i les pedres; el corc és tou, que la sorra és dura. I en pensar que per obtenir-les has agut de fer part de la nit i tot el matí de cua, encara t'agafen més ganes de menjar-te-les, no fos cas de que es perdés tot el treball.

Acabo les llenties. Menjo mitja truita vegetal. Son uns sobres que valen 0,70 ptes. que contenen un polsim amb el qual es fa la truita. Després una tasseta de malta, i ja he dinat. 

Una pèrdua

Hem perdut el nord. Ja fa temps que ens ho temíem. Hi ha hagut moltes baixes. S'ha evacuat tota la gent que s'ha pogut. I pensar que potser algun dia serem nosaltres els que caurem a les mans d'aquest criminals...! Però no. No potser. No solament haig de veure la guerra acabada, sinó guanyada! Si, em sento optimista.

Quina alegria!, quan guanyem la guerra; no se, no comprenc segurament la més forta de totes, però... També la tristesa de pensar en totes le víctimes, desgràcies, destruccions, que s'han ocasionat per guanyar-la! L'espero, l'espero cada dia més, questa notícia.

Quan penso en aquell temps ta feliç. El temps de pau! En aquell temps que no haviem de faltar a l'escola per motius de l'escola. Que no haviem de preocupar-nos per poder obtenir queviures. Em pregunto tornarà aquell temps? Sí, ha de tornar. Si tothom l'odiés, amb un odi tan gran, amb un odi que només se sentís per la guerra, perquè no hi ha res que ningú que es mereixi un odi com aquest, la guerra no existiria, per tant no hauria començat. però desgraciadament no l'odia tothom, sinó que hi ha qui la desitja.

Però malgrat això s'ha d'acabar .

El vintè aniversari de la Revolució Russa

Avui se celebra el vintè aniversari de la Revolució Soviètica. vint anys que a Rússia hi va haver la revolució, que després de molt lluitar va treure aquest poble de l'esclavitud i de la barbàrie d'aquells temps. Rússia estava respecte als altres països d'Europa, molt endarrerida, però ara fa vint anys va despertar d'aquell somni. 

Hem de celebrar-lo! Gràcies a aquesta revolució estem aquí. Si no fos per l'ajuda que ens ha prestat Rússia, la guerra ja faria mesos que l'hauríem perdut.

També aquests dies es celebra l'aniversari de la defensa heroica de Madrid estava apunt de caure en poder dels feixistes, però els milicians es ban defensar tant com ban poder i Madrid no va caure.

Se celebren, doncs dues festes a l'hora. A casa l'àvia ha escoltat diversos discursos. Tota m'han agradat molt. I ara, a casa, penso: quina joia i orgull, els soviets que avui poden dir: "Vaig lluitar a la Revolució; vaig sofrir; vaig resistir tot el que vaig poder i ara, ara puc comptar-ho!" 

També jo vull, també jo vull poder dir: vaig sofrir; vaig resistir tot el que vaig poder i ara, ara puc comptar-ho! i si és necessari també: vaig lluitar en defensa de la Pàtria!

Es fa per la necessitat

Ens donaven fins fa uns dies una lliura de pa per persona els dimarts, dijous i dissabtes. Però l'altre dia ens ban posar a mitja ració. Així que, deixant de banda el diumenge, ens donen tres unces de pa per dia (el que pesava el llonguet de déu cèntims), o sigui una unça per àpat, sense berenar. Què n'hi ha amb una unça de pa per àpat? Sinó per res, quasi bé. Aquesta falta tant gran a despertat l'astúcia de les persones, sobretot de les dones.

Per anar a buscar el pa necessitem una tarja. En ella hi ha marcat el dia del mes. En donar-nos el pa, taladren el dia que correspon si algun dia se'n descuiden no cal dir que hi tornem ben de pressa. Però amb això no n'hi ha prou. Són tan pocs que se'n descuiden! Sabeu que fem? Doncs escolteu: en anar a buscar el pa humitegem amb saliva el número que han de taladrar, així, queda humit i el taladrador no fa el forat sinó que només fa un sot; llavors, en arribar a casa planxem la tarja per darrere i per davant, i queda tant dissimulat que és quasi impossible que ho notin; després tornem al forn, i aquell dia tenim tota l'antiga ració. Però no sempre succeeix així, sinó que al forn sempre hi han dos taladradors i quan es fa amb un d'ells va tot bé, però quan es fa amb l'altre, masega molt el paper hi ha cops que el forada. Quan es amb el segon també ho provem, però a vegades ens diuen: "Ja heu vingut!", sen se notar la picardia amb què hi tornem.

AMICS DE L'ENCARNACIÓ

Aquest secret solament el saben, fins avui quatre persones i nosaltres. La veïna que ens ho ha dit sempre diu: "Com que jo sé que en sobra per això ho faig, si sabés que ho prenia d'un altre no ho faria, però..., així si."  


En aquests moments penso jo entre mi: "Sí, tu amb l'excusa que després en sobra i el reparteixen als coneguts fas la falta, però si el prenguessis d'un altre potser també la faries."

Està molt mal fet, si. Però quan mel menjo dic: "Quina sort!", sense pensar-hi si està ben fet o mal fet. El meu pare no ho sap.

Cos nova

Des de fa temps la llet només s'obté amb recepta de metge. La mama ha anat al metge de la Casa de la Vila i se n'ha fet fer una per a la Neus: però com relativament la nena no té cap malaltia el doctor hi ha de trobar alguns inconvenients. La mama, però, després d'explicar-li i en senyalar-li la boca de la Neus, que li falten moltes peses i les que té, corcades, l'ha convençut.

Ara tornem a tenir mig litre de llet a casa. Feia tents dies que no haviem tingut que em sembla que no pugui ser. aquest mig litre se'l reparteix la Neus una meitat al vespre, i l'altre al matí. aquesta llet l'anem a buscar uns dies nosaltres "la mama i jo" i els altres una veïna. A vegades quan estic a la cuina, i veig el pot de la llet, tan blanca, tan bona, no puc resistir-me i d'amagat en bec un got. En empassar-me-la, em fa l'efecte que no n'he begut mai. Ja no me'n recordava del gust que tenia. Que bona que és!

La Neus comença la vida escolar

Comença el nou curs. Torno a l'escola, matí i tarda. No rebo cap notícia desagradable. Moltes no venen, altres falten molt. N'ha entrat de noves, però faré el mateix grau: el sisè, és l'últim.

Aquest mig dia en entrar al pis, la Neus em diu:
-Em rebut una carta, de mi, per anar a l'escola.
Ric i entro. Pregunto a la mama:
-Què és això que diu?

-Sí, que hem rebut una carat perquè vagi a l'escola ella -em contesta.

Per una part està contenta. Feia tres anys que hi estava matriculada, i ja té sis anys. Però, per l'altre, això d'haver-se de separar d'ella la major part del dia ho sent una mica.

-Gràcies a...! -em retrec. Des de el 19 de juliol la paraula de Déu ha disminuït molt en el llenguatge de la gent. Hem de seguir el costum.

-Sí. Ja era hora, ja -va dient fen el dinar.

Així que el primer de mes la Neus començarà la vida escolar.

Temptació 

Camino pel passeig de Sant Joan. Vaig a Gràcia, al mercat de la Travessera, on hi vent una tia meva. És verdulaire. I vaig un dia per l'altre, i em dona verdura, les pomes que se li podreixen, carbassa, etc. No s'hi arriba mai! Vaig caminant amb les mans a les butxaques i amb el cap cot.

Per fia arribo. Entro a la plaça i entro a la seva botiga. Hi ha la tia i la seva filla. Després de saludar-me em serveix.

Em dona escaroles, bledes, carbassa, cols, i una colla de pomes que es comencen a passar.

-Dona-me'n dues pessetes -diu- i esperat una mica que anem a buscar un cove.

Li dono les pessetes i marxa.

CREIX EL PÀNIC

Les pomes que m'ha donat són de les agres. En té un caixó de dolces. "No me'n podia donar una?", penso jo tot mirant-les. Que bones que han de ser! Tombo el cap. Tira, per una poma! No li vindrà d'una. Poso la mà la caixó i agafo una poma. Amb un ganivet que hi ha per allà la pelo. Que bona!Feia tan de temps que no n'havia tastat... Les venen a 3,00 ptes. la lliura "Ja es necessita  tenir desig", penso tot eixugant-me els llavis, perquè veig venir la meva cosina.

18     Montserrat, tia d'Encarnació Gil i Roig.

-Que tens llavors? -li demano quan arriba.
-Sí. Té.

Me'n dona un gran grapat. Són de carbassa. A la mama, l'Àngel i a mi ens agrada molt.

M'acomiado i marxo. Pel camí penso: "He robat?"

Pobres mares

Ahir es van acabar les últims bledes.

-Que farem per sopar? -pregunta la mama en sortir de la cuina i entrar al menjador.

El papa està assegut amb el cap sobre les mans i els colzes sobre la taula. L'Àngel està llegint, la Neus dibuixa. I jo estic escrivint les meves notes, fen veure que estic fen els deures de l'escola.

Tot això ho fem amb la poca llum d'una espelma que tenim al damunt de la taula. Estem en alarma. En sentir la mama, tots aixequen el cap i la mirem. Fem una cara com sinó la comprenguéssim el que ens diu. Estem encara pensant, el papa amb els seus pensaments, l'Àngel amb el que diu la novel·la, la Neus mirant amb quin color amb quin color pintarà el dibuix, i jo recordant el que empassava sis o set dies en darrere.

Despertem d'aquells pensaments, i analitzant la frase que ens ha adreçat, responem:

-Això pensava -diu el papa amb veu baixa.
-És veritat. No tenim res -diu l'Àngel.
Jo afegeixo:

-Res, no. Tenim les dues escaroles. he sentit a dir que bullides amb una mica d'all semblen bledes.

Després de comentar-ho un xic més, la mama les posa a coure. Quan estan cuites ens les mengem. Tenen un gust molt amarg, però... Tot va cap a dins quan es té gana! A la Neus no li agraden. Enretira el plat i posant el cap sobre la taula diu:

Tingués un got de llet com abans...!

Des de fa uns dies, la llet que obteníem amb la recepta ja no la tenim. N'ha molt poca, i li que hi ha és per les criatures menors de dos anys.

-Si tothom patis igual que nosaltres, ja s'hauria acabat tot això, però com a molts no els falta res... -exclama la mama.

Es veritat. S'ha de reconèixer que hi ha que té més que nosaltres "com també hi ha qui en té menys". Jo ho comprenc. Quin sofriment per una mare, quan un fill demana pa, ho qui diu pa, uns altres queviures, no poder-li-ho dona i haver de dir-li que no! O veure, com veu la mama, que recullin les molles de la taula, pelem amb paciència les llavors de carbassa, escurem també com podem "amb la llengua" els plats, mirem amb ulls com unes taronges a les parts que fa el papa d'un menjar, per veure qui la té més grossa, en una paraula: veure que un fill passa gana! Pobres mares.

Una alegria

Estem tots, menys el papa, asseguts a la taula apunt de començar a menjar un plat de farina de galeta bullida, en lloc de sèmola, quan truquen a la porta. La Neus va a obrir. Entra el papa amb un paquet. Tots el mirem plens d'alegria. La Neus pregunta.

-Què és. 

Ela papa entra rient. Ens aixequem i anem a rebre'l. Deixa el paquet a la taula i diu:

-A veure si ho endevineu. Em sembla que no podreu pas.

Tots toquem el paquet i mirant-nos els uns als altres esperem que ens ho digui.

Destapeu-lo -diu.
La mama el desfà. Tots volem veure-ho primer.
-Un pernil! -crida la Neus.
Oh! -afegeix la mama.

L'Àngel i jo no diem res. L'emoció no ens deixà parlar. El papa trenca el silenci:

Bé, dinem, que tinc gana...
Dinem i mentrestant ens explica com anat l'assumpte.

El senyor Manuel, que és l'encarregat d'allà on treballa el papa, li ha venut per 150 ptes. aquest pernil. El papa no l'hagués comprat, perquè tant no podem gastar, a no ser pels precs d'aquell home. Li ha dit que no el pagués ara, que s'ho apuntés, i... Ja ho pagaria!

El pernil és quelcom tendre. Per anar bé s'hauria de guardar uns dies, però ja l'encetem aquest migdia. No tenim gens de tall. És adir, si, tenim dues arengades per a tots cinc.

EL PERILL DEL FEIXISME

-Que bo que és!  -dic quan me'l menjo. Me'n toca un bon boci, per és allò, més m'estimaria la meitat del que em toca i poder-hi menjar el doble del pa que m'hi menjo. De totes maneres ja m'he hi posat una bona llesqueta. Un altre àpat el tindre de menys, penso jo.

Ja tenim el tall assegurat uns quants dies.

Que li passa?

Cada tarda, en sortir de l'escola, vaig al Clot, a casa d'una senyora, a buscar llet per a l'àvia. Aquesta senyora té una parenta que està de dependenta en una lleteria. I per això li proporciona la llet. Li ven a tres pessetes el litre, i l'àvia no pot dir res perquè la necessita. Fa prop d'un mes que és al llit malalta. És ja d'edat, pateix del cor i del estómac. Els aliments que ella havia pres sempre eren: llet, sopes i patates. Naturalment, en faltar-li aquest, i a més a més, amb els ensurts dels bombardeigs i tota la resta, ha caigut malalta.

Cada vespre, en arribar a casa l'àvia, em donen un boci de pa amb ametlles, avellanes o qualsevol cosa que tinguin i em diuen que és per berenar. Però jo, en arribar a casa, faig el pa amb cinc trossos i en dono un a cada un i amb l'acompanyament faig igual.

A causa del esta de l'àvia, fa ja dies que em suspès, la tieta i jo, les lliçons de taquigrafia.

Ha arribat d'anar a buscar la llet. La mama i la Neus estan a casa l'àvia. En arribar jo, la mama marxa per fer el sopar. Jo em quedo fina que vingui la tieta de treballar. La Neus perquè vol. Estic asseguda en una cadira als peus del llit, on jeu l'àvia.

Què li passa?

Cada tarda, en sortir de l'escola, vaig al Clot, a casa d'una senyora, a buscar llet per l'àvia. Aquesta senyora té una parenta que està de dependenta en una lleteria. I per això li proporciona la llet. Li ven a tres pessetes el litre, i l'àvia no pot dir res perquè la necessita. Fa prop d'un mes que és al llit malalta. És ja d'edat, pateix del cor i de l'estómac. Els aliments que ella havia pres sempre eren: llet, sopes i patates. Naturalment, en faltar-li aquest, i a més a més, amb els ensurts dels bombardeigs i tota la resta, ha caigut malalta.

Cada vespre, en arribar a casa l'àvia, em donen un bocí de pa amb ametlles, avellanes o qualsevol cosa que tinguin i em diuen que és per berenar. Però jo, en arribar a casa, faig el pa amb cinc trossos i en dono un a cada un, i amb l'acompanyament faig igual.

A causa de l'estat de l'àvia, fa ja dies que em suspès, la tieta i jo, les lliçons de taquigrafia.

Ha arribat de anar a buscar la llet. La mama i la Neus estan a casa l'àvia. En arribar jo, la mama marxa per fer el sopar. Jo em quedo fins que vingui la tieta de treballar. La Neus perquè vol. Estic asseguda en una cadira als peus del llit, on jeu l'àvia.

Com que la Neus és al menjador, hi ha un gran silenci. Només se sent el tic tac del despertador. Penso. Penso en la propia àvia.

És la primavera cop que sento el temor que la mort arribi a alguna persona. Ara me'n recordo de tot el que ens ha estimat; de tot el que ens ha donat i regalat; de com de bé s'ha portat amb nosaltres i de les vegades que l'hem fet enrabiar.

Per fi, el timbre sona. Entra la tieta. Beso a l'àvia en en acomiadar-me. Ella rep el petó, treu entre els llençols el seu braç descarnat i l'estira volen dir que em retiri, es posa a plorar.

He sortit al carrer i em dirigeixo pensant en el que s'ha esdevingut. Perquè ha volgut que marxés i s'ha posat a plorar és que la meva presència la fa entristir? Per què? Al cap de les tres preguntes sé trobar-hi resposta. Fin que m'adono penso en el mateix.       


Un ramat de llops afamats

La feredat de veure, a l'hora d'obrir la plaça, com entra la gent. Estic contemplar-ho. Totes les dones, criatures i homes que hi havia estaven apretats els uns contra els altres. Es veien tot de cistelles i bosses enlaire, aguantades per un braç, ja que és tan petit que té cada persona que el cistell o la bossa no hi caben. Se sentien crits, baralles, de tot. Quan els mossos s'han disposat a obrir les portes, s'ha vist com la massa de gent s'ha abalançat contra la porta, els mossos s'han parat, i llavors la massa ha torna a recuperar l'equilibri que semblava que havia perdut.

Per fi, els mossos s'han atrevit, i obrin les baldes i a presentar-se a córrer, s'ha vist com la gent s'ha abraonat dins de la plaça com un ramat de llops afamats en veure un cabrit. Tothom corre, se senten xiscles, plors. Només ha durat uns instants, ara al portal de la plaça no hi ha ningú. sembla que la gent hagi desaparegut per art de màgia. Però si. Si que hi ha algú, allà al raco veig aixecar-se una noia d'uns dinou anys.

Ha caigut, i la gent "com farien els llops afamats" ha passat per sobre seu sense ajudar-la a aixecar-se.

M'hi acosto, té algunes rascades i un canell desllorigat. No és el primer cas. És molta la gent que està assenyalada per les entrades a la plaça. Sento a dir que una té una costella esquerdada, l'altra una torçada de coll que quasi no el pot moure..., i tot de coses així.

Vaig a veure si trobo quelcom. No hi ha quasi res. Solament verdura, peix, nap i remolatxa. Tot, menys l'última cosa, amb cua.

Tot el matí penso amb el ramat de llops. Com es torna la gent quan té gana! Caure una persona i en lloc de collir-la li passar-li per damunt, cecs per la gana.

Sigui el que sigui

Fina ara haviem anat menjant arròs, sèmoles, verdura de la tia, el pernil però tot ja s'ha acabat. La tia ja no té verdura, perquè per poder-la obtenir s'han de fer unes llargues cues, al Born.

Les remolatxes són per les vaques i els porcs, però la gent sense ser-ne també en mengen. Avui ho provem nosaltres. Fem naps i remolatxes bullits. Separats. Els naps poden passar, però les remolatxes, me me n'he passat un tall que ha sigut el primer.

Sempre que s'havia parlat, abans, del menjar i dels gustos, el papa deia:

-Ami m'agrada tot -i advertia-, menys els naps.

Sempre que trobava el nap que la mama posava a l'olla, feia mil escrúpols. i ara... Mira. Haver-los de menjar com a plat únic.

Arreu se sent el mateix "aquest hivern si que..., si no ens morim de gana ens morirem de fred no se n'escaparà ningú..."

IMATGE DE LA GUERRA

Les coses es posen cada dia pitjor. Al matí mengem un plat, encara no ple, d'un puré que venen en unes capsetes i que val 0,80 ptes. cada una. En gastem tres en cada àpat. Queda claríssim, una mica més espès que l'aigua. Després vint avellanes, i cada un el pa que es pot menjar de la seva ració.

Per dinar, naps, remolatxes i carbassa, bullits; si tenim carn de cavall o congelada, que tenim un cop o dos per setmana, la fem amb sebes i alls. Els alls guisats no m'havien agradat mai, però ara més n'hi haguessin. I després, per postres sis avellanes. 

Per sopar, queda clar altre platet de puré i les vint avellanes. Ara si que puc dir, sense por de mentir, que passo gana, i com jo tots els de casa.

El papa jo es pesa per no tenir un disgust cada cop.  La mama tampoc no ho fa, però es coneix que s'aprima amb la roba. Sempre havia estat grassa, però ara per les carns per moments. L'àngel ha perdut dos quilos des de la guerra. La Neus pesa igual que l'últim que la vaig pesar, que va ser quant tenia cinc anys. I jo abans de la guerra pesava 44 kg, i ara que ha passa un any peso 41 kg i 300 g.

Que trist és això d'haver-te d'aixecar-te de la taula amb gana en cada àpat del dia!         

Guanyem Terol

Hem guanyat Terol! Quina alegria! Però tot no és alegria. S'ha de pensar que per guanyar-lo s'hauran perdut moltes vides i molts homes hauran quedat mutilats.

Quantes mullers, pares fills s'hauran quedat sense l'home, el fill o el pare, per sempre més.

No pretendré mai fer comprendre a algú com d'horrible, cruel, dolorosa és la guerra. No. És impossible. Això si, un no ho passa no sen pot fer càrrec. Parlo per experiència. Prou havia senti jo a parlar de les guerres. Però mai havia aturat el meu pensament en aquest assumpte. I si molt en sentia a parlar se'm feia pesat.

I per això no intentaré fer comprendre a un que sempre ha viscut en pau com d'horrible i cruel és la guerra.

Això si, però, sempre que se'n parli la censuraré, i en diré tot el que sento. En una paraula. L'odiaré. I si jo puc evitar-la l'evitaré. I pensaré sempre: mori la guerra!

Nadal

Ha arribat el Nadal. Però..., que diferent el de llavors, el de quan regnava la pau! A casa no el celebrem, i com nosaltres ho fa quasi tothom. Ara el "menú" ha canviat. Així, en compte d'escudella, carn d'olla, pollastre, torrons i xampany, mengem; un plat de farinetes de blat de moro; com que les avellanes es venen a 20 ptes. el quilo "sense closca", xufles, i per postres mitja taronja.

Durant tot el dinar, penso en el mateix. En aquells dies, en aquells nadals, en aquella felicitat, en aquella alegria. Quan, quan tornarà?

19.   25 De desembre de 1937

20.   Es feien amb aigua i farina de blat de moro, amb una mica de sal i un raig d'oli, si         se'n disposava.

Penso també en els soldats. Com han de pensar en les seves famílies, en les seves llars... Que no saben si tornaran a reunir-s'hi.

Pobres soldats! jo encara tinc pares, germans, llar, plat a taula i llit. Ells no. Ells no entenen res d'això en al seu entorn.

I tot per la guerra! Quan tornarà aquell temps, quan en tot això no pensaré?, vaig preguntar-me.

Quantes i quantes coses arriba a restituir la guerra. No solament vides i ciutats, sinó les festes més familiars!

Una nova

Un noi del barri ha vingut aquesta tarda demanant pel meu germà, i no i era. Però ens adonat la notícia a nosaltres.

Ell treballa, juntament amb un altre "del carrer" en una casa d'instruments de música. 

La feina augmenta, l'amo necessita un altre noi. En Marcel i en Joan, que així es diuen, han pensat en l'Àngel ja que sabien que buscava feina; i per això ve.

Agraint-li molt l'interès, i dient-li que l'Àngel s'hi presentarà demà al matí, a la casa, s'acomiada de nosaltres.

Arriba l'Àngel. En donar-li la nova un somriure li puja als llavis i ho aprova.

Parlem amb el papa sobre el sou. Aquest li diu que si li dóna menys de quinze duros al mes, no accepti. És el mínim que guanya un noi al posar-se a treballar.

És l'últim dia de l'any. Fa un fred crescut. Em llevo.

Ho! Veig tots els carrers coberts de neu! Només faltava una nevada per augmentar més la misèria i el dolor.

En mal dia comença l'Àngel a treballar. Nevant! 

21.   Era la manera més popular de comptar diners. Un duro era una moneda de cinc           pessetes.

He de sortir al carrer. Trepitjo la neu que feia tants anys que no havia trepitjat.

Passen tres dies. Tots tres nevant.

La setmana de l'infant

La diada de Reis ni l'any passat ni aquest no s'ha celebrat. En lloc d'aquesta diada s'ha celebrat "la setmana de l'infant".

Aquesta setmana hem fet festa a l'escola. Observo i veig que encara que hi ha guerra, els infants encara són els mateixos, i miren les joguines, les toquen, i juguen amb la mateixa il·lusió que ara fa dos anys. Només amb la diferència que llavors les joguines les portaven els Reis, i ara les regalen els pares.

La Neus torna a preguntar, com l'any passat, perquè no venen els Reis. Quan li diem que és perquè hi ha la guerra i ells no travessen la frontera, ens mira trista i pregunta:

I quan s'ha acabi tornaran a venir?

Pobres infants! Encara no comprenen tant la guerra, també passen les seves penalitats.

No puc fer-hi més

Tinc una debilitat. Estic fen el llit de la Neus. Sembla que haver-me d'abalançar per posar bé el llençol a l'altra banda hagi contribuït en el meu mareig. M'assec en una cadira; el cap em volta; tinc mal de ventre, d'estómac, de cap; les mans em tremolen. quan estic dreta, sovint, se'm torcen les cames, pels genolls; em sento dèbil. No és la primera vegada. Es compren. Quins aliments prenc? Patates, llet, arròs, bacallà, ous, brau, i moltes altres coses, fa molts mesos que no n'he tastat. La carn i els llegums un o dos cops al mes.

Tot sols farinetes, olives, xufles, farinetes, olives, xufles, i sempre el mateix.

Abans, en arribar a casa, hi havia quelcom per picar, ara solament la paperina de xufles i el pot de les olives.

Sempre que puc, prenc també el que puc. Al migdia, agafo unes quantes olives, mentre la mama enraona amb la veïna, renta, o es la wàter, o no hi és "això quasi mai passa".

Amb les xufles no ho puc fer, perquè la paperina està lligada amb un cordill, i m'entretindria massa. L'hi va posar el papa ja que va notar el que fèiem tant jo com l'Àngel.

Quan estaven en un pot de llauna era molt fàcil fer córrer els dits, però havent-hi el cordill ja no ho és tant.

Quants cops, ens anar-me'n al llit, he reflexionat, he pensat, i fins hi tot com n'és de lleig, d'indecent, una mala obra, robar i més a casa, robar als pares, germens, a mi mateixa! Quants cops m'he proposat no prendre res mai més, aguantar-me, com s'aguanten els de casa "excepte l'Àngel", ja que les parts de menjar són iguals!

Però, no hi val, quan arribo a casa, tinc gana, però les olives, la boca se'm fa aigua, tinc l'oportunitat que la mama no em veu, no penso que és una mala obra, que robo a tots els de casa, ni penso que la nit anterior m'he proposat fer-ho més, i no poder-ho fer obro el bufet, destapo el pot de les olives i n'agafo un grapat.

En aquells moments, el cor em va més de pressa, el pols em tremola, i fins que no me he menjat no recordo tot el que havia pensat.

Jo crec que això no és pot censurar, que és robar, sí, però un robar explicable, robar per necessitat. Si jo no passes gana, robaria? No.

Crec també, que l'home més honrat i bona persona en un cas necessari també robaria. Naturalment hi ha qui té més voluntat que jo, més resistència, però això també s'acaba en un cas extrem.

Divuit mesos de guerra

Un any i mig de guerra! Quina tristesa, però aquesta tristesa no ha vingut sola. Ha vingut acompanyada d'un bombardeig. Aquest ha sigut al migdia, a l'hora que els infants sortien llurs escoles; i, ha sigut el més llarg i horrorós de que ha estat víctima Barcelona.

Ha causat moltíssimes víctimes i nombrosos danys materials.

Jo sortia de l'escola, en sentir les bombes, la Neus, la Masip -que és una companya de classe- i jo ens hem ficat en una escala. Hem sentit el soroll d'una metralladora. Els feixistes, a més de llençar bombes també metrallen la gent quan van baixos.

Els sorolls han parat, sortim al carrer i veiem un grup de gent.

Anem-hi? -li pregunto a la Massip .

Ella, sense contestar-me, s'hi apropa. La Neus i jo la imitem.

Una dona, abraçant-ce a una altra, exclama:
-¡Oh! Senyor, si llegamos a salir... En la misma Puerta

Podem veure una bomba clavada en la carretera i una dona com l'aixecava.  

24.   19 de gener del 1938.

Seguidament arriben les autoritats i en agafar la bomba diuen que no ha explotat.

Si arribem ha sortir de l'escola un minut més tard... Quina sort, quina sort hem tingut!

Sols espero el dia que podem dir: avui fa vuit mesos que regna la pau a la meva pàtria. Llavors ja ni hi haurà més bombardeigs, i pertant més pèrdues de vides innocents!

Civilització!

Vaig a casa la tia Montserrat. Quan pot ens ven taronges, ja que s'obtenen amb grans cues. Veig molts desperfectes a la Diagonal. Arribo al passeig de Sant Joan.

Prou m'ha havien dit i explicat els danys que les últimes bombes han causat, però mai m'hagués imaginat el que ara presencio.

Hi ha una casa que la paret del darrere li ha nat a terra. Es poden veure els pisos per dins, en molts d'ells encara hi han els mobles, els quadres penjats... Un arbre tallat. Més cases a terra, de les quals encara treuen runes.

M'aturo. Miro i torno a mirar. I en aquests moments, em pregunto: això és civilització?, visc en un país civilitzat? 
No sé el que em passa, ni se contestar aquestes preguntes.

"Si és així" dic entre mi "la paraula civilització deu tenir un significat diferent del que jo pensava."

Recordo que vaig a casa la tia; reprenc la marxa. i mentre camino carrer amunt: "això és civilització?", vaig preguntar-me...

El conflicte del combustible

No ve gas. No es ven carbó, ni vegetal ni de coc. Es consumeix molta llenya. 

Poc menjar, i a sobre que no el puguis coure!

la mama està de mal humor, totes les olles fumades..., els fogons, la cuina, el pis, està negre i ple de fum...

La llenya es ven a cinc pessetes, la arrova. És de pi. Molta gent va a cercar-la al bosc. En vaig a comprar, cinc travessies lluny de casa. La porto dins d'un sac, aquest a l'espatlla. Una arrova. Em paro sovint a descansar. Fa vent i els cabells em vénen a la cara; les mans gelades, ja que amb els guants no puc agafar bé el sac: cada cop m'ajupo més, l'esquena, els dits, el coll em fa mal. Tot i això, aguanto; l'Àngel va a treballar, el papa no té salut i quan fa un esforç ja passa mal dia; la mama té feina; la Neus és petita; sols que do jo, i ho faig de gust.

En arribar, deixo la llenya a la porteria. Pujo i agafo una escarpa i un martell. Torno a baixar i em disposo a partir-la.

Asseguda a la vorera, sobre el sac, vaig fen cops de martell a la escarpa que es va clavant en els trossos de llenya.

El temps passa, el sol s'amaga, la gent que fins ara el prenia va desapareixent, però jo segueixo pica que pica. El pensament que fins que jo no pugi amb la llenya la llenya partida no començarem a coure les farinetes fa que vagi picant, sense descansar el braç que tant cansat tinc.

Com que ara els fanals no s'encenen, la llum del sol s'apaga i cap altre la substitueix. Es fa fosc. Però jo, pica que pica i l'escarpa se'm desvia alguns cops i m'esqueixa la pell del dit petit, precisament, allà on tinc el penelló el martell també pica de vegades a la mà; les ungles se'm trenquen; a les mans se'm claven estelles, però jo vaig picant fins que acabo la llenya i pujo a casa

25.   Pes equivalent a 26 lliures, uns deu quilos aproximadament.

26.   Inflor de la pell causada pel fred i que provoca ardor i picor.

cinc "pisos" desitjant que arribi ben aviat el dia que no hauré de passar tantes penalitats i no hauré de suar i patir tant. Tot això, que pitjor dies no vinguin -però-, almenys avui tenim llenya i podrem couré les farinetes.

El mal de l'especulació

FUGIN DE LES BOMBES 

L'especulació fa que la vida sigui cada cop més cara. A qui té diners per gastar no li falta res.

Es ven arròs a 20 ptes. el quilo, quan el preu de la tassa es de 1,50 ptes. el quilo; un de farina de blat, 13 ptes., quan se'n pot vendre, ja que és destinada al pa. Però els forners, o qui sigui, treuen farina bona, la venen a un preu alt, i a canvi n'hi posen de dolenta. Es diu si hi posen pols de marbre per que sigui blanc.

Escasseja també el tabac. Es fan grans cues. A canvi del tabac s'obtenen queviures. Els homes paguen grans quantitats de pessetes per una paquet illa, a vegades arriben a 300 ptes.

Ara ens hem inscrit en una cooperativa. Però poca cosa donen. És una sucursal de La Unió de Cooperadors de Barcelona.

Hi ha la de l'Estat, la dels ferroviaris, i moltes altres. Aquestes donen més que a l'anterior. A la veïna li han donat, a la cooperativa de l'Estat, el lot següent: 4 quilos d'arròs; 4 més de llegums; 6 litres d'oli "sense els tiquets"; 4 pots de carn russa, de dos quilos cada un; dos pots de llet condensada, i altres coses que no puc recordar. 

Quina desigualtat!

Això que uns "iguals que tu" tinguin tant i d'altres tant poc fa desesperar.

Si el Govern no posa remei, no se com s'acabarà.
Igualtat, igualtat, sobretot, en aquest assumpte!

27.   Paquet de picadura de tabac.

Un gran mal

Molts cops, sent a una causa, sento conversacions amb dones que em fan exaltar.

Hi ha cada dona més ignorant...!

Faig un gran esforç per no moure'm del lloc, a vegades premo els punys, els queixals, i per fi, no poden resistir més, desaparec d'allà on era.

Quina gent més ignorant hi ha al món!

Arribo fins hi tot a avergonyir-me de pertànyer al meu gènere. D'homes també n'hi ha, però molt menys. Una diu:

-Ai! Estic més contenta...
I quan les altres li pregunten el motiu, contesta:

-Perquè el mes que ve s'acabarà la guerra -i en veure la incredulitat de les altres continua:

Si, filles, si. Jo ho sé per una persona, sabeu?, que està molt assabentada de les coses. -i a mitja veu:- és un cunyat meu que treballa al Ministeri de Defensa.

-I qui guanyarà? -pregunta una.

Ningú, filla, ningú. És farà un arreglo entre els dos governs. Així tothom estarà conforme.

I aleshores és quant no poden resistir-ho més, marxo de la cua de l'oli. Pateixo per poder sortir de entre la gent, ja que com plou hi ha un munt de paraigües, però ho prefereixo a estar escoltant la ignorància d'aquella dona.

Com aquesta conversa, haig d'escoltar-ne moltes.

L'escola del Mar destruïda

Ha sigut destruïda per unes bombes incendiàries L'escola del Mar. La meravellosa Escola del Mar! Una de les més grans joies que ha tingut, no solament, Barcelona ni Espanya, sinó el món sen ser "dins el seu gènere". Jo l'havia sentit alabar molt, sobre tot la biblioteca.

1. L'escola del Mar era una magnifica construcció de fusta, de tres cossos en forma de u oberta, de dos pisos, i amb unes escales llevadisses per baixar a la sorra, i una profusió de finestrals damunt el mar; en visitar-la feia una sensació d'un veritable vaixell. Josep Goday va ser l'arquitecte, i l'edifici va entrar en funcionament l'estiu de l'any 1921. En va ser l'únic director Pere Verges i Farrés. S'hi va portar a terme una de la més reeixides renovacions pedagògiques amb que ha comptat el nostre país.
2.  Anna Rubiés i Monjonell va ser directora del la secció de nenes Grup Escolar Ramon Llull; de la secció de nens, se'n encarregar el canari Federico Doreste Bentancor. Donya Annita que és així com l'anomenaven les seves alumnes, va ser una dona amb gran personalitat, culta, íntegra i una excel·lent pedagoga. Va tenir una forta ascendència entre el professorat i l'alumnat del centre. Igual que la immensa majoria de directors i directores -i una gran part del professorat del Patronat Escolar-, va patir la depuració franquista, i va ser sancionada de feina i sou durant cinc anys, passats els quals la van confinar durant una temps a Guadalajara.  

Aquest matí, a l'escola, la senyora directora ens n'ha parlat. Hem acordat recollir uns diners, comprar uns llibres i dur-los-hi un matí per ajudar-los a reconstruir una nova biblioteca, ja que ara L'escola del Mar s'ha traslladat a Montjuïc. Com a deures ens han manat fer una carta als alumnes sobre aquesta escola, comunicant-los el nostre propòsit.

He escoltat amb interès tot el que la senyora directora ens ha explicat.

Quan penso que els esforços de tantes persones i el treball de tant temps ha sigut destruït, en uns instants, per unes bombes, m'adono de com ben bé de com d'injustus i criminals són els bombardeigs.

Una excursió

El dissabte passat van anar un grup de nenes de l'escola a comprar els llibres per la nova biblioteca de L'escola del Mar. I avui quatre classes anem a Montjuïc.

Ahir ens van dir que les que volguessin i poguessin, podien dur-nos esmorzar.

Jo el poc pa que tinc el destino a altres àpats principals, així que em dirigeixo a l'escola amb les mans a les butxaques.

Arribo davant l'escola. Hi ha un grup de noies. En veure'm s'acosten. Són quatre: la Miquel, la Salvador, la Massip i la Paniello. Les quatre porten un paquet. Faig un gran esforç, en veure els quatre paquets i un xic més lluny uns altres grups de noies cada una amb el seu paquet. Les llàgrimes em pugen als ulls; i per això faig un gran esforç per contenir-me-les, i perquè em saltin dels ulls.

El grup es va apropant, però ja sols veig els paquets, i penso: "Totes amb esmorzar menys jo!"

Només una distància de tres passes ens separen quan la Miquel crida:

-Que no vens?
-I perquè no? -li pregunto amb un nus a la gola.

-Com que no dus paquet... -però l'última paraula quasi no l'he sentit. L'ha refrenat un cop de colze la Paniello.

La Miquel comprèn el que la Paniello li ha volgut dir amb el cop, i la mirada que li ha dreçat. Llavors pregunta:

-És que no tens què dur? -però més que una pregunta ha sigut una afirmació.

-Pobra noia, prou pena té si ni pot portar un paquet! -diu la Salvador molt baixet.

Els altres grups s'acosten. Després d'uns moments, que a mi m'han semblat hores, l'escola s'obre.

Entrem. Esperem uns minuts i marxem. Hem baixat del tramvia i entrem a l'Escola del Mar de Montjuïc.

Els va ser enviades les cartes, però que el correu va tant malament, no les han rebut.

Uns alumnes de la nova ens fan els honors. Després sortim als jardins, i els senyors professors ens donen l'ordre que esmorzem.

En sentir-la tothom salta i crida, de l'alegria. És tant bonic menjar a la muntanya, en mig dels arbres i les flors! Pro me'n recordo, jo, d'aquelles excursions que havia fet en aquell temps que tenia menjar. Tothom està content, tothom menys jo.

Em separo de les meves companyes amb el cor oprimit. Tant que em divertiria. La Miquel m'agafa pel braç.

-On vas? -em pregunta-. Vine dona, vine. Si tu no en tens, nosaltres si. Ens ho partirem com bones germanes.

Jo només faig que mirar-la, no se que dir. La Paniello afegeix:

-Tu creus que consentirem que te'n vagis sola, mentre nosaltres mengem i riem? no ho faries tu per nosaltres?

-Dons vine -continua la Salvador-. Potser algun dia ho faràs tu per nosaltres -i m'empeny cap un banc que la Masip ha escollit.

Allà seiem. Jo no els he sabut dir res. Sols els e adreçat un llarg somriure.

Em posen un paper a la falda. La Paniello allargant-me un tall de carn fregida diu:

-Té, jo ja n'he agafat dos expressament -i dirigint-se a les altres-: vosaltres poseu-hi el pa.

La Salvador em dóna una llesca de pa. La Miquel una altre. La Masip posa sobre el paper un tall de botifarra catalana.

Em sembla increïble. dona les gràcies a totes. No se com començar a menjar. Dues llesques de pa!

Per fi menjo. Una llesca és xusco "el pa que els donen als soldats"; l'altre és de pa de fora, és molt bo.

Estic agraïda.
En acabar em donen una mandarina.
Hem acabat. Anem cap als professors.

Després d'uns moments ens acomiadem dels alumnes i professors de l'escola i marxem.

He quedat emocionada d'aquesta excursió.

Que bones que han sigut les meves companyes! Mai no ho oblidaré.

Un canvi

Cosa estranya. Per fi d'any va nevar. i avui 14 de febrer, torna a nevar.

Es diu si és el primer any que neva dos cops aquí a Barcelona.

Quin fred que fa! No faria res. Totes les hores possibles me les passo al costat de la cuina econòmica, escalfant-me les mans.

Tinc els penellons rebentats. duc dos dits embenats. A la nit em piquen molt. Sols desitjo que arribi l'hora del àpat i la de posar-me al llit.

Estic al llit. La mama m'ha cridat, però jo sembla que tingui els llençols enganxats a les espatlles, i no puc aixecar-me.

Faig un esforç i m'aixeco.
I quin fred! Els vidres estan en telats.

Ara recordo que en passar pel Passeig de Sant Joan vaig veure l'aigua dels sortidors gelada.

I quina desgràcia haver de viure amb aquest fred! Haver de sortir al carrer, no poder-me estar al llit fins que em plagui; no poder menjar per la gana que tinc, i tantes altres coses...

De sobte. els meus pensaments es fonen, passa pel meu cervell la idea d'aquells que no tenen un foc per escalfar-se, ni un llit on aixoplugar-se.

Perquè si hi ha qui pateix més fred i gana que jo, perquè haig de pensar que sóc desgraciada?

I així com primer pensava passar uns dies de sofriment, ara em considero feliç, pensant en les comoditats que encara tinc, i en els pobres combatents que no les tenen.

30.   Any 1938.

La pèrdua de Terol

La premsa i els diaris donen la desagradable notícia que hem perdut Terol. Són coses de la lluita, diuen. si. Són coses de la lluita. Ara guanyar, després perdre... Però no obstant això, m'ha causat una desagradable impressió. Tants esforços tantes vides!Tot per res. Per guanyar una cosa que ara la tornem a perdre.

Els feixistes tenen molt més armament que nosaltres. Dues nacions els n'envien descaradament.

El que més tenen ells són avions. Tant dels que diuen de caça com dels de bombardeig.

Entre la nit passada i avui ja han vingut vuit cops a bombardejar.

La gent està exaltada. A cada moment sento: "Escolta. les sirenes? Ai! Em pensava que ja tocaven." O bé: "Calleu. Avions! Ai no. Filla, ja els sentia."

Tothom sen sirenes i avions tothora. Hi haguts alguns morts d'atac de cor o de nervis. Hi ha molts morts i ferits. Els hospitals són plens. A moltes cases on han caigut bombes fa una setmana encara estan ara treien runa. Hi ha qui s'hi queda sepultada, i ha passat hores i hores sense menjar i asfixiant-se. Que trist ha de ser! Ho sento, ho vaig, i no acabo de comprendre-ho.

És possible que tornin aquells temps que no toquin sirenes ni hi hagi bombardeigs? Aquesta pregunta me la faig molt sovint, sobretot quan sento les bombes i les sirenes.

Un cor destrossat

Estic asseguda en un seient del tramvia. en un altre no gaire lluny seu un vellet. Va conversant amb uns senyors mig plorant.

Escolto. M'assabento del que li passa. Tenia dos fils i els dos han siguts morts al front. Ell feia de porter en una casa, que acaba de ser destrossada per unes bombes. Ara ja no té col·locació. Ni tampoc família.

L'home va plorant. Un senyor li pregunta si té diners, on va. Ell diu ni un cèntim, tota la casa a anat a terra. Ell, però, no hi era. Diu també que no sap on va, no coneix ningú.

Els senyors amb qui parla li allarguen uns bitllets.

Penso a donar-li'n, però no en duc. Però l'home no és feliç no ho serà mai més. Per més diners que tingui, els seus fills no tornaran.

"pobre home!", penso. "Això és quelcom que porten les guerres. Com les odiarà!"

Més homes al front

L'enemic ataca fortament. Ha pres moltes posicions per la sector de Terol.

Ara criden els nois de dinou anys. Entre ells ha de marxar un noi del meu carrer, es diu Pepe. Fa pocs dies se li va morir un germà. Patia del cor i, entre els bombardeigs i la falta d'aliments, va empitjorar i va morir. La seva mare està desesperada. Un mort i l'altra al front.

Vaig a l'escola quan sento que em criden des de darrere. Em tombo. Vaig en Pepe que s'acosta.

-Hola! -em diu tot allargant-me la mà.
-Hola! -contesto tot fent el mateix.

-Como estàs? -em pregunta, ja que i tot que es català, els seus pares són castellans i parlen la seva llengua.

-Yo bien -li contesto-. ¿Y tu? ¡te marchas, verdad?

31.   Pepe Bueno.

32.   Ernest.

-Por ahora aun no, sólo vamos a aprender la instrucción.

-En Sabadell -contesta, i després d'un moment de silenci... ¿Vas a la escuela? Yo voy hacia cia allí, también.

Li dic que si i emprenem la marxa.

-¿Tienes miedo de ir al frente? -li pregunto per dir quelcom.

-¿Miedo? ¿Por qué? Me sabe mal mal marchar peró no lo temo.

Así ¿no marchas con entusiasmo? -Em mira i em contesta:

-Sí. Muy entusiasmado marcho, però eso de no saber si volveré, o me quedaré allí para siempre...

-Claro, claro. lo comprendo.

-Lo comprendes? Pues pocas son las chicas que lo comprenden.

El miro interrogant. Ell continua.

Sobre todo las que tienen el novio al frente o se les marcha ahora. Dicen que un hombre no ha de temer a la muerte. Y estas son las que cuando el Chico convencido se marcha, le olvidan, y mientras él lucha pensando en ellas, éstas estan aquí divirtiéndose con otro. Como las de la lechería. Un novio al frente y otro aquí. Y la casada un novio aquí y un marido en el frente.

-Entonces debes asegurarte bien.

-¿Yo? Encarnación, no. Yo no dejo aquí m´s que familiares i amigos

-Vale más así -aprobó. Jo.
-Cuando vuelva, si vuelvo, entonces será otra cosa.
-Entonces la podrás vigilar, ¿verdad? -li pregunto rient.     
-No. No tendré que vigilarla. Escogeré a una que no sea com las de ahora.

-Si la encuentras -li adverteixo jo.

Ja he arribat a l'escola. em paro per acomiadar-me quan ell em diu:

-Es verdad. Si tú aun no te has casado...
-Bueno hasta otro dia -li dic.

-Sí, hasta otro. Pero tú no me contestas. Si me marcho sin vernos ya te escribiré. Salud -em diu tot marxant.

-Y buena suerte -responc jo.

Entro a l'escola. a Miquel ja m'espera. Em dóna la nova que hem enfonsat un vaixell facciós, el Balears. Però jo quasi no l'escolto...

Que bonic que és pensar

Són les cinc de la tarda. La Neus i jo anem capa la cooperativa. Han dit que donaven bacallà. El fred ha disminuït una mica. Encara que al cel hi hagi núvols, fa sol. 

Fa dues hores que he acabat de dinar i tinc gana, molta gana!

Ja hem arribat. Entro i em diuen que em fa falta el carnet de soci.

Quina contrarietat haver de tornar! Travesso el carrer de Marina i li dic a la Neus:

-Vols anar-hi tu? s'hi pensa, i arrenca a córrer.
No m'aguanto. Cerco, cerco quelcom. Per fi ho trobo... M'assec en un pedrís i espero. Quina gana que tinc!

Penso en el matí. He anat a la casa de la tia Montserrat i sols m'ha donat carbassa . Diu que no té res més.

Res més, però té quatre gats i dos gossos. Quan jo he arribat, un dels dos estava menjant un plat d'arròs bullit. Quan veig aquell plat tant ple, tant blanc...!

Aquells animals atipant-se i jo passant tanta gana. Unes llàgrimes em pugen als ulls i em cauen galtes a vall. Ploro, ploro de gana i de malicia!

Tombo el cap. Veig la Neus aturada a mig camí parlant amb unes nenes, saltant a la corda. Vaig a cridar-la, però no se que em retè. Aixeco el cap. Veig uns núvols blancs, molt blancs. Sembla que un pinzell negre hagi passat per l'espai i hagi deixat unes pinzellades blanques.

TOTS HI PERDEM

Els núvols van corrent, els meus pensaments també corren vaig plorant.

El temps passa. Els núvols van allunyant-se d'allà on eren; el meu esperit també s'allunya.

Vull desviar els ulls, però no puc, sembla que els núvols m'hagin hipnotitzat. Que bonic que és pensar!

Em sembla que no m'ha avorriria mai per més sola que estigués. Mentre pugui pensar...

Sento que em toquen. Em tombo i veig la Neus. M'allarga el carnet.

-Ja hi has anat? -li pregunto estranyada.
-Sí! -em contesta.

Anem un altre cop a la cooperativa. Quan arribo a casa miro el rellotge. Fa dues hores i catorze minuts que he sortit de casa. Quanta estona he passat, asseguda al pedrís, mirant aquelles pinzellades, pensant! "En que?", em pregunto. Però és inútil. No em contesto. Quasi no recordo res. Sols sé dir-me: "Que bonic és pensar!"

Creix el pànic

Els bombardeig augmenten. Fa sis o set dies que vénen dos o tres cops al dia. Avui, però, no ha sigut així. Venen cada dos o tres hores més o menys. La gent ja no es mouen dels refugis. Hi ha qui hi menja i hi dorm.

Nosaltres no ens movem del pis. Aquests dies no he anat a l'escola.

Són les dotze del migdia. És l'hora que els toca venir, si segueixen fent-ho cada tres hores´.

La mama està cosint; la Neus enfilada en un cadira, mira per la finestra; jo, estic preparant la farina de blat demoro per fer les farinetes. 

Sento les sirenes, uns avions, unes explosions, una xiscles, uns crits.

Vaig a la habitació on hi ha la mama. Ella s'ha aixecat i ha oberta la finestra "es fa perquè l'aire no faci pressió als vidres". La Neus entra. Se senten més explosions. Més a la vora. La Neus diu:

-Me'n vaig a la paret mestre! -i se'n va.

Jo m'he repenjat en un armari. Aterra hi havia una planxa i hi he posat un peu a sobre. Esperem. Segueixen les explosions. La mama va dient en veu baixa:

-Lladres... Lladres...

De sobte, la casa tremola. Sentim avions i espetecs. La mare s'ha aixecat. Jo, com que sols m'aguantava amb un peu, perdo l'equilibri, i per poc caic a terra.

La Neus ha vingut corrents, dient:
-Veniu! Veniu!

Hi anem. Els sorolls han parat. La mama ha callat a l'acte. Jo dec estar vermella com un tomàquet, ja que sento escalfor a les galtes.

Però ningú ha cridat ni xisclat. La impressió ens ho ha impedit.

Mirem per la finestra de la meva cambra. Veiem com tothom corre carrer amunt.

Després d'una estona de estar així, passa el perill. Jo baixo a vera que ha passat.

Al costat d'una casa del meu carrer, separada de la meva tres més, ha caigut una bomba. Veig com treuen de dins, amb llitera, els ferits i els porten a les ambulàncies. Hi ha una noia que té la cara desgraciada. Però a ells no els ha passat res, després dels bombardeigs se'n van anar a Monzón. Van traient més ferits, mentre jo em vaig preguntant:

-Quin dia serà que s'apreciarà i respectarà el valor de la vida d'un home? Arribarà aquest dia?

34.   En aquella casa era on vivia la Paniello. Companya de classe.

La via..., és la vida 

Alemanya no en té prou de atacar-nos i destruir-nos.

Ha envaït Àustria. Ha sigut sense sang i jo penso que millor. Si haguessin resistit també haguessin perdut. I a més els homes.

Els diaris porten grans informes sobre aquests fet. Diuen que hi ha hagut molts suïcidis.

Estem sopant a la llum d'una espelma, ja que hi ha alarma, i parlem d'Àustria.

Diu que un home, en assabentar-se'n ho mort la filla, la filla i s'ha mort ell -diu la mare.

-I uns altres diu que la dona ha enverinat el menja i s'han mort tots. Eren marit i muller un fill i la minyona -afegeix l'Àngel.

-Ja és ben trist, ja! -exclama el papa.
-Almenys ens deixessin tenir un arma, diu la mama.
-Per defensar-nos? -pregunta el papa.
-No. Per matar-nos nosaltres, si entren.

-Per matar-nos? -dic jo-. No mama. no. Ami no em matis pas. Si entren ho sentiré molt, però..., és la vida! -acabo per no trobar altre acabament.

I quan estic al llit penso: "Matar-nos? Matar-nos? Quina tonteria! La vida ... És la vida!"

Mil víctimes

Aquest darrers bombardeig han ocasionat mil víctimes. Mil víctimes. Mil víctimes! Homes, dones, infants, tots innocents!

Els homes han sigut sorpresos en els seus treballs;  les dones en els seves llars, preparant el menjar o gronxant el seu fillet; els infants en els seus jocs; en les seves rialles; els vells en el camp, cultivant amb il·lusió un espai de terra, per poder portar un parell de cols a la filla o a la jove. I milers d'aquests han sigut esqueixats i destrossats per la metralla feixista.

34.   L'onze de març del 1938.

Mil víctimes! Mil, sense comptar les que han deixat, plorant-los. Planyent-los. Tots sense tenir res a veure en aquesta causa. Per què han d'assassinar-los, doncs! Quina injustícia! Sembla que no pugui ser, però és.

La major par de les hores del dia me les passo pensant en això, amb aquesta injustícia. L'única manera d'oblidar-ho és llegint.

Llegeixo moltes novel·les. De Zane Grey, de G. O. Curvot. De P. B. Kine i d'altres. Tot i això, no se'm borra aquella horrible idea: la injustícia.

Ha arribat la primavera!

Ja som a la primavera. Els arbres i les flors floreixen; les orenetes retornen; el sol està més hores a l'horitzó i per tant la nostra terra s'escalfarà més.

La primavera és l'estació de la vida, de l'alegria; el seu clima suau; en ella tot neix i tot creix.

Ja a arribat, quina alegria! Però, tot no és alegria. No ho és com la d'aquells anys quan no hi havia guerra. aquesta sembra la mort i la tristesa i per això, encara que l'estació sigui igual, no és tant alegre.

Quan s'ha acabi la guerra, llavors la primavera serà alegre en tots els sentits.

-Que arribi aviat! -penso jo.

Fa uns dies que quan baixem a l'esbarjo no tinc gens de jugar i de passejar.

-Estàs en fadada? -em pregunten sovint les companyes.
Sempre els respons negativament. Llavors em diuen:

No et trobes bé? -i en respondre'ls que no és res d'això, insisteixen dient-me:- Doncs que tents? Vols venir a passejar explicant pel·lícules?

-No, dones no. Jugueu. Per mi no us preocupeu. Vull estar sola -i me'n vaig.

Elles m'obeeixen. Jo em poso a caminar pausadament mirant un grup de nenes d'uns de vuit o deu anys.

ELS MILICIANS ANY 1938

Miro l'aigua que va caient d'una regadora que agafa una de les nenes. L'aigua cau damunt les flors i plantes plantades a la parcel·la que cuiden amb molta cura. Després miro una altre nena que va traient-ne les fulles seques; una que estova la terra; una que escombra...

I els pensaments corren; penso en la cura que posen aquestes nenes en aquest trosset de terra. En si ara vinguessin els avions i destruïssin la parcel·la, les flors, les nenes! Pobres! Pobres! I pensar que ha succeït això i molt més... 

Unes llàgrimes em pugen als ulls. Però em recordo que estic al pati, que pot sonar el xiulet i haver-me de reunir amb les amigues. 

Aparto la mirada d'aquells infants i la passo a l'horitzó.

Penso en diferent coses. Penso en les injustícies, en l'odi, en l'amor, en la guerra, en la pau, en la vida, en la mort, en el món, en l'univers...

Tot em sembla un misteri incompressible. He posat els ulls en una flor. Passo una estona mirant-la, mirant de comprendre de com s'han pogut formar les seves fulles, els seus pètals, els seus colors tan bonics! 

Sento el xiulet. Em tombo i vaig a la fila. De bon gust em quedaria al pati tot el matí. Entre les flors! Són tan boniques...

La meva diada

25 de març. És el meu sant, el de la mare i de l'àvia. He fet una felicitació per cadascuna.

Questa tarda el papa i la mama han sortit de compres. Arriben i, per a gran sorpresa meva, em donen un paquet. El desfaig. Un paraigua!

Quina alegria. El meu sant no ha sigut tan trist com  m'havia pensat.

He tingut un regal. Aquest regal em fa pensar que entenia cada any.

A l'Àngel n'han comprat un altre " del que ha cobrat".

L'àvia ja fa dies que em va donar cinc pessetes. En demanar-li jo per què i a que venia, em va contestar que eren pel dia del meu sant. I que me les donava llavors perquè a final de mes no en tindria, segurament.

Aquest migdia em menjat: farinetes i vint olives, com sempre. Però com que el papa ha comprat panses seques, n'hem menja per postres.

Ahir ens van augmentar la ració del pa. Encara que poc, ja anem millor.

LES MISSERIES DE LES GUERRES

Ara ens donen 150 g. per cap, diàriament. Estic sopant. Miro el meu tros de pa i penso en un dia molt llunyà. era abans del 19 de juliol, vaig arribar a casa i la mama em va donar una llesca de pa, més gruixuda del que jo hagués volgut. Em va donar també una presa de xocolata, però com que jo la vaig rebutjar, em va donar deu cèntims.

"Quina sort!", pensava jo, mentre baixava l'escala per anar a jugar al carrer. "Em guardaré els cèntims, em menjaré el pa sol i així podré anar el dissabte al cinema, perquè ja en tinc quaranta més."

En ser al carrer vaig posar-me la moneda a la sabata i vaig disposar-me a menjar el pa. Però en portar-ne una tercera part, ja n'estava tipa. Que dolent que era el pa sol! Prou pensava jo en els consells i prèdiques de l'àvia, de la mama, del papa: "No llencis mai menjar. Potser algun dia et doldrà haver-ho fet." Però jo, no poden més, vaig llençà el pa que em restava en un portal mentre em deia: "Jo no haure de doldre'l aquest pa. En tinc tant com en vull."

I ara em dol haver-lo llença! Si ara el tingués... Tan bo que seria amb aquestes olives! O encara que fos sol!

En fi. Ja està fet. Però ara si, vaig pensar que mai, més no llençaré menjar, encara que tingui tan com vulgui!

Que bona que és!

És el migdia. En plegar de l'escola he anat a casa l'àvia. Quasi sempre que hi vaig em dona quelcom. Una galeta, una taronja, un grapat d'avellanes, o d'ametlles, un parell de figues seques, una tassa de brou "caldo" o alguna altra cosa.

Avui, però, no em dona res. Jo ja sé quan passa això pateix ella més que jo.

Li faig un peto, obro la porta del pis i baixo l'escala. Ella ha tancat la porta, però encara no hi baixa vint esglaons quan la torna a obrir i em crida. Pujo i la segueixo. En ser a la cuina em diu:

-Mira com que ahir al tiet li van donar una lliura de llenties seques, té -i em va allargar un platet de llenties.

-Però... -li dic jo- A vostè els farà falta...

-No, dona, no -em diu tot tirant un raget d'oli per sobre dels llegums-. En menjaré jo un xic menys. Au, menja, que segurament no n'has provat.

M'assec a la taula i em dona un tros de pa. Encara no m'he posat la cullera a la boca quan sento la salivera. Que bones que són! Ja té raó l'àvia quan em diu que fa temps que no n'he menjat...

He acabat. Li porto el plat a la cuina, li dono les gràcies i em diu.

-Sí, dona, veus? Així podràs esperar millor l'hora de dinar. És que no tenia res per donar-te.

-Però, és que té cap obligació de donar-me al guna cos sempre -li dic tot rient.

No, dona, però amí m'agrada donar-vos algo.
-Ve gràcies. Passi-ho bé.

"Pobra àvia", penso jo tot baixant l'escala. Si no ens pot donar res ja no està tranquil·la. Que bona que és! Tant d'aliment que li convé i s'ho treu d'ella per donar-nos a nosaltres.

Penso jo que potser no hauria de prendre-li res, però no. Llavors s'ofendria. Pensaria que no sabem agrair-li el sacrifici que fa.

Pujo a casa i la mama em diu:
-Has d'anar a buscar llenya. No ve gas.

Potser m'ho sembla, el cert és que la roba d'avui no em pesa tant com la dels altres dies. És el platet de llenties?

em torna avenir la memòria l'àvia i penso; "que bona que és!"

Una conversa

Aquest matí a la cooperativa donen carn.

Després de menjar un plat de farinetes i vint olives, marxo a comprar-la.

Des de un tros lluny veig un grup de gent. En arribar-hi demano l'últim. Un noi em dona la tanda. Fins a les nou no obriran. Ara deuen ser les vuit.

Quan he donat la tanda, travesso el carrer i començo a passejar pel passeig.

Deuen haver passat uns minuts quan sento que em toquen l'espatlla. En tombar-me veig la meva amiga Isabel.

Ens saludem i m'explica que també és sòcia de la cooperativa.

Després de parlar uns moments em diu:
-Tinc unes ganes de que s'acabi la guerra!
I jo! -li contesto. 

-Te'n recordes de quan no n'hi havia? Com ens divertíem! -i després d'uns minuts de silenci afegeix: A vegades em passo estones pensant-hi. Quan anaven al parc, al cinema, al canòdrom, a la fira, al ball, a la muntanya, als banys... 

Ja tornarà, dona, ja tornarà tot allò -l'animo jo.

-Ai, no se si tornarà tot això. Uns al front, els altres treballant; surts al carrer i no trobes ningú. Després, la mare no vol que vagi a cap lloc. Té una por que mentre sigui fora toquin les sirenes...

-També hi fa l'humor de tothom. Abans mentre et diverties no havies de pensar en res. Ara un ha de pensar que hi han molts que lluiten, que moren, que pateixen, que passen gana... I que els cèntims que gastes en una diversió valia més que els empressis en una cosa més profitosa... En fi, no s'hi pot fer res. Em de tenir paciència. -I després d'una pausa pregunto-: Ja ha marxat Pepe?

-En Pepe? Ah! No, no marxa crec. Com que treballa a l'aviació es queda aquí. El qui ha marxat és el Jaume. En Jaume Viladés. Després en Paco. Ah! I el germà de la l'Anna Maria.

-Sí? sospiro i dic:- Si dura gaire tots aniran marxant  

-Sí -i rumiant continua-. Tenen... Dinou anys. Doncs la quinta que cridin tindrà divuit. Encara hi haurà d'anar el teu germà.

-Encara falta temps. Sols té quinze anys!

-Saps què penso? -em pregunta-. Que si dura molt ens quedarem sense nois. Quant tornin...

-Si -li interrompo jo-. Quan tornin haurem de fer cua.
Es posa a riure. Sentim crits a la cua. Ja han obert.

-Bé noia li dic-, posem-nos al nostre lloc, que ja saps com són les dones. -A veure quan tornaran aquells temps -em diu tot marxant.

I en dir-li jo "paciència, paciència", s'atura i contesta:

-Sí, noia, sí. Paciència. Però que s'acabi, si no, estem perdudes.

Ella es col·loca al seu lloc, jo al meu. Penso en el que m'ha dit i em dic: "Desitja que s'ha acabi la guerra per poder divertir-se. Jo ja les trobo a faltar les diversions, però que poc! El que més enyoro és la pau, la tranquil·litat, l'abundància de menjar, i que no es perdin tantes vides!

Com? I quan?

Els feixistes ataquen fortament. Són molt a prop de Catalunya. Fa dies han empres una ofensiva i les tropes lleials no fan res més que recular. Els ànims decauen.

Vinc de casa l'àvia. Hi he escoltat un discurs. Deia que així que l'enemic trepitgi terra catalana, Catalunya estarà en peu de guerra, que la situació és compromesa, que tothom ha de doblar el seu treball que tots em d'estar units..., i moltes altres coses.

Ara sí que temo perdre. Quan he sentit que el feixistes estan a punt d'entrar a Catalunya, m'he esgarrifat tota.

Penso en si entressin. Quanta gent matarien! Amí segurament no. Diuen que a les criatures se les deixarien amb vida, però se'ls ensenyaria la seva religió i la seva política. Que les criatures s'adaptarien, i oblidarien tot el present. Si això és cert "que ho dubto", que errats que van!

Jo no oblidaria mai que ells són la causa de la guerra i, per tant, de tot el que passa, i sempre, sempre els odiaria. i no creuria del que em contessin...

He arribat al carrer. Veig la Neus jugant i la crido. 

En ser a l'escala, vaig a dir-li que em temo perdre, que els feixistes estan molt a prop... Però una veu em diu: "Per què has d'amagar-li la seva felicitat? Perquè no la deixes viure en la ignorància?"

Però no puc, i li ho explico tot. Ella es queda pensadora i diu:

-Vols dir?

Ja hem arribat al pis. Així com sempre s'avança per poder tocar el timbre, avui ella es para i deixa que truqui jo. Esta pensadora, mirant les rajoles.

En entrar agafa una corda i es posa a saltar tot cantant:

LES CONSEQÜÈNCIES  DE LES BOMBES 

-En el campo de batalla, ha caído un avión, muera Franco, muera Hitler y toda su tripulación. -i després de descansar uns moments continua cantant:- Pitos sirenas, todo el mundo a refugiarse. Tiran bombas los fascistas criminales.

Com aquestes cançons n'han sortit d'altres, i els infants les aprenen i les canten amb gran afecció.

Passa l'Àngel pel costat i tocant la corda sense voler fa que la Neus s'entrebanqui. Es tomba i tota sufocada li crida:

-Tonto! Animal! Feixista!
L'últim insult és nou de fa poc. però ara s'estila molt.
Quan un insulta a un altre quasi mai se'l deixa.

Durant uns dies estic preocupada, ja que els feixistes no s'aturen i van prenent poble a poble.

Així com abans em preguntava: "Quan s'acabarà la guerra?" Ara em pregunto: "com i quant s'acabarà la guerra?"

Set també

Aquest dies no vaig a l'escola. Bombardegen moltíssim. Són les set de la tarda. No tenim electricitat ni gas ni aigua. L'últim és el que més ens preocupa. Patir set!

No hi havia pensat fins avui. És natural, com fins avui no n'havia faltat...

Diuen que la set és més dolenta que la gana.

Mentre penso això, truca una veïna hi diu que a la font n'hi ha.

Agafo dues galledes i baixo corrent. Després de fer cua molta estona em toca. La gent està espantada. Uns diuen que si els feixistes han bombardejat la central. Altres, si ja han arribat... Tothom diu la seva.

Pujo a casa. Com que hem hagut d'encendre la llenya, triga a estar fet el sopar. Quan per fi està fet, sopem a la llum d'un ciri. Un ciri val 1.75 ptes. i van molt escassos.

Després de les farinetes i les trenta olives, com que ja no hi han xufles, ni res per substituir-les, me'n vaig a dormir.

És l'únic remei per quan es té gana "excepte el menjar". Quan un dorm no se sent i el més bonic és que molts cops somnio que menjo. Llavors es que quan em desperto sento una gran decepció. Desitjaria tornar-me a dormir, i continuant pensant en el menjar, en compte d'estar desperta... Viure la meva vida... Sentir la gana... Però no pot ser, llavors ja no m'adormo i miro el rellotge amb ànsia, esperant l'hora del àpat.

Quants dies fa que en acabar d'esmorzar miro el rellotge i penso en les hores que falten per dinar, que quan estic de dinar penso en el temps que falta per sopar, que en acabar de sopar penso en l'esmorzar i així successivament?

Amb quina ànsia espero el dia que no pensaré en això i no somniaré que menjo, perquè estaré tipa! Ah i que podré beure per la set que tinc. Perquè des de que no hi ha aigua que tinc més set que mai.

M'adormo pensant "com quasi sempre" en el temps de pau, tan llunyà! Però que, tanmateix, el tinc sempre a la memòria i el recordo perfectament.

Somnis

Aquesta matinada ha vingut l'aigua i el gas. L'electricitat encara encara no.

Diuen que si tot ha sigut una avaria. Més val així. Aquesta nit ja he somiat que me trobava en un desert, que patia set, i que a l'últim ha vingut un home amb un càntir i m'ha deixat beure'n. En sentir la frescor de l'aigua als llavis m'he despertat.

Llavors ha sigut quan la mare que ja hi havia aigua des de la matinada. He begut més a gust que mai.

Ara estem acabant de sopar els pares i jo. La Neus ja es al llit i l'Àngel encara no ha arribat del treball. Mai plega puntualment.

Ja ens estem acabant les olives quan sentim un rumor a la cambra de la Neus. Després uns plors. Ens aixequen i entrem a la cambra. Veig a la Neus que parla mig plorant. Procuro en tendre el que diu però no puc. Per fi sento:

-No, no!No vull que n'hi hagi! -ens mirem tots tres i esperem. Al cap d'una estona de mig plorar, es desperta.

Ens mira i en veure el pare a prop seu se li abraça al coll i esclata en plors. Després, quan ja s'ha calmat un xic, li preguntem que té, què somiava. Ella respon:

Res, res. És que he somniat que tu -diu mirant el pare- marxaves al front, i llavors ha vingut un moro i m'ha preguntat si volia que hi hagués guerra, i jo li he dit que no, i llavors t'ha matat -acabat dirigint-se al pare.

Al cap de uns deu minuts ja torna a dormir. Mentre acabo de menjar em vaig dient:

-Pobres infants! Encara que ells no comprenguin la guerra com els grans, no deixen d'odiar-la, i criden somiant: "No vull que n'hi hagi!"

Estic malalta

Estic malalta. Em va bé com explicar l'asumpte. Sols sé dir que estic malalta.

Abans era trist estar-hi, però ara és molt més!

Llavors no es presentaven dificultat si el cas no era greu, ja que donant llet i brou el malalt ja s'ha alimentava, Però ara, sense ser el cas greu -que no ho és, perquè el que tinc és una indigestió de tant menjar farinetes i olives-, es presenten moltes dificultats a causa de no poder beure llet ni brou.

He tingut febre dos dies, ahir quasi no tenia i avui estic millor. Millor de la febre, però no de sofriment. Els dies passats, a causa de la febre, no sentia gana, però ara que ja no en tinc, no sento gana sinó fam.

Avui ja és el quart dia sense menjar!

Si al migdia no tinc febre, el papa m'ha promès que em deixarà menjaria menjar un xic de sopa "del meu pa", ja que tots els dies han anat guardant la meva ració.

Que llargues em semblen les hores! Sense poder menjar, i per colmo, sense poder llegir. L'únic que em distreu una mica escriure, ja que quan no em veuen agafo del calaix el meu quadern de notes. I em poso a escriure. No ho faig durant molta estona, perquè molt sovint sento molt soroll, i temen que entrin a la cambra amago el bloc i el llapis al llit. I sinó suspenc el treball per aquest motiu, le he de suspendre perquè se'm cansa la vista molt aviat per la debilitat que tinc. 

Ahir a la cooperativa ens va tocar carn. Com vaig patir! Fins i tot a la meva cambra arribava l'olor de la carn a la brasa. Sentia el soroll que feien amb la forquilla i el ganivet en tallar-la. I jo al llit sense poder menjar-ne. Em vaig consolar agafant el quadern de notes.

El pare ha arribat. Menjo la sopa amb gran alegria. Passo la tarda. Ve la nit.

Estic ja mig adormida. Penso en..., en què he de pensar? En la guerra! En la pau.

Així m'ha dormo quasi totes les nits. Escoltant el soroll que fa l'aixeta en gotejar; el soroll que fa el tren en passar per davant de casa, que sembla que digui: "Estàs malalta... Estàs malalta...", el tic tac del rellotge tant seguit; la música d'un ràdio llunyana, fluixa, molt fluixa; el soroll que fa la veïna de dalt en retirar en retirar algun moble; el cant d'un grill... Tot plegat sembla el soroll d'una orquestra que te cura cada dia de fer-me dormir, mentre penso... No cal dir-ho!

Anem de mal en pitjor

És un somni? No, no, és real!

L'ofensiva de l'enemic ha estat tan forta que ha aconseguit separar Catalunya de la resta d'Espanya. "Catalunya ja no té comunicacions!" Aquest és el crit de la gent.

Els titulars dels diaris sols diuen: "Resistir, resistir i resistir" O bé "la resistència és la clau de la victòria."

Es formen divisions de voluntaris.

Marxen molts homes al front i, com que hi han forts combats, se'n moren molts.

Són molts els que esperen que els feixistes arribaran a Barcelona d'un moment a l'altre.

En pensar-hi sols se dir-me: "Que horrible que seria!"

Fa dos dies que em llevo i estic remenant una olla fe farinetes. Les remeno més que mai; vull que em surtin més ben fetes que mai... perquè són les últimes. Estan fetes de l'última farina que teniem. Mentre remeno l'olla vaig mirant el vapor que en surt, com si volgués saber on va a parar, i ara vaig preguntant: " Que menjarem ara? ja no tenim farina, les olives se'ns acaben, i no se'n troben si no és fan grans cues. Què menjarem, que menjarem?"

Vaig mirant el vapor. "Ets l'últim", li dic "Ets l'últim que surts d'unes farinetes. No tenim més farina. Tornaràs a sortir algun dia? Podrem adquirir novament farina? Penso que no. Doncs què menjarem?" Sembla que el vapor formi una erra. "Vol dir que res. Vol dir que res!", sospiro jo.

La mare em crida dient que ja han bullit prou, i que les porti a taula.

Les porto, i després de menjar-me un plat, escàs, la mare porta a taula un plat de pastanagues, crues i a talls.

En veure-les se m'escapa de la boca un somriure amarg. Recordo que he hagut de fer per obtenir-les. Després d'una llarga cua per alls, m'he assabentat que arribava un sac de pastanagues a la cantonada. He anat corrent cap allà. En córrer m'ha caigut el moneder, he hagut d'ajupir-me per recollir-lo, i per poc se'm tira la gent a sobre. Tothom corria cap al sac de pastanagues. Ni les vaques haguessin sigut tan salvatges com nosaltres. per fi hi he arribat, i després de discutir una estona amb unes dones que es volien colar, he obtingut un manat de cinc pastanagues de la mida d'un dit, el manat val una pta.

I ara, en veure les cinc pastanagues fetes a talls, em dic: "Quantes coses m'heu fet fer, misseres pastanagues", quan en un altre temps us hauria rebutjat.

Per què no es podria viure sense menjar

Aquest matí una amiga m'ha dit que el quarter de Carles Marx, després de repartir el menjar, els soldats en reparteixen a qui hi va. Hem acordat que a les set de la tarda em vindria a buscar per anar-hi.

Avui ho fa, i marxem amb una lletera cadascuna, i amb ella van dos noiets. Els nens ens guien i després de caminar un xic arribem al quarter.

A la porta ja hi ha un grup. En acostar-m'hi noto que quasi tots els que el formen són infants de sis a deu anys. Quina pena em causa!

Un infant en un altre temps sols pensava a menja i jugar i riure, ara ha de passar hores i hores al portal d'un quarter, esperant que si sobra ranxo n'hi posin un xic al pot, fumat i abonyegat, que té entre les tendres i descarnades manetes!

Pobra infant! M'agafen intencions d'abraçar-lo, de petonejar-lo, sense cap fàstic pel brut i estripat que va. Què importa que la misèria hagi entrat a casa seva, i que ara hagi d'anar brut i estripat i hagi de passar fam? Ell és un nen innocent i pur com els altres. Es mereix més petons ell que un que vagi endreçat i tip.

Pobra infant! Quin sofriment per a la mare!

Mentre penso això, la meva amiga Bussons em dóna un cop amb el colze.

Tombo el cap i veig venir dos guàrdies d'assalt.
En passar pel nostre davant es deturen i un diu:

-¿Vosotras también? ¡Ja, ja, ja! En otro tiempo estaríais pensando en el novio, i ahora aquí con el pote -i tombant-se cap al seu company continua-: Tiene gracia, ¿verdad? ¡Ja, ja, ja! -i entren tots dos al quarter.

MONEDA CATALANA NO OFICIAL

No se si has vist la meva mirada, si la vist s'ha adonat de la poca gràcia que m'ha fet les seves paraules, i de l'odiós que se m'ha fet. 

Tipa d'esperar, trec un llapis i un paper de la butxaca "cosa que sempre duc" i em poso a dibuixar. Se m'acut dibuixar un xinès. En fer-lo penso en ells. Potser ara també hi ha al guna xinesa que, com jo, espera ranxo dels soldats i dibuixa un blanc. Pobres, també ells coneixen la guerra. Però ells van guanyar terreny, en canvi nosaltres... Sento el so d'una trompeta. Els noiets diuen que és que reparteixen el menjar.  

El sentinella que fins ara hi havia a la porta va cap a dins. Tots els que estem a fora fem el mateix. Ens trobem en un gran pati, on hi han reunits tots els soldats, formant una llarga i cargolada cua.

Miro la meva amiga i sembla notar-se-li que es penedeix d'haver vingut.

Passa un guàrdia i crida:

-¡Apartaros! ¡Apartaros! ¡Fuera! ¡Atrás! -això va dient mentre empeny bruscament els infants que s'havien acostat a les files dels soldats, parant el pot a la mà.

-Com ens tracten -li dic a la Bussons. Ella calla i va seguin amb ulls sortits els moviments d'aquell guàrdia.

"Com ens tracten", penso jo, "amb quin orgull! Tot perquè som pobres, perquè necessitem de vosaltres i us supliquem que ens doneu...; no pensen que podria ser al inrevés? Que vosaltres ens haguéssiu de donar...!" Veig com un soldat dona un cop a un dels noiets que ens han acompanyat  

"Com abusen dels infants, fins al punt de pegar-los! Tot perquè passen gana! No, no! Jo no haig de tornar, no podria superar-ho! Primer em moro de gana! Teniu orgull, però jo en tindre més!"

Tot això vaig pensant quan passa pel meu cervell la idea de: "Perquè no es podria viure sense menjar? Oh! Quantes penes i sofriments ens estalviaríem. Ara no estaríem aquí, no jo ni els infants. Els soldats no ens maltractarien; no hauriem de preocupar-nos per poder obtenir queviures..."

-Ja està tot repartit -em diu la meva amiga. -Anem allà, a veure si n'ha sobrat. Em sembla que no, perquè no hi ha gaire gent.

Arribem allà, i un dels noiets ens diu amb cara trista i mirant a terra:

-No n'hi ha. Avui no n'ha sobrat.

La Bussons i jo ens mirem com volen dir. "Ja m'ho pensava."

Ens anem sense dir una paraula. Pel camí poques coses diem. Arribem a dos quarts de deu.

Pel camí sols he pensat: "Per què no es podria viure sense menjar?" 

Avui és la primera vegada que em pregunto això. Mai se m'havia acudit res semblant.

Quant s'acabi la guerra

L'encariment no és sols dels queviures, sinó de la roba i del calçat. Unes espardenyes que abans valien 0.85 ptes. ara més dolentes valen 11 ptes. Unes sabates per a mi, 100 ptes. la roba també s'ha encarit i escasseja.

A casa és, tant gran la cuita per menjar que ens oblidem de la resta. Tot el que ens podem gastar és "per al tiberi!", que diu el pare.

Jo duc un vestit tot estripat de la mànigues; no es pot cosir, ja que el que necessitaria és un pedaç. Però el pedaç no l'hi poden posar perquè no tenim roba igual.

Com que el vestit hi va la jaqueta, em veig obligada a no separar-me d'ella. Així no sem veu l'estrip.

A la tarda he arribat a l'escola. Avui toca gimnàs. La senyoreta ens mana que no pugem a la classe, sinó que ens quedem al pati per fer el gimnàs.

Quin efecte m'ha fet aquesta notícia. No es deixa pujar a la classe. No podré agafar la bata blanca, el professor ens farà treure les jaquetes i se'm veurà l'estrip.

Quina alegria si el professor no vingués! Però no puc tenir-la, perquè ja ha arribat. Com jo esperava, el primer que diu es que ens traguem la jaqueta.

Oh! Jo no puc pas. Em surt el colze pel forat! Però, com dir-ho?

De moment miro de passar per alt. Les companyes em diuen:

-Que no té la treus?

Jo, impacient, faig que no amb el cap. Les miro a totes. Ningú ha fet com jo. Totes duen vestits o bruses, més o menys noves, però s'han tret la jaqueta!

Oh! Que desgraciada que sóc! Mai m'havia imaginat que una cosa així em fes patir tant "Per què haig de ser tan pobra", em pregunto. Més ben dit: per què hi ha d'haver guerra? Quantes penes que causa.

Mentre penso això el professor em diu:
-Martorell, i tu perquè no et treus la jaqueta.
No sé que contestar. Una veu m'ajuda.
No es troba bé, Sr. Garcia.

Qui deu haver dit això? Es que algú sap el meu conflicte?

-No et trobes bé? -pregunta el Sr. Garcia.
La mentida de la desconeguda m'ha anat bé.
No, senyor -contesto.
-No vols fer gimnàs, doncs?

-Sí. En faré, però no em traure la jaqueta perquè tinc fred.

-Bé -diu tombant-se i donant ordres a unes noies.

Que bé que m'ha anat. No m'ho pensava pas. Ja veia com el professor em feia trauré la jaqueta; que jo vermella de vergonya me la treia; que tenia dotzenes clavat al meu rostre i, en descobrir el meu estrip, tots s'hi clavaven; que em deixaven durant tot el gimnàs; que les meves companyes feien xiu-xiu...

Però no! La veu desconeguda m'ha salvat!

Quin dia serà que em podré traure'm jaquetes i abrics quan em plagui perquè no duré els colzes estripat?

Doncs, serà... Quan sigui rica? No serà quan s'acabi la guerra!

D'osos i de nens

La Neus està menjant un tallet de conill rostit que li ha regalat una veïna. Amb quin gust ho fa!

No cal dir que ho ha escurat tant com ha pogut, però tot això, així que deixa un os com a escurat, l'agafo i acabo treure-n'hi tota la substància possible.

En un altre temps m'hauria dit: "Jo escurar uns ossos de conill quan la Neus ja els deixa per escurats? Quina substància hi trobaria? De què m'atiparia?"

35.   Gerard Garcia i Obiols, professor d'educació física. A l'annex es pot consultar la llista de mestres del Grup Escolar Ramon Lluc.
  
Però ara trobo la cosa és la cosa més natural quant a la substància, encara que poca en trobo.

El pare ho esta veient. "Em renyarà o bé m'ho aprovarà?", penso jo. Ni una cosa ni l'altra. Diu, com si s'ho digués a ell mateix:

-El que més desitjaria és un pollastre rostit. Amb quin gust me'l menjaria...!

Pobre pare, si jo pogués, encara que fos constant-me molt, li daria aquest gust. Però... no pot ser.

També me'l menjaria, jo, un pollastre...

Mentre penso això, truquen. És l'Àngel. La primera bona que dóna és que criden la lleva del 41. Són els nois que aquest any compleixen divuit. N'hi han que entenen disset. Disset anys! A disset anys haver d'anar al front! Una criatura haver de conèixer els turments i sofriments de la lluita!

M' imagino el camp de batalla. Veig el foc constant i sento el tiroteig, les explosions de les bombes.

Allà hi ha uns soldats, uns nois de disset i divuit anys. A un, una granada li destrossa el ventre; a l'altre un tret li treu un ull; a l'altre un tros de metralla li obre la closca...

Tots han caigut a terra. El de la granada s'està cargolant i arrossegant-se per terra. El del ull està immòbil, l'ull li penja per la cara bruta, li cau la baba mentre crida: "Mare... mare..." El de la closca està cridant desesperadament, diu coses incomprensibles...

Entre ells s'aixeca un noi "un nen de disset anys!", mira al seu voltant. Que esparverat del que veu. En veure l'estat dels seus companys es mira ell. No té cap ferida. Però, ah!, prou el fereix el que veu. Tomba el cap i veu com la tropa s'acosta. Mira bé i veu que és l'enemiga. El seu instin és aixecar-se, però no pot, té por... Els crits dels seus companys l'espanten. No sap que fer.

36.   tres anys abans del que estava estipulat que un noi fos cridat a fer el servei militar.               

L'enemic ja arribat. Pro seu exploten bombes... granades...

Però ell no es mou. No sap el que veu. Es torna boig. Veu els moros al seu davant; es tapa la cara amb les mans i esclata en plors.

-Mare! -crida. -Mare meva... Em volen matar...!

L'enemic s'ha propat. En veure un cos que es belluga. D'un dels fusells surten uns trets. Travessen el pit del noi "del nen de disset anys". Ha mort!

Ha mort cridant a sa mare... Si ella ho hagués vist. En pensar-hi m'esgarrifo.

Totes aquestes idees se m'han acudit perquè llegeixo el llibre. ¡Abajo las armas!

ELS EMIGRANTS DE LA GUERRA

Estic emocionada. Sembla que hagi viscut l'aparició.

Estic mig adormida i vaig sentin la veu del nen que diu "Mare... Mare... Em volen matar!"

Quatre hores per un quilo de patates

Avui a la plaça donen patates, és plena de gent. Tot són cues.

Hi arribo a les vuit. Demano tanda i espero. Després d'esperar molta estona que portin les patates, comencen a despatxar.

Romanc impacient, i a les dotze em toca mitja lliura per persona, o sigui un quilo. Quatre hores per un quilo de patates!

A la qual he sentit com explicaven el que mengen. Una dona que les cloves de les faves i dels pèsols, bullides ,són molt bones.

37.   L'autora és Bertha von Setter, austríaca, la primera dona que va aconseguir el     1905 el Premi Nobel de la pau. 

Al meu darrere hi havia una noia que deia que a casa seva ja estan cansats de menjar-ne. Una altra que el que ella menja sovint és l'enciam bullit.

-Les fulles que són més verdes -s'explica- les bullo i les tendres les amaneixo.

Això de les cloves de faves i pèsols no ho sabia, però això dels enciams no és que ho sàpiga, sinó que ho he provat.

En anar cap a casa veig una cua. Pregunto per a què és i em responen:

-Per julivert.

"Per julivert?", repeteixo entre mi. Oh! Fins hi tot julivert? Potser la gent el bull i se'l menja. Després del que he sentit no em costaria gaire creurem-ho.

Arribo a casa. La Neus m'obre i em diu:

-Potes patates? Si? Doncs el papa ha portat una alta cosa. A vera si ho endivines... -i abans de que jo pugui rumiar diu:- A potat... Farina!

Farina de blat de moro? -pregunto jo, contenta.
-Sí. L'amo dia on tabaia li ha dat...

Entro al menjador i m'ho expliquen. El pare ha demanat al senyor Manuel si n'hi podia vendre més, perquè ja l'havien acabat. El senyor hi ha accedit.

"Quina sort!", penso jo "Tornarem a menjar farinetes!"

Amb gran alegria aquest vespre en remeno una olla. Torno a veure el vapor com puja amunt... Penso a on deu anar..., però no cop el primer cop. Llavors estava trista perquè eren les últimes, ara estic alegre perquè en tornem a tenir!

Una trobada i un regal

Avui fa molt bon dia. Estic al carrer València esperant que arribi al guna dona amb algun sac d'alguna cosa. Però d'això fa molta estona i no arriba ningú. Cansada d'esperar camino carrer amunt. No sé a on vaig. Vaig mirant els aparadors..., les porteries...; de sobta m'aturo davant una d'aquestes. La miro. Mil records passen pel meu cervell. "Aquí vivia la Bardas...", em dic. Quan de temps fe que no l'he vist. És la millor amiga que he tingut mai...

Què veig? Anava ja a emprendre la marxa, però m'aturo. Es tic uns moments parada i sense dir res. Per fi dic:

-Hola!

-Hola!-em contesta la Bardas que a baixat l'escala i s'ha anat acostant. S'acosta més i ens abracem.

-Que... Que m'esperaves? -em pregunta mig confosa.

-No. Si ni tan sols sabia que eres aquí. Em pensava que encara eres al poble...

-No.

-On vas? Vols venir amb mi? Si estic de mecanògrafa. Com és que no has vingut mai a casa meva? A vegades he pensat en tu... Encara vas a l'escola?

-Sí, encara -li contesto.

Seguim parlant llarga estona. Em diu les hores que treballa. Em demana que vagi a casa seva una tarda. Jo accedeixo.

-Vas a buscar l'Aurèlia, si vols, i veniu les dues. Ella ve molt a casa, li ensenyo català.

Després de comprar el pa parlem una estona més, al portal de casa seva i ens separem.

-Vindràs, eh? -pregunta.
-Sí, dona.
-M'ho promets? -insisteix.
-Sí! T'ho prometo. Me'n vaig Bardas.
-Adéu! Fins un altre dia!

Marxo. Jo em pensava no veure-la més. Quina alegria! a veure si la nostra amistat pot renovar-se.

Tot això vaig pensant mentre camino carrer amunt. Veig un home i tres dones. M'hi acosto. L'home venia verdura, però ja l'ha acabat. Les dones marxen. Veig per terra tot de fulles de sebes i alls tendres. L'altre em vam bullir i encara que queden dur és bastant menjable

Obro la bossa que duc i em poso a recollir-ne. Al cap d'uns moments veig una dona m'imita. Llavors surt un l'home que les venia d'una escala i ens diu:

-Això voleu? Jo us puc donar un sac sencer.

-Ai! -fa aquella dona-.Em faria un gran favor. No tinc res per donar a les gallines.

-Doni'm alguna cosa -demana l'home.
Ella li dona un cistell.
-I amí, que hem podeu dar? -li pregunto.
-Sí, dona, -sí! -i empren la bossa.
Al d'un moment surt tot carregat.
-Em de dar-li res?
-No, no. Sí jo ho hagués llençat...
Gràcies.
Arribo a casa carregada de fulles.
Durant uns àpats no mengem res més.
-Són bones... -diu la Neus.
-Són regalades!

Ensurt i dieta

Avui hi ha tornat haver-hi patates a les places.Jo hi vaig; falto a l'escola molt sovint.

Després d'esperar-me molt a una cua, haig de començar-ne una altra, perquè a la parada on era primer avui no li toquen patates.

Hi han grans disputes. Fins i tot cops.

Temo que a la parada que sóc ara tampoc no li toquin patates, ja que passa l'estona i no n'hi duen.

Veig grans corredisses, les cues es desfan, la gent corre cap a les escales...

-Sirenes! Bombardeig! Alarma! Avions! -va cridant la gent..

Jo, imitant la gent, em poso sota una escala.

En veure com corren els infants, uns ploren, uns altres criden molt espantats, uns altres cauen...; com tothom corre; com una dona es desmaia, i en anar-la a socórrer tiren per terra un sac de patates, i aquestes s'escapen, i se n'aprofita qui les recull; l'espant de la gent...; en veure tot això, sento una cosa rara, i de bona gana em posaria a riure o a plorar.

Sí caiguessin bombes aquí quina mortalitat!

És l'alarma que més m'ha impressionat. I això que no he sentit sorolls ni ni tan sols sirenes. La gent crida tant!

Passen uns moments. Jo estic escrivint... "Puc dir-ho" Un vers!

Millor dit, vull fer-lo, però no serà. Els versos solament els fan els poetes. Tracta d'un bombardeig. Dec haver escrit unes quantes ratlles quan veig venir corrents unes dones. Van cridant, però fins que no són a la vora no sento com diuen:

És una falsa alarma! No passa res! És mentida!

Les cues es tornen a formar a l'instant. Uns diuen que ha de valer la tanda que hi havia, els altres diuen que no. I com sempre guanyen a'quests.

Torno a posar-me a la cua. Mentre no em toca vaig escrivint.

ELS ENGANYATS DE SEMPRE, EL POBLE!

Diuen que unes dones han alarmat la gent expressament perquè es desfessin les cues, i llavors ser ells els primers. 

Després de molt esperar obtinc les patates. Arribo a casa amb un gran cansament, i amb un gran mal de peus. Però el més trist: amb molta gana.

És trist, perquè quin sopar!

De primer plat enciam amanit, de segon, enciam bullit, i de tercer la mitja llesca de pa, que cadascun pot menjar-se untada amb "oli blanc" " que diu la Neus", o sigui aigua, i una mica de sucre per sobre perquè ens queda molt poc.

Amb quina gana quedo!

Cansada, recolzo el capa a les mants i tanco els ulls. Què veig? Encara veig la gent com corre; els infants com cauen, per una falsa alarma!

La gana és mala consellera

Ara a l'escola fent treball intensiu, o sigui que entrem a les nou del matí i pleguem a la una del migdia.

Aquest horari fa que molts es portin quelcom de menjar per a mig matí, quan baixem a l'esbarjo.

Quina desigualtat!

Unes porten un gran tros de pa i al mig una truita, d'altres, pa i pa i carn; en fi tota classe d'aliments. En canvi, jo, i com jo, algunes més, no portem res.

Jo crec que la gana m'augmenta, i que quan pugui per la gana que tinc "si és que aquest dia arriba" em passaré moltes hores devorant menjar abans no em doni per tipa.

Aquesta tarda estic sola a casa. Sola amb la meva gana.

El pare i l'Àngel estan al treball. La Neus a jugar a casa d'una nena. I la mare a anta a provar un assumpte molt delicat. es tracta de falsificar una tarja de pa. És un procediment que fa mesos que s'usa, però nosaltres no l'hem usat mai, ja que el pare s'hi ha oposat. Ara també s'hi oposa, però la mare ho farà d'amagat.

-Estic tipa de passar gana -diu molt sovint la mare-. Agafarem tots una anèmia que no sortirem. Si donessin més menjar la gent no ho faria, però com que ens fan passar gana mentre ells s'atipen, per això la gent fa aquestes coses.   

Al cap i a la fi, no fem cap mal a ningú. I encara que el féssim! Que no ens facin passar tanta gana!

Quan sento que discuteixen el pare i la mare sobre aquest assumpte, en va busco qui té raó. El pare la té, perquè falsificar una tarja és burlar la llei; i a més, perquè..., no volen que hi que hagi igualtat? I que és faci justícia? Doncs si voles això em de col·laborar, i contribuir que pugui fer-se. Per tant, falsificant targes de racionament el que es fa és anar en contra del que desitgem i demanem.

Això ho veig clar, però quan sento la mare també la comprenc, que qui és massa bo també és tonto. Que si per burlar la llei em d'alimentar-nos del que ens donen, en pocs mesos anirem tots al cementiri. Que en una manera de com els fills passen gana no pot comprendre que ha de ser així, i despertant-li l'instin animal es diu: "Els meus fills no han de passar gana. Sigui com sigui han de menjar." Llavors és llença a qualsevol cosa, sense saber el que fa, sense cap altra idea que dels seus fills i la fam, i segueix els consells de la gana. I aquesta és tan mala consellera...!

Per això, per més que hi penso, no puc saber mai qui té raó. "És tan diferent la teoria de la pràctica!", em dic jo, quan recordo el que diuen tots dos. El pare representa la teoria i la mare la pràctica.

Quan algun cop opino que el pare té raó, haig de deixar de fer-ho, perquè que em dic:

-I doncs, i tu? Que no saps que no s'ha de prendre res? Perquè prenies xufles i avellanes quan n'hi havia? Perquè l'altre dia, quan estaves sola, vas agafar farina de blat de moro i et vas fregir un bunyol? Per què?

I amb tantes preguntes, sols sé contestar-me: "És tan mala consellera la gana!"

Plat del dia

Arreu on vaig sento el mateix.

A les cues, a l'escola, pel carrer, a casa... Tothom parla el mateix: del front, dels bombardeigs i l'escassetat del menjar

Sembla que al món no existeixi res més.

Jo, quan algú em diu: "De què han parlat?", els responc: "De què vols que parlin? Del plat del dia: del front, de les bombes i de la gana."

Avui m'he proposat de comprovar-ho. i no ha fallat.

Al forn, una dona explicava tot el que el seu fill ha passat per poder-se escapar de l'exèrcit facciós, ja que havia caigut presoner. Ha contat que és va tirar al riu i el va haver de travessar nedant; que va passar la nit completament nu; que ara és a l'hospital i no s'aguanta de dolor..., i moltes altres coses.

En altres parts de la cua es queixaven del poc pa que ens toca, de si el donen massa cru...

Quan he tingut el pa, en pujar l'escala, hi havia un grup de veïns que parlaven del darrer bombardeig a la Barceloneta. Deien que les bombes havien destruït un hospital, causant gran nombre de víctimes...

Després he hagut d'anar a la cooperativa a preguntar si ens tocava alguna cosa. Sols ens han dat sal, un paquet de quilo, que val 7 pta.

Mentre esperava que em toques el torn, he sentit que una dona deia a les altres que allà on és ella, que és la davant d'una plaça de vendre, fa temps que la gent va a fer cua a la matinada per adquirir unes quantes fulles de bròquil.

-I a vegades, -anava dient- el carro de les fulles no arriba fins cap al migdia. Però la gent no es mou..., i això que les fulles no són tendres ni maques, no. Són grogues i pansides, que... Cregui'm, abans?, ni pels conills les haguessin volgut!

-Ja veu, si ara fem això... -ha dit una dona que escoltava.

-No ara no, -l'ha interromput la primera. -Això fa molt temps que es fa. Sap aquells dies de neu? Doncs llavors ja es feia. La gent, tot i nevant, arrupida a les parets ajupida esperava el carro de les fulles...!

Algun altra fragment que ha pogut sentir: l'un tractava d'una mare que no sabia res del seu fill que era la front: l'altre, que unes de les bombes llençades aquesta nit havia destruït la casa d'una dona; i els altres del poc menjar i de molta gana.

La meva prova no ha fallat. És natural que havent-hi guerra es parli de les seves conseqüències, però a mi m'ha arriben a fastiguejar. Sempre parlant del mateix, sempre!

No hi ha ningú que sàpiga desviar-se d'aquest temes. Ja arriba a fer-se'm pesat!

Què en treu la gent, de parlar sempre del mateix?
Si jo fos novel·lista... Quines novel·les que faria!

Estant així de desesperada amb la manera de comportar-se la gent, arribo a casa.

El desesper, però no m'ha de passar per força en veure el sopar que tenim. Aquest consta d'un tall de pastanaga i vuit talls de carxofa per a cadascú, i de la mica de pa que cadascú pot menjar-se.

Oblido totes les meves preocupacions sobre que diu la gent. Sols penso en la gana que tinc i en el poc sopar que hi ha.

ELS RESULTATS DE LES GUERRES,
SEMPRE SÓN ELS MATEIXOS

De sobte, recordant-me de tot el que em deia aquesta tarda, em pregunto: "I tu? Per què et preocupes que no hi hagi menjar? Per què no penses en altres coses? És que per a tu al món no hi ha res més que això? Per què et queixes de la gent que sempre té la mateixa preocupació, si tu ara et trobes igual?" 

De moment no sé que contestar-me, però després em dic: "Però jo, almenys, em preocupo callant." Que la gent ho fa cridant! Si tothom callés, un sol passaria pena: la seva. En canvi, ara, a més de passar la teva has d'escoltar la de tothom que trobes!

Trista realitat

He arribat de casa l'àvia. Està molt preocupada perquè estem que demanin el seu fill.  

38.   Enric Gil i Roig.

Vaig pujant l'escala de casa mentre penso que hi haurà avui per sopar. farinetes? Ja no tenim farina. Sopa? Ni pensar-ho, si en féssim no podríem menjar gents de pa "l'assumpte de la mama sobre la tarja ja està enllestit, però no la podrem usar fins d'aquí uns dies".

Estic així pensant quan tres esglaons més amunt veig una cosa. Pujo de pressa i l'agafo. Quina decepció. Em pensava que era una avellana, però és una closca.

Torno a deixar la closca i tombo el cap. M'hauria vist algú? Quin ridícul si això fos!

Però per sort no veig ningú.

Acabo de pujar l'escala i truco al timbre de casa. Sempre pensant que hi haurà per sopar.

Que és allò tan verd que hi ha al meu plat?

En un primer moment m'ha fet l'efecte d'una troca de fil verd mullada amb aigua.

"I quina cosa més verda!", em dic entre mi mentre m'hi acosto.

Em diuen que és una herba que val 2, 50 ptes. el quilo.

Em poso a menjar i... Quin gust! Jo que creia trobar el gust d'altres herbes que ja havia menjat!

Té un gust amarg, aspre, fort, de carbur i no sé què més.

Fent una queixalada de pa a cada for-quillada puc arribar fins a sis. Tanta gana que tinc! Que fins i tot per una avellana he corregut. Però això, no puc, no puc!

-No en vull més -dic retirant el plat-, vomitaria.

Creia que s'estranyarien que ho deixes, però no els ha estranyat sorpresa.

Jo també ho he deixat -diu la mare-. No t'ho em dit per sinó ho notaves.

-Jo tampoc n'he volgut -diu la meva germaneta-. 

Dons jo sí -diu el pare-. És molt dolent. Molt. Però... M'ho he menjat.

Avui hi ha extra, hi ha cansalada.

En menjo una mica, amb la mateixa quantitat de pa i... Ja he sopat!

Amb quina gana em poso al llit!
Em sembla que mai n'he tingut tanta com avui.

Després de molta estona, m'adormo. Només somnio menjar. Taules plenes de queviures, fons plens de pa; que el pare porta un sac de patates; que vaig a casa d'una duquessa i veig, patint, tot el que mengen. Per fi ella veu que tinc gana i em serveix un pla d'arròs guisat, una truita de tres ous i tot el pa que vulgui. Però en anar-me a seure a la cadira, es parteix per la meitat i caic a terra.

Em desperto i per desgràcia descobreixo que somniava.

Miro el rellotge i veig que són les quatre. En va tracto de dormir-me. La gana no em deixa.

"Quina llàstima!", em dic "Tan bonic que és somniar menjar. Ja que no el veus en realitat, que el puguis veure en somnis..."

És inútil, no puc adormir-me.

Doncs, ja que no puc somniar dormint, somniaré desperta. I de les cinc a les set vaig pensant en aventures imaginades, que sempre, com és natural, acaben atipant-me com un lleó afamat.

Però per desgràcia això també s'acaba i haig de tornar a viure la realitat. La trista realitat!

Del futur

Avui és el primer dia que usem la tarja de pa que ha pogut adquirir la mare d'una manera il·legal.

Vaig al forn i, després de fer molta cua, obtinc les cinc racions de pa.

"Avui he estat de sort", em dic " en sortir m'han posat un trosset de torna."

Sempre que hi entra torna me la menjo, per això em dic que he estat de sort.

Quan ja he tombat el carrer, trec el tros de pa de la bossa i em disposo a menjar-me'l. Ja me l'anava a posar a la boca quan sento que em toquen el braç, i una veu que diu:

Dóna'm un tros de pa.

Em tombo sorpresa i veig un nen que deu tenir deu anys. Duu uns pantalons que arrossega, una camisa tota estripada, i està prim, molt prim. En mirar-li la cara veig uns ulls molt enfonsats i una boca molt oberta.

-Encara no he esmorzat -em diu estirant una mà bruta i descarnada.

Jo no m'hi penso i poso sobre la petita mà el tros de pa que quasi m'havia posat a la boca.

-Té -li dic.

UNA MARE AL DAVANT DEL SEU FILL MORT

I mentre agafa el pa veig com als seus llavis s'hi dibuixa un somriure. Em diu un "gràcies" que quasi no sento i arrenca a córrer.

Mil idees i pensaments distints em passen pel cap en un moment.

Primer: "Em deu haver enganyat?" Però de seguida "Però! Bé es veia que té gana, i l'alegria que li ha causat poder tenir a les mans un trosset de pa!"

M'imagino la seva mare. Ho sabrà que el seu fill demana pa a la gent? Pobra mare! Si ho veiés....

Pot ser que jo també tingui fills hi que llavors també hi hagi guerra, i passi gana com aquest nen... Si no més o pitjor.

Oh! És horrorós això de les guerres.

I pensar que aquesta do s'acaba, però que quan s'acabi pot venir una altra i una altra, i sempre en poden venir més, perquè sempre hi han homes envejosos, cruels o ignorants.

Guerra, guerra! Com sonarà a les meves orelles aquesta paraula durant tota la meva vida? No ho sé. No ho puc descriure... Sols sé que quan la senti tindre el record de la cosa més dolenta, més criminal, més bàrbara, més inhumana que pugui existir.

Els meus pensaments van canviant. Ara penso que si em caso. Potser em casi amb un mutilat, potser amb un que ara lluita al front, potser amb un feixista..., però no, no! Amb un feixista mai!

-Si l'estimes -em diu una veu-, no miraràs si és feixista  ni si ho és.

-Però és que no podré estimar-ho mai, un feixista. Un causant de la guerra -em contesto jo.

-No es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré mai  -insisteix la veu.

-Bé, prou. No vull pensar més en aquest assumpte.

Segueixo pensant com serà l'home destinat a casar-se amb mi.

M'imagino diversos tipus diferents. De rosos, castanys, bruts, alts, baixos, alts, prims, grossos, d'ulls blaus, d'ulls negres... De sobte em passa una idea pel cap que fins i tot em fa escapar el riure.

M'he imaginat que el meu marit serà... Un negre!

"Quines tonteries", em dic "anar a pensar que hagi de casar amb un negre." Però, després: "Que no podria ser?", em pregunto "És que un negre no és un home com els altres?"

De les diverses races jo pertanyo a la blanca, però per això haig de sentir-me superior a la negra, pel sol fet que la seva pell tingui un altre color?

No pot ser un negre ser honrat i bo i estimar-me tan com un blanc? Doncs per què em sembla que és una tonteria la idea que puc casar-me amb un d'ell?

He arribat ja a casa, però m'aturo. Vull aclarir-me els pensaments. I ho faig. Acabo pensant que si un negre m'estimés, fos bo i sobretot odiés la guerra, podria estimar-lo tant com podia estimar un blanc, i ningú tindria el dret d'impedir el nostre casament.

res de diferències de races!

Per culpa de la guerra

Vinc de casa de la tia Montserrat. L'he anat a veure perquè està molt malalta.

Estic al passeig de Sant Joan, quan sento sorolls d'avions i seguidament grans explosions. Els Automòbils s'aturen, els homes miren enlaire, les dones corren, els infants criden. Jo entro a la primera casa que trobo. És un forn. Tota la cua que hi havia s'ha posat a dins. La botiga és plena i tothom crida.

Com que estic cansada, i l'aire tancat de l'establiment ens mareja, miro d'acostar-me a una paret per poder-m'hi repenjar.

Estic en aquesta posició quan sento prop meu algú que plora. Em tombo i veig un nen de vuit anys que es tapa la cara amb les mans i plora. M'hi acosto i li dic: 

Per què plores? No tinguis por, home, són els antiaeris, aquests sorolls.

-No -em contesta mig plorant-. És que la meva mama és a treballar... I la meva germaneta està sola al llit, i... Es deu haver espantat molt.

-És molt petita? -li pregunto.
Ell em fa que si amb el cap i diu:
-Té tres anys.
-Doncs per què no hi vas, si està sola?

-És que les dones han dit que qui marxi perdrà la tanda... I no tenim pa per dinar. Després... També tinc por d'anar-hi.

-No teniu res per dinar? -li pregunto.
-Només tenim enciams -em respon ell, mirant al sol.

Passen uns moments. La gent va cridant. Es van sentin sorolls. El nen torna a plorar.

-No ploris, home, no ploris -li dic jo per consolar-lo.

-És que la meva germaneta s'espantarà molt. Un dia li va agafar un atac.

-Doncs vés-hi -li aconsello jo-. Vius molt lluny?
-No -em contesta. -a la Diagonal.
-Vols que t'acompanyi jo si tents por?

Primer sembla que vagi a dir-me que si, però després s'atura i em diu:

-I el pa?

-Fes el que vulguis, però si teniu enciams podeu menjar-ne, i a la tarda podeu venir a buscar el pa. A més, si passa res a la teva germaneta potser encara la teva mare et renyarà.

El record de la seva germaneta el fa decidir-lo.
-Sortim, doncs -em diu agafant-me de la mà.

Sortim. Els sorolls se senten molt més forts que dins la botiga. El nen em guia i aviat em trobo davant una escala  que em diu que és la seva.

-Gràcies -em diu-. Ara ja no tinc por. El meu papa, quan m'escriu, sempre em diu que és valent. Jo també ho vull ser-ho.

-Quan t'escriu...?
-Sí. És al front. Bueno, adéu i gràcies.
Obre la porta i puc veure com corre pujant l'escala.

Els sorolls ja són molt llunyans i més espaiats. Vaig capa casa.

Penso en aquesta família. Mentre el pare és al front, la mare al treball, la nena al llit i el nen a la cua del pa, uns avions venen a assassinar la gent. A fer, potser, que aquella nena l'agafi un atac. A fer patir el pobre infant a la cua, de por i d'ànsia per sa germana. Afer que aquest migdia, quan la mare arribi cansada del treball, no trobi pa ni enciam, sinó enciam sol...

I encara fos això el mal que han causat aquests avions...!
Arribo a casa.

-Demà hauràs de fer festa -em diu la mare després de sopar-. Havia d'anar a la cooperativa, però amb el bombardeig no he pogut. Hi aniràs demà tu.

El pare, en veure el poc que m'agraden les paraules de la mare em diu:

-Jo prou que ho sento, que hagis de perdre tant d'escola. Però, filla, primer de tot és el menjar.

Un altre cop festa a l'escola! Jo que demà pensava anar-hi...

Un dia per una cosa, l'altre per un altre, ja fa quatre dies que no hi vaig. Després, quan tingui quinze anys i surti de l'escola, si no m'ensenyen, com puc aprendre?

Estic molt enutjada. Me'n vaig a la meva cambra. Hi ha la Neus, que està escrivint. M'acosto on és i miro el que fa.

On escrius? -li crido jo, arrancant-li de les mans el meu bloc de notes.

Totes les pàgines ratllades. Tan car que va el paper!

Això acaba de fer el pes. Llenço el bloc i em poso a plorar sobre el coixí.

No puc anar a l'escola! La Neus em fa malbé el paper, que tant em costa aconseguir-lo...!

Però de mica en mica va cassant-me l'enuig amb els de casa.

Tenen ells la culpa de que jo no pugui anar a l'escola? Si demà no hi vaig és perquè han vingut a bombardejar. En tenen ells la culpa, que vinguin?

No! La culpa la té... La guerra. La maleïda guerra.

Que inhumana que és la guerra!

El govern demana la lleva del 26 i 25. Són els homes que tenen trenta-tres i trenta-quatre anys.

El germà de la mare té trenta-quatre.
L'àvia està desesperada.
-El mataran -diu sempre que parla d'ell.

L'oncle s'ha de presentar d'aquí pocs dies. Es presentarà al Canòdrom del Guinardó. D'allà segurament se'l enduran a algun poble a prendre la instrucció premilitar. I quan sàpiga instrucció, cap al front.

Aquesta tarda vaig a veure l'àvia. Li duc una ració de pa. Ja que de les cinc que tenim "extres", n'hi cedim una. 

La trobo cosint.

-Mira -em diu mostrant-me el que cus-. Li estic recosint els botons de la roba que el fan dur per matar-lo.

Anem parlant. Jo miro de desviar la conversa, però ella a cada moment parla del seu fill; de la trista sort que l'espera; que si li maten el fill ella morirà...

He agafat el diari d'avui. L'àvia va a la cuina a preparar el trist sopar per a ella i la tieta. Vaig llegint titulars. Però poc m'assabento del que diuen. Vaig pensant de que si l'oncle morís... Ja no podríem haver viscut la guerra sense mancar-nos un familiar.

De sobte els, meus ulls llegeixen: "El enemigo ha sufrido grandes bajas." En una altra part " Nuestros han bombardeado con gran eficacia las posiciones rebeldes." Un xic més a la dreta: "En el sector X los antiaéreos derrumbaron un Z, resultando carbonizado el piloto italiano."

Aquests tres punts no em passaven desapercebuts com els anteriors. Ben al contrari. Hi poso tota l'atenció, ja que trobo que es relacionen amb els meus pensaments.

ELS NENS DE LA GUERRA

Escriuen amb grans lletres, com si fos una gran obra que molts homes manats per la llei han mort horriblement a les trinxeres; que uns avions han bombardejat unes posicions obtenint bons resultats, o sigui, causant grans danys i desperfectes; que un pilot ha quedat carbonitzat! I per què això? Es perquè aquest homes lluitin a la part contraria deixin de ser homes, o la seva vida perd valor? És que no val tan la vida d'un lleial com la d'un italià? Doncs perquè s'alegren de que hi hagi mort carbonitzat? Què inhumana que és la guerra!

Tots el combatents morts i el pilot italià deuen tenir mares, fills o esposes que el ploren; com nosaltres ploraríem com si l'oncle tingués la mala sort...

M'acomiado de l'àvia. M'allunyo de casa seva, però no de les paraules del diari.

"És que", em dic pel camí "els periodistes que ho han escrit no sabien el que es feien, o és que no tenen cor?"

No! És que la guerra els ha fet tornar... "Com els ha de fer tornar?"... Inhumans!

La mort

Aquesta tarda l'àvia, la mare i jo anem a casa la tia Montserrat. està molt greu. Un metge diu que l'haurien d'operar; l'altre que no val la pena. Avui han d'anar-hi a un tercer.

L'àvia està molt disgustada, ja que s'acosta el dia que ha de marxar el seu fill. Pel camí va dient la mare:

-El teu germà ja no el veurem més. Ja ho veuràs, com no!

Arribem a la Travessera. Caminem un xic més i ens trobem davant una escaleta, petita, fosca, bruta, tota plena de nois que juguen a cartes. Després de demanar-ho tres o quatre vegades, podem passar. Els esglaons són estrets i escantonats, però el que més s'hi veu són taques i brutícia. Una gruixuda capa de pols cobreix la barana de ferro.

Després de pujar dos pisos truquem a la primera porta amb un picaporta rònec.

Seguidament sentim els gossos que borden. Jo deixo de mirar la porta i em fixo en una finestra que dóna darrere la casa. Sé que abans no obrin passen mots minuts.

Els gossos van bordant. Se senten unes passes, uns crits, portes que es tanquen. Ja han tancat els gossos. Les passes s'acosten. La porta s'obre.

La primera salutació és:
-En treu de pressa que no s'escapin els gats.

Així ho fem. La meva cosina, en preguntar-li com està la tia. Quasi no parla, però quan ho fa sembla un nen petit quan comença a construir frases.

Es parla un xic de l'oncle.
-Va néixer vestit? -pregunta la tia a l'àvia.

Sí -li respon. I al cap de uns moments:- Ja li he preparat, Ja.

Trobo tan estranya aquesta frase que miro la mare com interrogant-la.

Ella em fa un moviment amb el cap, com volent dir: "Deixa-les estar."

Però després d'uns moments recordo que la gent ignorant creu que la substància amb la qual algú ha nascut embolicat porta bona sort. Això es confirma quan la tia diu:

-Doncs no tinguis por, tonta. Jo, a la nena -es refereix a la meva cosina-, sempre hi he fe dur cosit al moneder. -després afegeix:- Un dia va caure una bomba al Born. I veus! No la va tocar.

Es veu que en parlar sofreix. A cada paraula s'atura per descansar i respirar. L'àvia li ho recorda:

-No parlis tant que no et va bé.

Truquen. La Montserrat, després de tancar un altra cop els gossos, va obrir. Entra el metge que esperaven. La visita és curta.

Quan està llest van cap a la cuina a rentar-se les mans. Darrere seu va l'àvia, la Montserrat i la mare.

Em quedo sola a la cambra. És adir, sola no, ja que hi ha dos gossos i dos gats.

M'aixeco d'allà on seia i m'assec a la cadira del costat del llit.

-Dóna'm una mà...

Li dono la mà. Me l'agafa i la prem. Respira pesadament, tot dient: "Aaaaai..." La miro. Sempre l'havia vist prima, però com avui mai.

Els ulls els té mig tancats. La boca mig oberta. Les seves galtes semblen enfonsades o bé que se les xucli. 

Miro la mà que té sobre la meva. És llarga, quasi el doble que la meva, pàl·lida. "Que grassa que estic!", no puc pensar en comparar una mà amb l'altra. Així com a la meva la part més ampla dels dits és la que hi ha entre nus i nus, en la seva és al revés. Les parts més altes són les articulacions. Als seus braços mig nus, sembla que només hi hagi l'os, la pell i les venes.

Estic així observant la tia, que sembla moribunda, que sento un soroll darrere meu. És el gos que ensuma la bossa que hem portat. El meu primer impuls és agafar-la, més m'aturo. El gos s'ha tombat d'una revolada, ha gemegat i em clava la mirada tot ensenyant-me els ullals.

Com que recordo que a la bossa no hi ha res de menjar, determino no tocar-la.

Amb el gemec del gos a acudit l'altre. els gats, fins ara allunyats, també s'acosten. N'hi ha dos de negres, un de gris i un angora blanc.

Em trobo voltada per sis animals, i mirada per dotze ulls.
La tia ho veu i diu:
-No tinguis por... -i em pren la mà.
De bona gana li estiraria, però no em moc.

La veu del doctor es va sentint, encara que sense entendre's.

La pressió que fa la tia a la meva mà fa tombar-me el cap. Ella diu:

-Estant dient que em moriré.
-No, dona, no.
-Sí, ja sé jo, ja.

Aquestes paraules fa que jo pensi en la mort. Primer en la d'ella, però després en la meva.

Quina cosa més estranya, la mort! És una cosa en la qual jo quasi mai no penso "en la meva mort".

I si alguna vegada ho faig, com ara, rebutjo l'idea de seguida pensant: "Sí. Jo moriré és segur. Però quant? d'aquí molts anys! Que en trauré, de pensar-hi? Igualment arribarà..."

La tia em diu:
-Vés a escoltar que diuen... -i enretira la mà.

De moment no se que fer, però després decideixo anar-hi, encara que no sigui per dir-li que no.

M'aixeco i passant entre els animals vaig a la cuina. Sento que el metge diu:
-Ara hi anem,ara hi anem.
Torno a la cambra i dic a la tia:

L'àvia preguntava al metge que s'ha de fer per un dolor que té...

Em fa que no amb el cap, i diu:
No m'enganyis, nena.
-No l'enganyo, tia...

Per sort meva entre tots. El metge s'acomiada dient a la tia que és qüestió de paciència. Darrere seu marxem nosaltres.

Pel camí penso en el que ha dit sobre la sort de l'oncle.

Quina ignorància. Que té a veure portar un trosset de pell sobre la pell d'un combatent? Si fos cert que portant-la no perdés la vida, portant-la tots els soldats, tant d'una banda com l'altra, no moriria un sol home? Quina ignorància!

Tot i això, el meu enuig en vers les persones ignorants s'apaga en recordar-ne una. Quan la recordo em fa l'efecte que veig una persona que li ha arribat allò, allò en que mai no vull pensar. la mort!

Resistir

Una veïna ens diu si volem blat de moro. És molt car, però com de més varat no se'n veu, en comprem 6 kg. Ens consten 90 ptes.

Els preus de les coses van augmentant sense parar. Abans un quilo de farina de blat de moro valia uns 50 cèntims; avui quilo d'aquest gra val 15 ptes.

Hi ha persones que paguen el sucre a 30 ptes. el quilo, que abans valia 0. 85 ptes. L'àvia compra malta, ja que de cafè no n'hi ha a 75 ptes. el quilo. També es venen ous a 45 ptes. la dotzena, i arròs a vint ptes. el quilo.

Llegeixo el capítol 25 del meu quadern de notes i no puc evitar riure una estona. Qui les tingués, aquelles coses! Llavors eren caríssimes, però ara serien regalades. Llegeixo "Un litre de vi, 1. 50 ptes.; una unça de cafè, 1. 20 ptes.; un quilo d'avellanes, 4 ptes. "ara la paguem a 16 ptes." Unes sabates per a mi, 25 ptes. "Ara valen 100 o 120 ptes." Una dotzena d'ous 18 ptes."

Qui m'havia de dir llavors, quan escrivia la frase "tot està caríssim", que els preus augmentarien de la manera que han augmentat? I qui m'ha de dir avui que de aquí a un temps aquests preus que ara anoto seran relativament barats, comparats amb els de llavors?   

Noseria gens estrany que així succeís, ja que els preus augmentan d'una manera fabulosa, i la fi de la guerra no es veu en lloc.

Aquest matí he anat a casa l'àvia, on m'han dit que la tia Montserrat està millor, M'ha estranyat la nova, ja que jo la creia morta.

També m'han dit que se'ls ha mort un gat. Quan ho he dit a casa el pare m'ha contestat:

-Quina llàstima que no ens haguessin avisat. L'haguessim rostit com un conill... I que bo que hagués estat!

Diuen que el gat és bo per menjar. així que no m'ha hagués fet res menjar-me'n com ha dit el pare.

Demà dissabte 18 de juny el cap de govern parlarà a tots els espanyols.

Hi ha qui espensa que dirà que ens rendim, d'altres, que cal resistir.

Jo sóc dels últims. I no solament ho penso, sinó que ho desitjo.

Rendir-nos? Després d'haver perdut tants homes, després d'haver sofert tant?

Deixar que els feixistes ens manin, que ens esclavitzint?

Perdre la independència, deixar que entrin els estrangers i és facin els amos d'Espanya? Mai! Estimo la pau, però també la pàtria.

I la frase que veig escrita a les parets, pels carrers, la repeteixo entre mi: "val més morir dempeus que morir de genolls!"

L'oncle se'n va 

Ha arribat el dia que l'oncle s'ha de presentar. Hem acabat de dinar i anem a casa l'àvia, desesperada, a acomiadar-nos-en. Després de molts preparatius ve l'hora del comiat.

Primer ho fa amb l'àvia. Aquesta, l'abraça fort contra el seu pit, com si no volgués deixar-lo anar, i mig plorant va dient:

-Et mataran, fill meu, no et veure més. Saps el dia que te'n vas, però no el que tornaràs...

Per fi el deixa anar i es queda plorant en una cadira.

S'acomiada de les dues germanes "la tieta i la mare". Totes dues ploren. Després del pare. I per últim, de nosaltres tres.

Jo havia fet el propòsit de no plorar, però quan sento els seus braços tremolosos que m'estrenyen el cos; quan miro els seus ulls blaus i em topo amb la seva mirada; quan em fa un petó a la cara, potser l'últim, sento que unes llàgrimes em pugen als ulls, i he de tombar el cap.

Després d'acomiadar-se de tots i de prometre'ns que ens escriure tant com pugui, obre la porta del pis per anar-se'n . Anava ja a sortir quan l'àvia el crida:

-Enric! Fill meu! No marxis, no em deixis...

L'oncle s'atura. Mira com tots estem conhortant l'àvia, abaixa el cap i se'n va.

"Amb quins ànims deu marxar!", no puc evitar-me a miga veu:

Sortim tots a l'eixida i saludem l'oncle que s'allunya.

I mentre va disminuint de mida per entre els arbres del passeig, unes llàgrimes em cauen galtes avall i em dic a mi mateixa: "Ha tingut raó l'àvia. Sap el dia que se'n va, però no el que tornarà!"

S'obren les cantines escolars

L'altre dia, després d'escoltar la ràdio el discurs del president Negrin (que va dir, tal com jo desitjava: "¡Resistir"), vaig anar a casa de la meva amiga Anna Bardas. Ella em va donar la nova que es tenia en projecte en obrir les cantines escolars. Ella ho sabia per mitjà del seu pare.

Amb gran alegria meva, avui s'obren les cantines, i tots els escolars es quedem a dinar. He hagut de portar plats, coberts i gots.

A l'escola ja tenim un menjador, perquè abans, en temps de pau, ja funcionava la cantina, però com que en aquest menjador no hi cabem tots, els pàrvuls dinaran a les seves classes.

39.   Joan Negrin López. Metge i polític. Va ser anomenat cap del Govern el maig del            1937 i va ostentar el càrrec fins a la fi de la Guerra Civil.

LES HEROÏNES DE LES GUERRES 

Donya Annita, la senyora directora, puja aquest matí a la nostra classe a parlant-nos-en. Les encarregades de parar i desparar les taules del menjador gran seran les cuineres i les de fer´ho a les classes on es dinarà seran les menageres. S'escolliran les nenes més grans de l'escola i aquestes seran les menageres. 

Entre d'altres, m'han escollit a mi.

A cada classes de pàrvuls (en són vuit) que es converteix en menjador hi posen tres menageres.

Les classes són de trenta nens i una professora.
Estic contenta del lloc que em designen.

La classe d'on haig de prestar-hi els serveis es diu Classe Orenetes. La professora, simpàtica i molt jove, és la Josefina Asencio. Els infants són de cinc a set anys, tots molt entremaliats, però molt estimables.

Les taules que serveixen per escriure-hi a l'hora de classe, coberta amb les estovalles serveixen per menjar-hi a l'hora de dinar.

A cada taula (la unió de sis taules individuals) caben sis nens. Entre ells, després de fer la feina, ens asseiem nosaltres.

A la meva taula tinc tres nens i dues nenes.

Tots estan contents. Des de la porta miro satisfeta la classe. Quin bon goig que fa! La blancor de les estovalles; la dels plats; la dels uniformes dels nens, la brillantor dels vasos, tots del mateix color; el color taronja de les cortines que hi ha a les finestres amples; els quaranta caparrons que s'agiten sense parar; el vapor que surt dels plats, que les cuineres van servint; el color daurat que té cada nen davant el plat; els crits que tots fan d'alegria; les franques rialles joia...Tot plegat, quina alegria em causa de veure-ho!

40.   Menagerà, -s'anomena així els nois i noies dels darrers cursos de primària                   encarregats de servir i tenir cura de les taules i de l'alumnat a l'hora del 
        menjador.

De primer plat ens donen escudella, amb patates, mongetes, cigrons, fideus i arròs. De segon, carn russa amb mongetes. I per postres dues prunes. A més d'això, un panet que deu pesar 75 g.

Estic menjant les prunes, juntament amb un xic de pa, quan m'aixeco per posar aigua a una nena. En tornar a seure, i continuant menjant, trobo a faltar el tros de pa. Estic encara dubtant si me l'he menjat o no quan el nen del meu costat em diu:

T'he agafat un tros de pa.

Miro sorpresa l'infant, deu tenir sis anys. Esperava veure'l riure, però no és així, està seriós i em mira a la cara.

-Per què? -li pregunto estranyada per la confessió.

-Perquè tenia més gana. Per un trosset... -em contesta amb la més gran naturalitat.

El to amb què em parla fa que en lloc d'enutjar-me em causi gràcia i admiració. El miro, li somric, i ell em fa igual, aixecant la vista.

-Aquell nen es guarda el pa! -em diu una nena, assenyalant una altre taula.

Pregunto a l'acusat i em respon que el guarda per la seva mare, perquè ha tingut el tifus i té molta gana.

Pobre infant! Se sacrifica per guardar-lo a la seva mare.

Tinc ordre que que cada nen s'ha de menjar el seu panet, però jo li dic que pot guardart-se'n mig. No tinc valor per fer-li menjar tot, i desfer-li tota així la il·lusió que deu causar-li guardart-ne per la mare.

Després de dinar, desparem les taules. Les cuineres renten els plats i els coberts. Nosaltres tres ho eixuguem tot i ho desem a l'armari, escombrem la classe i marxem.

No cal dir que el dinar m'ha agradat molt, però m'ha agradat en cara més l'efecte que feia la classe a l'hora de dinar.

Estic al llit, i amb els ulls mig tancats encara em sembla veure la blancor de les estovalles i sentir les rialles dels infants, que sembla que avui m'ha agradin més que mai!

Estiu i innocència

Ha arribat l'estiu, l'estació més calurosa de l'any. En cara que no arriba amb l'alegria que jo desitjava, no per això deixo d'estar contenta. Aquesta estació m'agrada molt.

Ara fa uns dies vam rebre una carta d'uns parents llunyans que tenim a Mon-roig (Tarragona).

En aquesta carta ens diuen que hi anem a cercar menjar, ja que en una anterior que nosaltres vam escriure els explicaven l'assumpte dels queviures a casa nostra.

Els nostres parents tenen terres i aviram.

En un altre temps uns cosins d'allà van venir a passar uns dies a casa. Els pares han estat una vegada a Mon-roig i nosaltres tres mai.

Després de parlar-ne molt aquest dies, acordem que hi anirem la mare i l'Àngel. Marxem aquesta tarda amb el tren de dos quarts de sis. És dijous i vindran diumenge (si no els passa res).

Ara són les nou del matí. Com que la Neus i jo no vindrem a dinar a casa, i arribarem cap al tard, ens acomiadem ara, per sinó tenim temps de veure'ns.

L'última frase que em diu la mare és:
-Tinguis paciència amb la Neus.

Baixem l'escala i sortim al carrer. Després de caminar unes passes, miro la finestra de la meva cambra. Tal com m'esperava, hi veig el cap de la mare. Miro bé. Plora "per què plora!", em pregunto a l'instant.

Deu pensar que ens deixa per uns dies, o potser en si és mort pel viatge.

LA LLUITA QUE NO S'ACABA

Aquesta idea m'impressiona.
-Explicam coses!

Aquesta frase fe recordar-me que la Neus és al meu costat

"Ara estic per explicar coses!", sospiro entre mi. Però la frase "tinguis paciència amb la Neus" fa que em decideixi a complaure-la.

Faig dir-li els dies de la setmana. Els diu bé. Després els mesos de l'any. Es deixa l'abril. Després li dic:



-I les estacions?
-No sé que són -em contesta.
-No les sap?
-Ella rumia, i al cap d'uns moments crida:

-Ah, sí. Ja ho sé! -i em pren la mà de contenta-. Ja no me'n recordava. Les estacions són allà on van els trens. Allà on aniran la mama i l'Àngel -em diu satisfeta d'haver-ho sabut.

Quina gràcia que m'ha fet! He rigut i tot, dient-me. "Com no haig de tenir paciència amb aquest infant?"

Un migdia

Com trobo a mancar la mare!

No és que no pugui fer-ho tot, perquè cada dia queda la feina feta, però l'enyoro...

Estava tant acostumada que mai s'havia mogut de Barcelona, que em semblava qui sap on sigui de lluny. Total és a Tarragona.

Des d'abans-d'ahir, el dia que se'n va anar, que vaig a escola. La Neus hi va sola. Haig de rentar-la i pentinar-la cada dia.

Sort que la frase de la mare, i el ferm propòsit de complir-la, m'ajuden força. Si no fos per això, ja l'hagués perdut més d'un cop, la paciència. És una tossuda, la Neus! 

Aprofito un moment lliure per escriure aquestes ratlles.

És la una del migdia! Ja tinc el pis arreglat, i les sopes es couen.

Si no tinguéssim el pa de més que la mare ens va procurar, no sé que menjaríem!

El pare ja ho sap. De primer es va posar a cridar dient que el faríem anar a la presó, que és una cosa molt mal feta, que ens estaria bé que ho descobrissin... Però després, en veure cada dia el pa de quatre racions a casa, es va anant calmant i ha acabat per no dir-ne res.

Per això podem fer sopes. Com canvia la vida poden tenint més pa!

Podem menjar sopes; pa amb oli (si tenim oli) o amb vi; pa amb avellanes, si n'hi ha, o bé pa torrat.

En canvi, tenint-ne poc sols pots menjar-ne d'una manera.

Ara, no havent-hi la mare ni l'Àngel, puc menjar quasi el pa que vull. De les altres coses també anem millor, no sent-hi ells. Ahir, a la cooperativa, d'una senyora que ens deixa les targes, ens donaren patates, carn, arengades i sucre. De les quatre coses, la carn i les arengades van ser per nosaltres. La resta per a ella.

De la carn, en lloc de fer-ne cinc parts n'hem fet tres, igual que amb les arengades. Per això puc dir que quasi no passo gana.

Ara que parlo de la cooperativa, vaig a comptar quelcom que em va passar ahir en anar-hi.

Dels diferents carnets i targes que vaig endur-me vaig perdre el carnet de racionament. L'angunia que vaig passar en notar-lo quan ja era a casa no la sap ningú.

El que més em preocupava era que el carnet no era nostre.

"Tants diners que costa ara un carnet!", em deia jo. 

Després d'haver-me convençut que entre els papers no hi era, va ser un dels moments que vaig trobar a mancar la mare. Si ella hagués sigut aquí li hauria dit el que passava i, encara s'hagués enutjat, hauria sigut qui ho hagués dit al pare.

Però com que ella no hi era..., vaig haver-li-ho de dir jo. Com sofria per un carnet!

El pare, després de maleir-me a mi i al carnet, va dir-me que aquest matí -ja que ahir era fosc- aniríem a la cooperativa a vera si l'havien trobat.

Així ho hem fet. Pel camí, d'aquí a allà, el cor no em cabia al pit, estava groga (el pare m'ho ha dit més tard), les cames no m'aguantaven, quan parlava quasi no tenia veu...

Per fi em arribat i ens han retornat el carnet perdut. Quina alegria quan he vist entre les meves mans el tros de cartró, sense el qual no pots menjar res!

El carnet s'havia quedat damunt una taula, i el va recollir més tard un empleat.

Ja he contat el fet que tan m'ha impressionat.
Ai que em vessen les sopes...!

Un dia feliç

Avui he anat a l'escola. La mare i l'Àngel havien de retornar, ahir o avui.

Estic a la classe, pintant un mapa que em queda més malament que mai.

Estic nerviosa, i espero amb impaciència que toqui el timbre per plegar. 

"Hi haurà la mare a casa?" Em pregunto tot el matí. Tant de bo! 

Per fi toca el timbre i vaig a la classe menjador per preparar les taules.

Precisament avui, que tinc ganes de sortir aviat, fa una estona que ela nens ja estan asseguts a taula i no porten el dinar.

Perquè els minuts em passin més de pressa em poso a llegir una novel·la que em va deixar la tieta Neus.

Estic llegint-la quan la senyoreta Josefina, la de pàrvuls em diu:

A veure, què llegeixes?

M'aixeco i li dono la novel·la. Es diu Eva i és del escriptor Carles Soldevila. 

-Ja l'he llegit! -exclama de seguida que llegeix el títol.

Després de fullejar-la uns moments, em diu sense mirar-me:

Molt bonica però... Trobo... que és una mica massa forta per a tu.

I de seguida cuita a dir:
-Però, vaja, si saps entendre-la... És una bona novel·la
Porten el dinar. Dino molt de pressa.
Aviat tinc la feina feta, i am la Neus anem cap a casa.

Quan truco a la porta miro d'escoltar el soroll de les passes per conèixer si són de la mare. Encara que m'esperava que fos ella, quina impressió, quan la veig!

Va escabellada, mig vestida, i està groga.
Ens abracem. Petons, llàgrimes, exclamacions...
Em diu que estava al llit, perquè no es troba gaire bé.
L'Àngel també es al llit.

El viatge no els anat gaire bé, perquè en anar cap allà van haver de caminar molt. I en tornar, encara que en tren, han vingut molt carregats.

Han portat quatre litres d'oli. Un sac de patates i cebes. una maleta de tomàquets i pomes. Una coixinera d'arròs i una de llenties. Unes quantes avellanes. Vi i pebrots. Una cassoleta amb conill rostit, i algunes altres coses.

Diu la mare que a Mon-roig volen que hi anem tots a l'agost, perquè és el temps del raïm. Com m'agradaria anar-hi!

Aquest vespre ens atipem de debò. quedo tipa, com feia anys que no hi quedava.

Mengem patates mongetes (que també han portat), tomàquet amanit, conill rostit, pomes i avellanes. Tot això amb el pa que volem.

"Que bonic que és viure!", em dic mentre menjo.
Sembla mentida com canvia la vida.

Abans, la mateixa que avui era trista. Ara sols, perquè és pot menjar més, que bonica que és!

Dos anys

18 de juliol. Com recordo el dia d'avui fa un any!
I com recordo el d'ara fa dos!

41.   Any 1936.

Dos anys de guerra.

Dos anys de crims, de privacions, de sofriment, de dolor, de tristesa...

Que assenyalada serà per a mi aquesta data!

Sempre més la recordaré amb dolor, i com tots els espanyols. Si no tots, quasi tots, perquè pocs són els que han trobat les conseqüències de la cruenta guerra que sofrim fa dos anys. Dos anys! Em sembla increïble.

Però igual que fa un any, avui haig de dir. Si almenys fos l'últim; el mal és que potser ens durarà un altre.

ELS DE SEMPRE ELS
SALVADORS DE LA
PATRIA

Hem acabat de dinar i surto a la galeria. El cel comença a omplir-se d'estels, la lluna ja fa estona que brilla per damunt d'unes cases, i un vent molt suau fa bellugar suaument les peses de roba que hi ha a les eixides.

Cada vespre després de sopar vinc a aquest lloc. És el meu predilecte. Aquí, quan és fa fosc, no hi ha ningú que em vegi, ni que em destorbi.

Des de aquí no sento les converses dels de casa, que a voltes em semblen tan ridícules i se'n increïbles que la gent perdi el temps tan miserablement.

Aquí estic amb silenci. Bé, en silenci del tot no, perquè moltes vegades, en cara que fluixa sento alguna melodia de la ràdio d'alguna casa propera.

Aquests vespres m'assec al sillonet de la Neus, i em poso a fer una de les coses que més m'agrada: pensar.

Avui, com que és dia assenyalat, no paren de tocar i cantar marxes i cançons.

Mentre reciten la poesia No passaran, mentre el cel es va atapeint de punts lluminosos, mentre la lluna és cada cop més blanca i brillant, mentre el vent fa voleiar els cabells, els meus pensaments corrents acompanyats de la frase que veig dibuixar-se per l'espai: "Dos anys de guerra!" 

Avui fa dos anys que no sabia què era la guerra, que no havia vist cases destruïdes, ni famílies desfetes, i que no estimava la pau com ara l'estimo.

Penso en els altres paisos on no hi ha guerra.

Oh! Infants que gaudiu de la pau, si jo pogués dir-vos, si jo pogués fer-vos comprendre la crueltat de la guerra, com n'és d'inhumana. Si jo pogués fer-vos saber què vol dir el mot guerra. com estimaríeu la vostra pau!

Oh! Infants que no coneixeu la guerra i podeu dormir tranquils. Si tot el jo he après, en aquests dos anys de sofriment, us ho pogués transmetre, us ho pogués demostrar, que feliços que us sentiríeu gaudir d'una pau, i om odiareu la guerra! Si em comprenguéssiu l'odiareu tan com jo, i llavors que bé que aniria el món, si tos els que d'aquí a un temps l'hem de governar odiéssim la guerra!

Oh!, companys si sabéssiu com lamento que tot això no sigui realitzable, potser us convenceríeu que no exagero gens, i potser us sentiríeu més feliços que ara.

Dos anys!, torno a repetir-me. I els meus pensaments correrien molta més estona si no fos pels crits dels pares, que els interrompen.

Després de mirar un moment la lluna i els estels com a comiat, entro a vera què volen.

-A vera si t'adormiràs, allà a les fosques -em diu el meu germà.

-No sé que has de fer a la galeria, quina manera de perdre el temps! -exclama la mare.

I el pare afegeix:

-És que pren banys de lluna. -I després d'un moment:- Apa ves a dormir que ja és tard.

Això faig. I mentre començo a dormir-me, vaig dient: "Dos anys! Dos anys que enyoro la pau i dos anys que odio la guerra!"

Quan de sofriment!

A l'escola ve una noia que es diu Maria Rosa Torres, és bastant amiga meva i l'aprecio molt.

Feia uns dies que no venia, i avui s'ha presentat vestida de negre. Aviat he sabut de qui portava dol: d'un germà de dinou anys que ha mort al front.

Durant bona part del dematí no hi he parlat, ja que ella té el lloc molt enrere i jo molt endavant, però, ara, a l'hora dels esbarjo, penso dir-li quelcom.

Toca el timbre i aviat som al pati.

Com és natural en aquets casos, la Maria Rosa està voltada de noies que la maregen amb preguntes. Jo m'atanso al grup.

Encara no he arribat quan veig sortir-ne la Torres que ve cap a mi.

M'agafava per un braç i em diu:
-Recordes el dissabte? Tan que et vaig parlar d'ell!
No l'entenc i li pregunto:

El dissabte? Que va passar el dissabte? -al nostre voltant va venint-hi noies.

-Sí..., no recordes que vam parlar dels nostres germans, tu del teu i jo dels meus? Que et vaig dir que era tan bo, que me l'estimava tant...

-Ah, sí! -li interrompo jo, recordant la conversa que les dues haviem tingut anant cap a casa.

-Doncs -continua- en arribar a casa ja...
No pot continuar i es tapa la cara amb les mans.

Quan està conhortada, ens explica les seves penes. no solament sofreix per la mort del seu germà, sinó per l'estat de la seva mare.

Diu que no més fa que plorar sobre les fotografies del fill mort, i no vol veure ni tan sols el seu marit. Diu que es vol morir i no es mou de la seva cambra.

La Torres a cava dient-nos:
-Tots diuen el mateix: que es tornarà boja.

"Com he de sofrir!", em dic pensant en la seva mare. Però també em pregunto: "Si aquesta mare sofreix, com sofrirà aquella amb qui ha parlat aquest matí, que li han mort dos fills al front, en té un presoner, i un altre va morir en un bombardeig aquí a la rereguarda!

Quan de sofriment per culpa de la guerra!

Arròs amb calamars

Avui es diumenge i tenim bon dinar. Com que la mare va portar arròs, i avui ens ha tocat peix de racionament, fem arròs amb calamars.

Aquets dies si que puc dir que no passo gana. Naturalment que tant el sac de patates com com la resta a fet un baixoni (que diu el pare), però també és cert que les nostres panxes han fet un gran omploni (que diu la Neus).

Ara que parlo del menjar, diré els preus de alguns productes, que em semblen esgarrifosos.

Un quilo de blat es paga a 20 pets. Un quilo de tomàquets, 12.30 pets. I un litre d'oli, 10 duros, advertint que hi ha qui en busca i no en troba tot i estar disposat a pagar-ne les 50 pets. 

Nosaltres, cap d'aquests articles no els comprem. nosaltres ara que en tenim, sinó quan no és així. Els sous que entren a casa no donen per a tant.

És hora de dinar, i l'olor de l'arròs amb calamars em fa pensar amb la sort que tinc. Fa tants dies, tantes setmanes, tants mesos que no n'he menjat.

Mentre la mare serveix els plats, he vingut a escriure unes quantes ratlles, ja que fa molts dies que no ho he fet.

Aquests últims dies, no he tingut temps ja que al forn han fet una revisió, i amb l'assumpte de les targes de més , hi he hagut de fer molts viatges, i perdre moltes hores. Però el treball no s'ha perdut. Estem igual que abans de la revisió. La falta de successos també ha contribuït que no escrivís.

Naturalment que, de coses, em passen perquè de bombardeig no cal dir que n'hi ha cada dia, però aquest és un tema del qual ja he desistit de parlar perquè és una cosa tan sabuda que la gent ja no en parla, i quasi ningú es mou d'allà on és.

Nosaltres mateix, a l'escola, desistim de suspendre la classe. Per ordre de la nostra professora, la senyoreta Solé, vam fer unes votacions. El resultat va ser: trenta-vuit que no volien moure's de la classe, i dues que volien. Des de aquell dia que no ens movem, excepte la Cuadrado i la Melà, que baixen als soterranis.

De que parlar, doncs, si tot el que m'ha passat aquets dies és el de sempre?

Fins avui no m'he decidit a fer-ho gràcies al gran dinar: arròs amb calamars!

Malalta

29 de juliol de 1936.

Fa cinc dies que estic al llit. Avui quasi no tinc febre, però els dies passats he tingut bastant. Es tracta d'una digestió.

Encara que ara ja estic fora de perill, no per això deixo de pensar de com he sofert. Tenia una por de tenir el tifus!

D'aquesta malaltia n'ha passat, i com no es troben medicaments, quasi ningú se'n salva.

En cara que la vida sigui per a mi tan trista, me l'estimo molt. Per això tenia tanta por de tenir aquesta malaltia.

Durant aquets cinc dies no he pogut escriure, però avui encara que fen una lletra molt mal feta, provo de fer-ho.

El pare i l'Àngel són al treball. La mare a cercar el pa, i la Neus és amb mi per si truca algú.

Avui és l'aniversari del pare. Compleix quaranta-cinc anys. Com que ja havia comprat una postal de felicitació, aprofitant el moment que estic sola amb la Neus, em llevo i en un moment l'escric. Li poso així:

"Estimat pare. Això que la guerra tot ho destrueix, no és veritat. Abans t'estimàvem i ara t'estimem. No ho ha destrossat!

Les teves filles, que et desitgen que força anys puguis celebrar aquest dia, amb més tranquil·litat que aquest.

Neus i Encarnació.
I entre parèntesis afegeixo: "Perdona la mala lletra!"

La Neus em diu que ho troba molt bonic, i s'ho guarda per donar-li a l'hora de dinar.

Em poso altre vegada al llit, perquè ja començava a marejar-me.

Durant els dies passats he pensat molt en els combatents.

Quan tenia aquella tremolor tan forta, i que no em parava fins que em posaven moltes flassades i abrics damunt, era quan hi pensava. I ells eren el meu consol, en pensar que jo tenia els pares que m'anaven cobrint de roba, metre que ells deuen caure a terra, i allà deuen caure a terra, i allà deuen morir-se, sense tenir una mà que empari ni una peça de roba que els escalfi...

La Neus em diu si vull jugar. M'ho diu amb uns ulls que no puc negar-m'hi. En dir li que esculli el joc. Em contesta:

-Figurarà que som en aguei temps que tothom era ric, que hi havia menjar a les botigues, que venien els Reis, que no havien sirenes ni bombes en aquei temps que..., com es diu? Ah, sí! En el temps que hi havia pau!

Esperança

Agost de 1938. El mes que els de Mont-roig van dir que escriurien perquè hi anéssim.

Fa dies que em llevo, i tinc tres turments. Un és la preocupació que escriguin els parents. M'agradaria tan anar-hi! Excepte un viatge que vaig fer amb els de l'escola a Tarragona, no he anat mai en lloc fora de Barcelona.

L'altra preocupació és la dels mosquits. Al barri n'hi ha una plaga.

És un mal que no l'havia sofert mai i el trobo horrible.

Hi ha nits que passo hores sense dormir. Prou miro de tapar-me tota, perquè els mosquits no puguin picar-me, però no puc resistir-ho i em destapo d'una revolada. Un moment encara..., però després m'asfixio. 

Un liquid que es diu Flix els mata molt ràpidament, però el mal està en el fet de que no se'n troba.

I la tercera, la més important, és que fa vint dies que l'àvia no rep carta de l'oncle.

A l'última que vam rebre ens deia que si trigava a escriure'ns no ens estranyéssim, ja que es dirigia a un lloc on no podia portar-se res.

Naturalment que deu tractar-se del front, ja que fins ara havia estat en un poblet vora de Montserrat, aprenent la instrucció militar.

No cal dir com està l'àvia, de trista i preocupada.

Segons com, vint dies no són gaires, però acostumats a rebre carta d'un dia per altre...

Cada vegada que hi penso em passa per la imaginació una idea tan horrorosa, tan trista, que faig tot el possible per apartar-la ben lluny.

Aquesta idea no la he dit a ningú, excepte al meu quadern. Ell és l'únic testimoni dels meus pensaments. Tan de bo que ho sigui ell sol; que ningú hagi de saber-ho mai. El mal és potser... Que tonta que sóc! Que torna a venir-me aquella idea. He de ser optimista, i tenir allò que dura tan com la vida: l'esperança!

Hi ha relació

La mare està malalta. Tot el que va de setmana falto a l'escola.

El metge diu que la mare té una infecció al ventre. El pare està molt espantat, a causa de la gran passa que hi ha.

Jo també estic preocupada, i no sé per què, però tracto a la Neus amb més delicadesa que mai.

A vegades, quan vaig a dormir i miro si està ben tapada, escolto la seva respiració tranquil·la, i li beso el front una o dues vegades.

Llavors, en aquell moment, comprenc com me l'estimo, i em penedeixo d'haver-la renyat alguna vegada. A què és degut, em pregunto jo després, que abans no em passava això?

Que hi té que veure la malaltia de la mare amb la meva estimació vers la Neus? Molts cops m'he fet aquesta pregunta, però mai me l'he contestat.

Una altra cosa que també m'estranya és que ara, estant la mare al llit, faig les coses amb més ganes, treballo amb més fervor...

També té relació una cosa amb l'altra? Tampoc hi trobo resposta.

Aquest matí estava jo rentant els plats quan m'ha semblat que la mare em cridava. Després d'eixugar-me al se su davantal, que jo duia posat, he anat a la seva cambra.

He escoltat i dormia. Anava ja a marxar quan m'ha dit, mig dormint:

-Nena. Saps allò de la llet per a la Neus? Em sembla que ja...

-Però, dona -l'he interromput jo-, no pensis en això ara, ja tindràs temps...

Uns dies abans de posar-se malalta, la veïna Assumpció van parlar de fer certa trampa per poder obtenir uns pots de llet amb la partida de naixement de la Neus.

Són tan grans les ganes que té la mare que això és pugui fer que hi pensa dia i nit, i és el primer que em dia en despertar-se.

Quanta preocupació que té la mare per poder donar llet a la seva filla! De quina manera se l'estima!

Sembla que comenci comprendre quelcom d'aquell misteri que parlava primer. Però és una cosa tan confusa que ni em veig amb ànims d'aclarir-ho.

Potser un altre dia ho comprendre millor, i ho podré escriure ben detallat.

Truquen al timbre. Deu ser la Neus que torna de l'escola. Vaig a besar-la...

Dolor

Avui 30 de agost vaig a casa de l'àvia a recollir una tarja per anar a recollir a la cooperativa.

Amb quina pena pujo les escala de casa meva! Me la fa recordar, a l'àvia, tan bona, però tan trista des de que l'oncle és al front. També recordo que des de fa un mes que no en sap res.

LA LLEVA DEL BIBERÓ 

He trucat al timbre. Sento unes passes pausades, lentes...

-Qui hi ha? diu una veu fluixa.

Després de contestar-li, s'obre la porta. Darrere seu, un rostre pàl·lid, arrugat, trist, sense vida! Uns ulls humits que abans eren blaus, però ara són d'un gris molt pàl·lid que em miren amb compassió... s'aparten per donar-me pas.

-Hola, filla!       
-Com està l'àvia? Té carta del tiet?

Hem arribat al menjador. Em mira amb un somriure amarg, i diu:

-Carta! Hem sabut que està ferit. Millor dit: estava. Fa tants dies d'això, que ja deu ser mort.

Seiem i m'explica que un company seu -de l'oncle- que actualment es troba en un hospital molt greu, va escriure a casa seva donant la nova que l'oncle estava ferit.

-Això va ser -continua -el dia 25 o 26 del mes passat, avui és dia 30, ja deu haver mort. Pobre fill! No podria morir-se'm quan era petit? Quan de sofriment m'hauria estalviat!

-A tu que et sembla filla? Deu ser mort?
Quina pregunta? No sé que contestar-li, però dic:
No, dona, no.

-Oh, -exclama posant-me la mà a l'espatlla-. Tu m'ho dius per dir-m'ho.

I arrenca a plorar.

Pobra mare! Ella ho ha dit, li ho dic per dir-li-ho, no per res més: perquè jo també em temo, com ella, que sigui mort...

Va plorant. Passen uns moments per a mi llarguíssims, en els quals no més sento els seu plor i el tic tac seguit del rellotge.

Amb els colzes damunt la taula segueix plorant.

Plora pel seu fill. El dolor més gran que pot tenir una mare!

"Pobra mare!", em repeteixo. Quants records deuen passar per la seva imaginació. Quan l'oncle era petit, que ella el gronxava a la falda...

Les llàgrimes van xopant un mocador. Miro el rellotge. 

-Àvia, em donarà la tarja?, perquè faré tard -li dic aixecant-me.

Ella fa igual i em dona la tarja.

-Té, filla, té. Ja veuràs com no el veurem més. El cor m'ho diu: mai més! -i torna a plorar.

Li dic algunes paraules per conhortar-la, la beso i marxo. Tanco la porta i encara em sembla sentir el seu plor, veure les seves llàgrimes...

Vaig a la cooperativa. Hi vaig amb la imatge de l'àvia.

"Com deu odiar la guerra!", penso pel camí. "Si tothom l'odies igual, igual que totes les mares dels combatents: de guerra no n'hi hauria!".

Amor i odi

Primers de setembre.

La mare ha estat a quaranta de febre tota la nit. Hem anat a cercar el metge, però aquest es trobava al dispensari i no ha pogut venir fins a les set del matí.

Quan ha arribat, la mare ja estava millor, però de totes maneres ens ha dit que podia tenir el tifus.

Durant tot el dia de ahir he estat pensant en l'àvia, en l'oncle, en si sabrà res...

Sento que truquen al timbre.
Deu ser l'àvia? Segurament ve a veure la mare.

Efectivament. En obrir la porta em trobo davant un rostre que també recordo. L'àvia entra. Està seriosa, molt seriosa.

En trem a la cuina, m'agafa el braç i em diu  secament:
-És mort!
-Oh. Mort, mort!

En cara que m'ho temia, que el creia mort, quina impressió que em causen aquestes dues paraules!

Em quedo parada, muda, mirant l'àvia que s'aguanta el plor.

Per fi puc articular:
-Mort?

L'àvia no em contestà. Tomba el cap enrere i després d'uns segons marxa.

Va a la cambra de la seva filla. Jo em quedo a la cuina, amb la mateixa posició. "És mort" Aquestes paraules sem repeteixen al cervell.

Recordo quan avia anat amb ell al cinema, a passeig... Era alt, de musculatura forta, simpàtic... Però era, ara ja no és. Ara és mort!

Vaig a la meva cambra i de cap al coixí ploro. "A qui ploro?", em pregunto.

A l'oncle no? No. I a l'àvia. Pobra mare! Tenia raó quan deia que no el veuria més...! Mai més!

Durant el transcurs del matí podem estar a soles un parell de vegades sense que la mare ens sentí. Una d'elles, en preguntar-li si sap com ha mort, em contesta:

-Metrallat. Aquell company seu ho ha dit. diu que va morir al acte.

En un altre moment em diu, parlant de la mare:

-Jo ja no vull dir-li que ja no té germà. Estant com està podria agafar-li alguna cosa.

Després d'unes hores marxa.
A la tarda vaig a casa seva a dur-li el pa.
-Hola, filla. Que em portes el pa? -em diu en entrar.
-Sí, àvia.

-Doncs te'l podràs en dur. Jo us faré un favor i tu me'l faràs a mi. Tenim tan poca gana! Tan la tieta com jo...

An de mirar de menjar, dona -l'aconsello jo, encara que sé que és inútil.

Ens asseiem. Ella agafa una pesa de roba negre disposar-se a cosir, em mira i diu:

-Que em de mirar de menjar? Com vols que mengem, filla? Si jo estic desesperada. Mira si ho estic que a vegades m'agafen ganes...

-No, dona! -l'interrompo quan endevino què m'anava a dir.

-Si, nena,si, m'agafa ganes de prendre'm la vida. Si no fos per la tieta ja me l'hauria pres! És tan fàcil...! Si no fos que ella em diu "que faria jo sense vostè? Que faria?"

"Fins i tot ha pensat en això! Com ha de sofrir...", penso jo.

Va cosint. Sense aixecar el cap diu:

-La tieta prou vol consolar-me dient-me que no que no saber-ho oficialment potser no és cert, però... A tu que et sembla, nena, què et diu el cor?

"Quines preguntes que em fa l'àvia", em dic entre mi. I en veu alta.

-A mi em sembla que no potser que s'hagi mort.
No, s'ha mort, no. L'han mort -em diu ella amb gran fúria.

Sí, és veritat: l'han mort. Que és més trist que si s'hagués mort.

-I han cridat la seva quinta i prou. Cap més...-diu en to de queixa.

"Àvia, no ha de ser així. Si vostè sofreix, si el seu fill ha mort, no ha de desitjar que les altres mares sofreixen , ni que morint altres fills." Sembla que hagi endevinat que penso, ja que em diu:

Sóc dolenta, oi, nena? Si. Però com totes les mares que perden el fill. La mare que perd el fill, perd el senyen. Per el seny!

I és posa a plorar desesperadament.
-Àvia...

-Oh! No tractis de consolar-me. Si sabessis quins dies que he passat! Ahir i avui, sempre plorant!

Li dic que haig de marxar. La beso i en fer-ho m'estreny contra el seu pit i em diu amb veu tremolosa.

-Ves, filla, ves. No el veuràs més! -i es queda plorant.

Els seu plors em fa entendrir. En els catorze que tinc sempre he sentit, però com avui, com ara, mai!

Què sento? Sensacions de dolor, de pena, de compassió, d'odi... Sí, d'odi a la guerra!

Mentre baixo l'escala recordo que abans del 19 de juliol creia que l'odi no devia existir, que per anar bé ningú l'hauria de conèixer. Però ara veig que no és així,

L'odi ha de ser-hi, i hi serà sempre. Mentre hi hagi amor, hi haurà odi. Sí, mentre hi hagi amor de mare hi haurà a la guerra!

I com que l'amor de mare és etern, d'odi n'hi haurà sempre: odi a la guerra!

Que no sigui

Quin pes m'he tret de amunt!

La mare ja és fora de perill. Després de molts dies d'angúnia trobem el nostre repòs.

La preocupació ara és que donar-li d'aliment, a la mare.

Sols tenim pa i aigua. Ni llegums, ni oli, ni cap classe de tall, ni avellanes. No tenim absolutament res.

Els primers dies de la seva convalescència li em anant fent sopes, amb una miqueta de ceba que la veïna Assumpció ens va donar. Però ara, tan dèbil com està, necessita quelcom més que sopa d'aigua i ceba.

Aquest migdia el pare a dit la mare que l'oncle està ferit. L'enganyat perquè el cop no fos tan fort. Potser demà li digui la veritat.

Aquest matí ha provat de llevar-se, però no ha pogut estar-se fora del llit més de mitja hora.

Els diaris d'aquests dies parles d'una propera guerra europea.

Alemanya no n'ha tingut prou d'envair a Àustria, ara en vol Txecoslovaca.

Aquest país i França tenien fet un pacte de mútua defensa, però el govern francès no la complert, i els alemanys van envaint el territori txec.

Pobra gent!

Sembla mentida que uns quants homes puguin fer patir tants milions de persones.

Primer Abissínia, desprès Espanya, Xina, ara Àustria i Txecoslovaca.

I encara diuen si esclatarà una guerra mundial.
Tant de bo no succeeixi!

Un xàfec d'estiu

Aquesta tarda vaig a la cooperativa de l'àvia a buscar-li el racionament d'aquesta setmana. Em donen: tres unces de mongetes i un litre de vi.

Aquesta cooperativa és a la ronda Universitat.

Hi ha una cua bastant llarga. Però això no tindria gaire importància si no fos que la botiga és plena de mosquits, i m'estan turmentant.

Per fi obtinc el "gran racionament i torno a casa. Passo pel carrer Consell de Cent, i en trobar-me en el passeig de Sant Joan es posa a ploure fortíssim.

En lloc d'apressar-me, camino més pausadament.

Estic contenta que plogui. Feia molt de temps que no plovia i avui fa un dia molt calorós.

Cauen unes gotes d'aigua grossíssimes i la meva roba se'n ve amarant.

Sembla mentida que la pluja m'hagi fet variar tan ràpidament l'estat d'ànim. Estic alegre com quasi mai. Sembla que el cor em vagi més de pressa.

Els núvols, els carrers mullats, les gotes d'aigua que cauen damunt l'herba verda que es moria de set, el soroll del xàfec... Tot m'impressiona, m'alegra, em sembla més bonic que mai.

Les meves sabates estan foradades, i ja sento la mullena als peus. Però que hi fa?

Vaig caminant poc a poc mentre alguna persona que corre es gira per mirar-me, segurament s'estranya del meu pas.

El xàfec ha parat. El sol trona a brillar. Què em passa? De sobte m'ha agafat una forta tremolor, ara si que accelero el pas i em penedeixo de la meva imprudència.

Arribo a casa l'àvia, i s'enfada perquè no m'he posat en una escala.

En ser a casa em poso al llit de seguida. També els pares em renyen, però jo vaig repetint-me mentre premo el llençol contra el meu pit: "Que voleu que fes, si era tan bonic i m'agradava tant?

Sopar

Avui és el primer dia de tardor i el tercer que sóc al llit.
Amb la pluja de l'altre dia he agafat  i tinc angines.

Encara que no gaire, em penedeixo de no haver-me posat en una escala en el moment de pluja.

La mare és va posant cada dia millor.

Ahir una veïna ens deixar un quart de litre d'oli. És negríssim i s'adiu amb el pa que ens donen al forn, que és tan negre com l'oli.

He passat el matí llegint i rara s'apropa l'hora de dinar.

Sento que la mare crida des de la cuina. Entra a la meva cambra i em diu:

-S'ha apagat el gas. L'aigua en que haviem d'escalfar les sopes encara no ha bullit. Ja havia tirat els cubets i ara no s'han acabat de fer. -I marxant de la cambra exclama:- És horrible això, és horrible!

Creu que potser d'aquí una estona tornarà a venir el gas i ens esperem. Però l'estona ha passat, el pare ha arribat, i de gas no en ve.

Hem de menjar-nos, doncs, la sopa mig freda, sense ser escaldada, i trobant-hi trossos de cubets sense desfer. Quan emporta el plat al llit em diu la mare:

-Té la sopa. Si és que se li pot dir aquest nom. Com quasi és freda t'anirà bé per les angines.

Quan la mare ha marxat, em poso a riure de bona gana.

En recordar el temps d'abans i veure la sopa que tinc al davant, he esclatat a riure sense poder-me contenir.

"Val més que m'ho prengui a rialles que no a llàgrimes" em dic mentre menjo.

Sort que tinc molta gana, si no , no podria menjar-me-la.

Si tot això puc recordar-ho en els temps futurs, que feliç que seré!

De tot

Les targes que ens donen per poder obtenir el pa s'han de renovar cada trimestre. Ara s'ha acabat aquest i em d'anar a l'Alcaldia amb el carnet de racionament perquè ens donin la tarja nova. La mare està molt nerviosa, ja que no sap si ara també li sortirà la "trampeta".

Avui comencen a donar les noves targes, però a nosaltres no ens toca encara, ja que cada dia donen les de X racions. Com que avui donen les d'una i nosaltres som de cinc, ens tocarà d'aquí cinc dies.

Els diaris d'avui ens diuen que el doctor Negrin fa retirar tots els voluntaris estrangers que hi ha a la zona lleial.

EN REGISTRAMENT DELS HABITATGES

Això no deixa de causar estranyesa a tothom. A la part feixista hi ha moltíssims alemanys i italians des de el primer dia i no els retiraran pas.

La situació segueix igual. La pau d'Europa està amenaçada.

Encara que jo no noti cap bombardeig he de die que vénen molt sovint i que causen moltes víctimes entre la població civil. Per ara nosaltres seguim igual: no baixem de casa, tot i haver-hi un refugi davant mateix, per la construcció em pagat.

 El preu de les coses segueix augmentant sense parar: un quilo de blat val 30 pets. ? un litre d'oli comprat al pagès val 125 pets. De sabates no se'n troben en lloc i si se'n pot obtenir alguna és a preus fabulosos; per exemple; un parell 500 ptes. 

L'àvia no sembla la mateixa, sols fa que plora i no menja a penes res. Avui, primer dia en llevar-me hi he anat, però com sempre en acomiadar-nos plorava.

La tia Montserrat en cara viu.

Acabo aquest capítol perquè la Neus em demana per favor que l'ensenyi a multiplicar .

Tot ho canvia

Avui 9 de octubre és l'aniversari del mau germà. Compleix setze anys.

En lloc de causar-nos alegria, en veure com va creixent, tan els pares com jo sentim pena.

Cada any que compleix veiem com s'apropa més a l'edat de l'última lleva cridada. I com no veiem la fi de la guerra, qui ens assegura que no haurà d'anar al front?

Ell creu que haurà d'anar i molt sovint ens ho diu.

Ara està dibuixant juntament amb el pare unes lletres al carnet de racionament.

L'Àngel és l'encarregat de fer-hi els dibuixos, el pare d'esborrar les marques, i la mare i jo d'anar a l'Alcaldia o al forn.

"Com fa canviar les persones la guerra!", em dic mentre miro el pare que esborra una marca de tinta, i s'ha llunya un xic per veure si li ha quedat bé.

Tantes discussions que havia tingut amb la mare sobre la falsificació. Tant que recriminava aquesta acció!

Però a mesura que el temps ha anat passant, i ha anat patint gana, s'ha transformat, i no solament permet sense queixar-se la falsificació de targes, sinó que a més ens ajuda tant com pot.

La guerra no l'ha fet canviar en això solament, sinó també en altres coses. Una d'elles és l'assumpte de la pena de mort. Abans de la guerra, quantes vegades l'havia sentit jo parlar en contra d'aquesta pena!

-Que condemnin a tants anys com vulguin de presó, però la pena de presó mai! -deia sempre.

En canvi, ara, quan s'assabenta que s'ha executat un emboscat, no deixa mai d'aprovar-ho. Quan li fem notar aquest canvi ens que en haver-hi guerra les coses són molt diferents.

-L'home que ha estat cridat -ens diu- i s'amaga i no es presenta, no es mereix més que la pena de mort. Diferent que la guerra que tenim fos d'atac a un altre poble, però la nostra és de defensa, i per tant tots tenim el nostre deure de presentar el nostre ajut, i defensa així la nostra pàtria amenaçada.

El pare segueix esborrant el carnet. I jo, des del menjador, mirant-me'l mentre recordo aquell temps tan llunyà que els forns eren plens de pa i no havies de passar cap pena per obtenir-ne tant com en volies.

Que poc valorava el pa llavors!

Ara, que diferent d'abans. Torno a pensar en el pare, i torno també a repetir-me; "Com ha canviat tot la guerra!"  
M'ho ha promès!

He acabat de fer un problema i el timbre de baixar al esbarjo ja tocat. Totes les nenes de la classe, com mogudes per un ressort, guardem les llibretes i ens aixequem ràpidament sense esperar l'ordre de la professora.

Unes tenen pressa per poder saltar, d'altres per córrer, d'altres per passejar. I totes s'apressen a formar la fila al hall, per baixar ràpidament al jardí.

Ja som al patí; ja veiem com el sol brilla i en sentim l'escalfor.

I com si s'obrís una gàbia plena d'ocells, els infants és precipiten a baixar els pocs esglaons per poder córrer, cridar i riure en plena llibertat. Igual que farien els ocells en veure la porta oberta: precipitar-se en sortir de la gàbia per poder volar per l'espai, lliures de les perpetues reixes que durant tant de temps els ha empresonat.

Cadascun fa el que més li plau; jo, com fa ja molts dies, em dirigeixo al tros de jardí destinats als pàrvuls. M'agraden tan els nens petits!

Amb les mans a les butxaques, i a vegades xiulant molt fluixet, em passejo a munt i a ball mirant-los, sentint-ne les rialles i pensant.

Avui, el tema dels meus pensaments és un que tots els pobres coneixem. És el de "Si jo fos rica..."

Altres vegades hi havia pensat, però mai com avui.

Si jo fos rica, molt rica, fundaria un orfenat. I hi mantindria molts infants mancats de pare o mare. L'edifici el faria construir en un muntanya, que seria el seu jardí; allí podrien esbargir-se plenament, sense haver-los de dir: "per aquí no passeu perquè hi ha una parcel·la. Per aquí tampoc perquè és el jardí dels nois" I corrents pels jardins de la natura anirien creixen els meus orfes.

Els ensenyaria de tot, però més que res a odiar la guerra.
Com m'agradaria ser rica!

La meva primera il·lusió seria aquesta: La de formar un orfenat. Però després d'això faria altres coses.

A la meva classe hi ha una noia de dotze anys que és diu Pilar Trepat, a la qual he agafat molta estimació. Aquesta noia té molta afecció al can i al ball. La meva segona il·lusió seria poder-li pagar els estudis.

Amb quina gana li oferiria jo els diners necessaris perquè pogués seguir les seves aspiracions artístiques!

Però perquè i penso si fos rica saben com sé que no ho seré?

Estic així, tracta de bandejar els meus impossibles pensaments, quan s'apropa un nen d'uns sis anys que a l'hora de dinar és al meu costat i posant-se les mans damunt una de meva em diu:

-Saps què, menagera? El mau papa ha marxat al font...

Li agafo el cap entre les mans, li miro els ulls grossos mig humit li dic:

-Ja tornarà!
Ell em fa que no amb el cap i contesta:
La meva mama em diu que no.
-Diu que no? Si, home, si quan s'acabi la guerra...
Ell m'interromp dient:

-Sí, quan s'acabi la guera, po mentestant ens moiem de gana, pequè només coben deu pessetes al dia i què fem d'això si tinc dos gemanets  i em de mantenir als meus avis? 

En veure que jo no responc, continua:

-Deu pessetes cada dia he dit, po motes vegades no els paguen, al meu tiet li diuen sis mesos.

-Si s'acabés la guerra aviat... Oi, nen? -li dic jo.

-Llavons si que aniria bé. El meu pare tonaria  i...

-Escolta -l'interrompo posant-li una mà a l'esquena-. Tu que saps bé el sofriment que causa a la teva mare la marxa del teu pare; i comprens totes les penes que haureu de passar per poder-vos mantenir amb aquestes deu pessetes; i sentiràs enyorament quan faci temps que no vegis al teu pare; i veuràs com la teva mare plora la seva absència; tu que sabràs que la causant de tantes penes i sofriments és la guerra, oi que sempre més l'odiaràs?, veritat que mai la voldràs?, que sempre hi aniràs en contra. I faràs tot el que puguis per evitar-la o no provocar-la?

L'infant, força atent en tot el que li he anat dient, em diu amb molta formalitat:

-Sí, menagera, mai la boldé.

Així m'agrades. Però això has de començar a fer-ho ara, saps com?

-Com? -em pregunta intrigat.

-Doncs mira: no jugant mai a fer guerres.

-Jo... A vegades jugo amb el meu gemanet, peque els Reis ens van potar una escopeta molt maca.

-Una escopeta? Doncs has de pensar que les escopetes de veritat es maten els homes, i que una de les bales que surten podrien tocar el teu pare i ferir-lo o deixar-lo mort de seguida. les escopetes, juntament amb les metralladores, els canós i altres armes, serveixen per matar homes i destruir pobles. A tu t'agrada, doncs, tot això, que podria causar la mort del teu pare? El nen abaixa el cap, com acovardit,  i em respon:

-No, no m'agada po jo només hi jugo. No mato a ningú. -Prou que ho sé, que no mates a ningú, però jugues a matar, imites les guerres de veritat encara que sigui jugant. I el que fas ara és broma demà potser fer de veritat i matar pares de família, com el teu pare. Només l'idea de matar algú ha de repugnar-te, perquè has de pensar de seguida no que qui és mort és el pare d'un altre, sinó que és el teu. Si tu odies la guerra, no has d'odiar-la només a ella sinó també les imitacions; i si no t'agraden les armes amb les quals els homes és valen per matar-se els uns als altres, tampoc ha de agradar-te les seves imitacions com ara les escopetes que tents.

-És veritat menagera -em diu molt convençut-, quan aribi a casa inençaré les dues escopetes...

-No! No cal que les llencis. Potser la teva mare s'enfadaria. El que si pots fer és no jugar més a guerres i mirar de convèncer atots els que hi vulguin jugar, com jo t'he convençut a tu.

El conserge toca el xiulet. Mentre ens dirigim al lloc on es formen les files el nen em diu:

No tinguis por. Amagaré les escopetes ben amagades, i mai més jugae a guera. T'ho pometo. 

Ens acomiadem. En ser a la meva fila i veure totes les meves companyes suades i vermelles de haver saltat i corregut em dic satisfeta: "No val més el que he fet jo que no el que heu fet vosaltres: cansar-vos, algunes caure i fer-vos mal... En canvi jo he obtingut una gran cosa: que un infant odiï la guerra, i em prometi no jugar a lluites. M'ha promès un nen que damà serà un home."

I mentre em reuneixo amb la meva companya Mercè, Miquel, juntes pugem l'escala, vaig repetint-me: "M'ho ha promès!"

Que s'acabi

Ahir el president Negrin va parla per la ràdio. El tema del seu discurs era el següent: "Desitjo que la pau arribi molt aviat, però mentre a Espanya hi hagi estrangers no pot parlar-se de cap arreglo."

La febre tifoïdal s'ha escampat molt. A l'escola ens obliguen a vacunar-nos. El pròxim la Neus i jo anirem a casa del metge perquè ens doni la primera vacuna antitífica.

Aquest vespre he anat a veure la afligida àvia.

Com que de les cartes que encara ara va escrivint a l'oncle en cara no li retornen cap (quan un combatent mort, queda ferit o bé ha desaparegut, les cartes que se li escriuen són retornades); ni li han dit res oficialment, l'àvia conserva de vegades algunes esperances que la nova que va rebre de l'amic de l'oncle no fos certa.

-Hi ha moments -me explicava- que quan conto algú el que ha passat al meu fill, i em diu que potser l'amic el va veure'l caure, però que potser solament estava ferit, tinc alguna esperança que encara visqui... Però quan veig que els dies i els mesos van passant sense que en sàpiga res, crec que vaig perdent-les totes, les esperances.

"Si tu sabessis -continua l'àvia- l'estat nerviós que em trobo. Cada cop que truquen al timbre em fa un sal el cor i penso: "Si fos ell..."

"L'altre dia, era ja entrada de fosc, estava aquí asseguda al balanci, quan van trucar. Vaig obri i oh!, sorpresa: veig un jove alt, cepat, i gual que ell. Com que l'escala estava fosca no podia veure'li bé la cara, però era tan el desig que fos ell que vaig pensar-me que ho era. Quina decepció quan , allargant-me un papar, va dir-me: "L'electricitat." Vaig agafar-li el rebut amb mà tremolosa, i em vaig posar a plorar. L'home devia creure's que no podia pagar, i no sé que va dir-me, però jo vaig fer-lo passar mentre li comptava el motiu dels meus plors."

Un silencia ha seguit aquest relat. L'àvia anava a eixugar-se els ulls amb un mocador. Ara no fa aquells plors d'abans, als primers dies del seu dolor. Ara tipa de plorar, les seves llàgrimes no són tan abundants, i quan plora ho fa silenciosament.

Estava observant l'àvia quan em sentit que el timbre tocava. Ella ha tingut un sobre salt i jo m'he aixecat per anar corrent a obrir. Era la tieta.

Hem parlat un xic sobre els meus estudis, lamentant-nos del temps que perdo sense anar a alguna acadèmia a aprendre màquina i taquigrafia.

Si s'acabés la guerra... Però, ara, amb els maleïts bombardeig que no es pot anar en lloc. Les acadèmies crec que sols funcionen als matins perquè al vespre, com que quan hi alarma s'apaga l'electricitat, no es podia treballar.

En sortir de casa l'àvia m'ha semblat que desitjava més que mai que s'acabés la guerra. Tan gran era el meu desig que fins i to he pensa (cosa que mai havia pensat): "Que s'acabi, si no d'una manera d'una altra, la qüestió és que s'acabi!"

Perdó i oblit!

En el diari d'avui 16 de novembre, a la Vanguardia, llegeixo "El glosario de los 13 fines de guerra".

En llegir aquest escrit m'he exaltat tant que em obligava a parlar-nen al meu quadern de notes. Com que em seria impossible passar aquí el tretzer punts, per a la seva extensió, em limitaré a passar-hi la part més criticable que hi trobo. Un tros és el següent: "En el pograma del govierno aparece la amnistia con las dimensiones indispensables para construir una de las piezas esenciales de la paz civil que ha de poner termino a la lucha presente. Estas dimensiones son tres -només n'anoto la tercera-: [...] Su extraordinaria amplitut, pues no solo extinguirá por completo tadas las responsabilidades, sino que ha de borrar hasta el recuerdo de las infracciones cometidas y de las penas impuestas, dándolas al olvido, como si no hubiesen existido jamás."  

En un altre lloc llegeixo: "I sinembargo, consciente de las posibilidades vividas, submisa a los mensajes del interés nacional, inscribe en su pograma promesas de olvido i perdón."

El final d'un altre paràgraf: "... La política de generosidad que perdona y ovida."

I aquestes dues últimes paraules les trobo a cada pas de l'escrit. I aquestes són les paraules que m'exalten.

LES PROMESES QUE MAI
ES COMPLEIXEN

Jo crec que si un home és atacat per un altre i es defensa i en la lluita va perden no ha de dir-li: "Quan la lluita hagi acabat oblidaré el que m'has fet. Et perdono." No, això no ho dirà ma.

Diuen que s'ha de perdonar. Conforme. Si l'home que ha atacat es penedeix del que ha fet i va a l'agredit i li demana perdó, farà mal fet si no el perdona. Però sense que ho demani, has de perdonar-lo? Quan veus que està apunt de llençar-te al sòl, has de cridar-li: "Et perdonaré, oblidaré tot el que m'has fet"? Això, mai!

Perdó i oblit. El que ha escrit aquestes paraules no deu haver perdut cap fill, ni deu haver sofert les conseqüències de la cruenta guerra que vivim.

Recordo l'àvia. Pobra! Aneu-li a ella amb aquestes dues paraules que és capàs de treure-us ells ulls. I això ella sola? No. Com ella totes les mares que han perdut un fill.

Perdó i oblit. Que dirien els que es podreixen sota terra si sentissin aquestes paraules? Els que van anar els primers mesos al front moguts per un ideal, deixant llur esposa i fills, que dirien si sentissin que els president diu que tot els mal que han fet i fan els rebels quedarà oblidat, com si no hagués existit mai?

Que dirà la muller que la metralla de les bombes que llencen els feixistes damunt les ciutats civils li ha destrossat el marit? Podrà mai perdonar els assassins? Podrà mai oblidar que els seus fills no tindran mai més pare?

Perdó i oblit! Perdo i oblit!

Com em ressonen aquestes paraules al cervell en apartar del meu davant el periòdic que tan m'ha fet pensar.

en aclucar els ulls veig escrit amb llàgrimes i sang els dos mort exaltats i impossibles: perdó i oblit?

Examen

Ahir a l'escola la directora va examinar totes les nenes que voldrien assistir a unes classes que en altres cursos es feien al vespre hi ara es faran a la tarda.

L'examen va ser de gramàtica. Les assignatures que jo vaig escollir per si m'aprovaven van ser taquigrafia i francès.

He esperat amb molta paciència el dia d'avui per si havia aprovat. I amb gran alegria així ha sigut.

La nostra professora ens ha llegit aquest matí les llistes de les nenes que podran assistir a les classes de tarda, i entre elles figurava jo.

No feia gaire que haviem rebut aquesta nova quan una companya meva m'ha dit que Donya Annita, la directora, volia parlar amb mi.

Després d'haver demanat permís a la meva professora, he baixat al despatx de Donya Annita.

Quan amb els nusos dels dits he colpejat la porta del despatx, el cor m'anava acceleradament "Què voldria dir-me!", em preguntava amb ansietat.

En sentir una veu que em deia: "Passi!", el cor m'ha fet un salt i he entrat a l'estança.

Durant la Guerra Civil 

espanyola l'escoltisme

 català realitza tasques

 de suport a la societat:

 assistència, atenció

 d'evacuats i refugiats,

 auxili sanitaris ...

Donya Annita d'aixecat i fent-me a tensar m'ha parlat:

-Hola, Martorell, passa. Mira: hem vist bé que tens aptituds per escriure, i m'agradadira que estudiessis, que t'hi dediquessis.

M'ha preguntat quants germans tenia, quan guanyava el pare... Em parla del batxillerat. Jo li explico:

-Quan vam fer aquell examen per veure qui el podia estudiar, van dir-me que estava en condicions...

-I doncs? -m'interrompo-. Donya Annita.

-Però els pares van dir que com no havia d'estudiar cap carrera...

-Oh! Això no es pot dir. No se sap mai el destí d'una persona; i menys quan s'és jove.  

Hem parlat un xic més i m'ha acomiadat dient que ja hi aniria pensant i que jo també hi penses.

En pujant novament a la classe, no podent-me contenir l'alegria, he conta a la Mercè Miquel, la meva companya de taula, el que Donya Annita m'ha dit.

A l'hora de dinar he donat les meves mongetes a un nen que tinc a la taula, que menja més que els quatre restants junts. És petit i raquític, i un dels nois que té cura de baixar i pujar els cubells plens de plats va treure-li el nom de Bunyulet i des de llavors tothom l'anomenen així.

Mentre esperava el segon plat no he tingut ganes de llegir i la senyoreta Josefina ho ha notat, i copejant-me  un xic l'espatlla m'ha preguntat:

-Aquí no llegeixes?

I ara darrera la finestra contemplo el sol com s'amaga rere aquelles muntanyes, i tinc ganes que arribi aviat el dilluns per començar les classes de francès i de taquigrafia.

Dues impressions

Avui 27 de novembre del 1938 he rebut dues impressions.

Una és molt agradable: he començat la classe de francès. La professora una senyora molt seriosa i formal ens ha dit que per estudiar un idioma es necessita voluntat i constància. Com que la classe estava massa plena, es veurà de suprimir les noies més joves. El nombre passa de quaranta. 

Jo crec que no en manquen ni en mancaran les dues coses que ha dit que són necessàries per estudiar aquestes assignatura.

Demà començaran les classes de taquigrafia.

Encara que penso sovint en els meus estudis, no deixo de pensar en l'altra impressió. És la següent. La mare, dels diferents llocs de on ha anat a preguntar per la sort de l'oncle Enric, i després de fer-hi molts viatges, en un han pogut donar-li una nova.

Li han dit que l'oncle el dia 25 de juliol entra ferit al hospital de Gandesa. Si anem a mirar, aquesta notícia no ens aclareix gran cosa perquè d'aquesta notícia ja fa quatre mesos, i no sabem si es viu ho si ha mort. Tot i amb això, l'àvia ha tingut una alegria i té moltes esperances que el seu fill sigui viu.

La meva opinió és que l'oncle va morir. Tan de bo m'equivoqui! Quan penso en el temps que fa que no sabem res d'ell crec que ja podríem saber-ne. El seu silenci és alarmant, i no puc creure altrament.

El seu cas és molt rar. Un company diu que el va veure morir, ara ens diuen que el van ferir, durant aquest temps no ens retornen cap carta, i ens comuniquen si és mort o desaparegut, i no rebem, da fa cinc mesos, cap lletra seva.

Hi ha qui conta que s'han donat casos més estranys que el seu, i que la família ja portava dol i s'ha presentat el que es creia mort.

Quan escoltes un cas d'aquest no pots menys que tenir esperances; i quan veus l'aspecte de l'àvia en els seus moments de desconhort no pots més que desitjar el retorn de l'oncle amb tot el cor.

Per primera vegada

La ràdio diu que no es deixi un tros de terreny sense sembrar.

Aquesta ordre és completa per molta gent.

Els voltants de casa també s'han convertit en horts. Hi ha un tros, abans desert, que els nois del carrer anomenaven les pedres, que també està dividit en petits trossos coberts de cols i bledes.

Abans aquest terrenys era destinat a tenir-hi les pedres de empedrar els carrers, i les de fer voravies. Per això tots els del barri quan hi anàvem dèiem "anem a les pedres."

Com he dit, els solars i trossos de sòl deshabitats va cobrint-se de vegetals.  

Fins hi tot a l'escola farem un hort. Del petit espai que cada classe té la jardí per fer-ne una parcel·la, nosaltres farem un hort.

La pensada ha sigut de la meva companya de taula, Mercè Miquel.

Les altres han aprovat la idea i encara que primer la senyoreta Solans hi troba algun inconvenient, després hi ha accedit.

Hem demanat el consentiment a Donya Annita i ens l'ha  donat.

42.   Felisa Solans i Alejandre

Ara, a l'hora d'esbarjo, quatre nenes escollides per la senyoreta ens disposem a acabar la terra que més tard ha de donar-nos els fruits.

Abans es venien espelmes, però ara fa dies que no hi ha.

No havent-hi espelmes ni electricitat s'ha hagut de cercar alguna cosa més. I no s'ha trigat gaire a fer un invent.

És un aparell que és fabrica de la manera següent: s'ha agafa una ampolleta i un tap dels de colònia. Aquest se li tapa la part superior de manera que quedi travessat per un forat. És talla un tros de metxa o bé un tros de cordill i s'introdueix pel forat del tap. Un extrem queda a dins de l'ampolla i l'altre queda a l'exterior

En aquest envàs s'hi posa benzina, o si se'n té petroli i si d'això tampoc n'hi ha s'hi posa un liquid anomenat Flix, que és per matar insectes. També hi ha qui posa alcohol.

Una vegada fet això s'encén la punta del cordill i ja és té la llamparà construïda.

Nosaltres hi cremem petroli. A causa d'això ens em de rentar la cara abans d'anar a dormir, perquè del contrari l'endemà deixem els llençols i les coixineres bruts de negre.

Estem sopant, ja que, il·luminats per la llum dèbil de l'ampolleta (cosa que va bé per no veure els corcs de les llenties) quan se'ns apaga la llum.

Què deu ser? Encenem un llumí i, ho fatalitat!, s'ha acabat el petroli i no en tenim més.

Què hi farem!

Continuem el sopar sense llum i amb poc pa. Fins ara anàvem relativament bé de pa, però avui les targes extres s'han acabat i fins d'aquí uns dies no en tindrem les noves.

A les fosques i en silenci penso en la Gener. No em dol pas el pa que li dono cada dia, i em dic que seguiré donat-li. Vaig prometre-li i no vull que es pensi que no en tinc paraula ho que ja m'he cansat. Altrament això de les targes s'arreglarà i tornarem anar bé de pa.

El sopar s'acaba i per ordre del pare ens anem a dormir de seguida.

En haver de caminar a les palpentes i anant cridant "ep!" per no topar amb ningú, em fa pensar en el temps primitius en que no es coneixia el gas ni l'electricitat.

"Quines coses de pensar!", em dic de donar-me dels meus pensaments. Però segueixo dient-me: "Devien ser més feliços que nosaltres, almenys si vivien en les tenebres ja no els venia de nou com nosaltres."

Però ben aviat m'hi repenso. Tanmateix, és millor viure ara que llavors.

Com devia ser la vida sense poder llegir ni escriure? Quin avorriment.

Com un gos

A la Gran Via de les Corts Catalanes hi ha un bar-frontó que es diu Sol y Sombra. aquest local s'ha convertit en un menjador popular.

On hi porta la Carta de treball i li donen una tarja. Amb aquesta tarja s'hi pot anar a dinar o bé a sopar. Val 2 .50 ptes. l'àpat.

Fa uns dies que l'Àngel té una tarja d'aquestes i al vespre, en plegar de treballar, va a sopar-hi.

Avui, però, com que som dijous plega més tard i vaig a cercar-l'hi jo. Així quan ell arribi (el menjador ja estarà tancat) tindrà el sopar a casa.

Són dos quarts de vuit i amb una carmanyola sota el braç em dirigeixo al Sol y Sombra.

Els Fanals de la Gran Via estan apagats i s'ha d'anar amb comte per no trencar-te el cap contra algun arbre.

Hi ha algú que porta una llanterna i va il·luminant-se.

En entrar al lloc perquè et taladren la tar ja se sent un tuf d'aire impur. De seguida veig que predomina el sexe masculí. Es veuen tipus de tota classe: captaires, obrers, senyors...

Se sent un gran murmuri. La multitud està indignada. No és prou petit el panet que els donaven que avui sols en donen mig.

-Revoltar-nos tots, hauríem -diu un home-.

Potser si que es pensen que amb mig plat de llenties i dues mossegades de pa un treballador es pot sostenir -afegeix l'altre.

Haguessin de passar-hi ells...! -crida un noiet.

Això, nano, això -li respon el primer-, però com que ells van ben tips i es venen el nostre pa a pesseta cada un, no es recorden del que va magre.

Comentaris així se senten arreu. De tant en tant es formen cercles de gent que els guàrdies s'apressen a dissoldre.

Quan m'han taladrat la tarja i he pagat, em donen mig panet com de Viena i puc veure com el que ha dit aquell home fa poc no deixa de ser cert: no hi ha més de dues mossegades de pa.

Seguidament passo a una sal il·luminada per bombetes blaves on hi ha un gran nombre de taules. Quasi tots els llocs estan ocupats. Després de molt cercar trobo un lloc desocupat. M'assec i espero.

INICI DE LA GUERRA CIVIL

No han passat gaires quan un lloc bacant del meu costat és ocupat per una noia de uns disset anys.

El seu vestit jaqueta, encara que un xic brut, esta en bon estat. Observo que està molt prima i fa molta mala cara.

Quan jo ja anava a desviar l'esguard, veig com el seu rostre es ruboritza. Segueixo la seva mirada i veig assegut al seu davant un jove de vint anys. També sembla emocionat.

Uns segons més i dues mans s'estrenyen per damunt la taula bruta de taques i plenes de grans d'arròs i molles de pa. Sento com el jove, amb una veu molt commoguda, pregunta:

-Vostè aquí? 

-Qui ens ho havia de dir, oi? -respon la noia amb una veu d'allò més feble.

Una de les dones que s'encarrega de servir els plats s'ha apropat a la nostra taula, i allargant una mà no gaire neta ens diu:

-¿Los tiquets?

tots tres li donem els tiquets així que la dona s'ha llunya, els dos joves continuen la conversa tot just començada.

Sento que ell li parla de la mort del seu papà, de l'auto, i de la acadèmia. Ella anomena els mots: desgràcia, misèria, gana...

Com que la serventa ja ens ha portat la cassoleta de llenties i arròs m'aixeco per marxar.

En caminar per damunt de les rajoles del menjador sento com les meves espardenyes xafen aixafen gran d'arròs i de llenties.

allà veig una dona amb un infant a la falda que menja una cullerada ella i una el nen. Aquest es veu que no li agrada gaire perquè arruga el nasset, però la mare li diu amorosa.

-Menja, fill, menja-.

A una altra taula veig un home que per falta de cullera (a de portar-se-la cadascú, ja que el menjador no en deixen) menjar sense. En veure com amb la boca tocant el plat va menjant em recordo del gos de la tia Montserrat.

"Ell també menja així, sense cullera", em dic.
A les taules no hi han vasos sinó, càntirs.

Una esgarrifança de fàstic recorre tot el meu cos quan en un racó veig que un vell agafa un càntir i esposa a beure no a galet sinó ficant-se el broc a la boca. Quan ha satisfet la seva set deixa el càntir damunt de la taula i amb el reves de la màniga s'eixuga la bava que es veu que constantment li cau de la boca entre oberta, a causa dels molts anys que deu tenir ja.

I pensar que amb aquest mateix càntir després hi beurà més gent...!

Accelero el pas. Vull sortir aviat al carrer i respirar aire lliure; no vull veure res més, ja he vist prou; massa i tot.

Aviat em trobo davant d'una porta de sortida, i obrint-la amb una gran embranzida la travesso per fi.

En ser fora aspiro tot l'aire que em cap als pulmons, i em posa. A caminar els més de pressa possible. Tinc ganes d'allunyar-me d'aquell lloc, sols de pensar-hi sento horror i repulsió.

El murmuri de la multitud afamada s'ha anat debilitant a cada pas.

Ara ja regna el silenci, la calma... Sols al meu cervell no hi ha calma i les idees hi bullen.

Al carrer hi ha les mateixes coses, els mateixos arbres, al cel els mateixos astres. Sols al meu cervell quelcom més que fa mitja hora no hi havia. És l'idea d'un menjador infestat en el qual sols es veu misèria i hi menja una munió de gent famolenca; la d'un home afamat que per falta de cullera menja com un gos. Com un gos!

Salut!

21 de desembre. ha començat l'hivern: l'estació més trista de l'any.

En altres temps potser no era tant trista com això, perquè en aquesta estació hi han grans diades: Any Nou, Nadal, Reis. Però ara, amb la guerra, desapareixen les úniques alegries que tenia, i ens queda un hivern cru i trist en tots els sentits.

La tristesa de l'estació coincideix amb la casa meva. El pare torna a trobar-se malament. Té un mal de cap terrible que noli desapareix ni de dia ni de nit. A resultes d'aquest dolor el menjar se li indigesta i perd la gana.

A les tardes, ara que sols treballa mig dia, podria anar-se'n a dormir, però així que es posa al llit li augmenta el mal de tal manera que ha de llevar-se de una altra volta, tot hi tenint son. Quan són les quatre o les cinc de la matinada el mal de cap ja no el deixa dormir més.

Ha anat al metge, li ha receptat uns catxets, però ni li ha dit d'on ve el mal.

Avui la mare compleix trenta-vuit anys. Quin dia més trist, pobra mare!

Altres anys en aquest dia ho celebraven un xic. Però avui... El pare sols fa que plorar.

És trit veure plorar una dona, però no és tant com veure-hi un home.

El pare sofreix molt i recolzat damunt la taula exclama entre plors:

-Per què haig de sofrir tant? Tota la vida igual, no!, no m'ho mereixo.

Com commou!

Si jo pogués donar-li la salut que li manca, com li donaria! Salut ningú pot apreciar el valor d'aquesta paraula si no ha sofert com els pares o h presencia com nosaltres com n'és de terrible no tenir-la.

I pensar que molts que la tenen bona en un instant la perden en el camp de la lluita. Si tothom sofrís com el pare pot ser no hi haurien tantes guerres, perquè comprendrien el que val la salut i l'estimarien com es mereix.

com a comiat avui del meu quadern de memòries, empro dels antifeixistes, que mai he trobat ten bonic com avui. Així saluden ells, i així saludo jo:

-Salut!

Vigília

Noche buena, que diuen en castellà.

Són les nou del vespre. La Neus ja està dormint. L'Àngel ja és a sopar als menjadors (als menjadors!). Fa bastant fred i no hi ha electricitat.

43.   Medicament en càpsula fet de pa d'àngel o de midó.

Estem sopant, els pares i jo, il·luminats per una ampolleta amb petroli.

Mengem sopes, pa i vint avellanes cadascun, jo ja he acabat de sopar quan la mare es posa a parlar dels anys passats en aquest dia, que anaven tard a dormir atrafegats a deixar-ho tot arreglat i apunt. "Quina diferència!", em dic comparant llavors amb ara. abans tan alegre, ara... Tan. trist.

Passen uns moments de silenci; tots tres pensem el mateix.

S'apodera de mi una gran tristesa, penso en l'oncle, en els combatents que potser han de lluitar al front, enfonsat dins la neu en lloc de gaudir aquesta diada a la seva llar i amb llurs familiars. 

EL POBLE SEMPRE IGNORANT DEL QUE L'ESPERA

Sento que dues llàgrimes estan a punt de sortir-me. M'aixeco de la cadira i me'n vaig al wàter. Una dèbil claror entra per l'escletxa de sota la porta. Miro el meu entorn: tot és fosc, trist.

Em repenjo a la paret i em poso a plorar.

Oh!, parets que també existíeu en temps de pau! Que vieu com entràvem i sortíem apressadament, per poder beure com la mare preparava el gall. Per riure quan ella ens deia que la panxa se l'omplia. per sentir-nos feliços en veure les prunes, els pinyons, tot el que la mare posava dins el pollastre, i en pensar que tot allò ens ho menjaríem l'endemà.

...Que vieu com gaudíem, i com el pare lliure de mal de cap també compartia la nostra alegria amb els seus xistus i amb les seves rialles.

Oh!, parets que veieu com ha canviat la vida!

Que us sentiu mullades per les meves llàgrimes d'enyorança, que sentiu com les meves mans us acaricien, que no esteu il·luminades com abans i sembleu més tristes; que sentiu com aquells temps...!

44   Acudits.

Oh, amigués meves! Oi que també enyoreu aquella època? Oi que també odieu la guerra? 

Final d'any

Avui final d'any 1938, vaig al ball amb la Isabel, amiga del barri, i de l'Àngel.

El local és ple. Predomina l'element femení. Estic ballant un pasdoble amb l'Àngel quan els llums s'apaguen i les sirenes es deixen sentir. Gran aldarull dins la fosca.

Tothom surt. La meva amiga m'estreny el braç i em diu molt baix:

-No volen que acabem de passar l'any amb una nit tranquil·la!

les explosions són continues. Els antiaeris ressonen a l'espai.

Ens posem tots tres en una l'escala, i puc veure molt foscament el rostre del meu germà.

Em sembla veure'l més impressionat que mai. La meva suposició es confirma en sentir-li la veu trasbalsada. Empenyent-nos més en dins de l'escala diu:

-Semblen que caiguin aquí mateix...

La Isabel m'estreny més fort, i en dir-me: "Ai, la meva mare!", m'adono que està tremolant.

En observar l'emoció dels meus companys em sento jo més emocionada.

A cada bomba segueix una estreta de braç, i un silenci impressionant. i a cada silenci un desig que sigui interminable, que no sigui torbat per altre explosió ressonant.

Tots tres estem silenciosos, fix l'esguard al tros del cel que es veu pel marc de la porta.

Després d'una estona, les explosions van esplaiant-se i la Isabel proposa sortir. Passa ànsia per la seva mare.

Sortim.

Em caminat unes passes quan veiem un grup de persones assenyalant el cel.

Aixequem el cap i ens parem de cop.
L'espectacle és tràgic i emocionant.

La lluna, quasi plena i d'un blanc brillant incomparable, de contemplar Barcelona aclivellada de bombes. Nosaltres contemplem l'espai aclivellat d'estels. Un sens fi de reflectors vinguts de diversos llocs es dirigeixen a un mateix punt. El punt que aquells homes assenyalen amb el dit.

És on tres aparells destructors brillen com estels. Amb els reflex de tots els reflectors que l'enfoquen, semblen trossets diminutius de plata que evolucionen lentament.

L'espectacle dura fins que de tan petits es fan invisibles. Però la imatge se m'ha quedat gravada al cervell per sempre

Emprenem altre cop la marxa.

Quan som al carrer Castillejos toquen les sirenes de fora el perill.

Parlem de diverses coses. La Isabel ens diu que per Nadal es venien pollastres a 43 duros.

En preguntar-me que van menjar aquell dia li responc que la mare havia fet una espècie de guisat amb arròs i mongetes que el dia abans ens van donar a la cooperativa.

Estem així parlant quan arribem al nostre carrer. Un noi se'ns apropa i ens diu:

-Sabeu qui és a l'hospital molt mal ferit?
Tots tres l'interroguem amb l'esguard.
Per fi la veu es deixa sentir:
-En Pepe Bueno.
Sento un sotrac al pit, un cal fred per tot el cos.

Experimento una sensació com si s'hagués esfonsat el món...

Està molt greu

7 de gener de 1939. Ha passat una setmana

Endebades he aprovat d'escriptura durant aquest sis dies han transcorregut d'ençà que que vaig assabentar-me de la desgràcia d'en Pepe Bueno. Cada volta he hagut de desistir, ja que no podia explicar clarament i ordenadament cap idea ni pensament.

Barrejava els records i els desig, i com en el contingut del que escrivia no hi havia ni ordre ni concert, acabava per esquinçar-ho.

A veure si aquets cop puc expressar-me tal com voldria.

El dia primer d'aquest any, o sigui l'endemà de saber l'horrible nova, vaig poder descobrir alguns detalls de com havia succeït el fet.

El pobre Pepe aquella nit que jo vaig passar dansant amb el meu germà i la Isabel, ell va passar-la al teatre juntament amb un company. En sortir del local els va sorprendre el bombardeig, i al cap de pocs moments van caure ferits tots dos. Recordo molt el que vaig arribar a pensar i, perquè no dir-ho, a plorar aquella nit.

Molta estona feia que tos els de casa ja dormien quan jo encara em removia al llit anhelada, com mai he anhelat res amb tan desig, que en Pepe no es morís.

Aquella nit, encara que estava assabentada que l'havien ferit, ignorava tots els detalls i, sobretot, desconeixia que la ferida era molt greu, i que quasi no hi havia esperances.

A la segona nit, s'unien a les sofrences per la sort del meu amic, la incomprensions per aquestes sofrences.

Durant tots aquest dies m'he esforça molt a comprendre el meu neguit per aquest vei , o per qualificar-lo.

Per això aquella nit no podia dormir-me. Quan acabava de plànyer-lo i d'imaginar-me'l estès en una sala d'operacions rodejat de metges, tot cobert de sang i sense coneixement, em colpia l'idea de perquè no podia treure-me'l del cap ni dia ni de nit; perquè el dia abans quan em va comunicar la falta dissort  d'en Pepe vaig estremir-me d'aquella manera i vaig sentir aquell dolor punyent dins el pit.

Quan va morir el seu germà, el bon Ernest vaig sentir-ho molt, perquè l'apreciava com a pocs, però no vaig pas experimentar la sensació d'ahir ni vaig vesar cap llàgrima. En canvia ara, pel sol fet de que ell està ferit, el dolor és molt més gran, i no deixo de pensar-hi ni un moment.

I fen una altra volta, esperava amb impaciència que es fes de dia per saber com es trobava; si encara vivia; què en deien els metges; si ja es permetia visitar-lo..., i un sens fi de coses més.

Però la son no em venia i tornava a pensar en l'últim dia que l'havia vist, que anava vestit de soldat, caminant de pressa amb les mans a les butxaques.

Adés el veia rient, adés seriós. Aquella nit em va semblar més bell que mai.

Vaig recordar-me també del dia que va morir el seu germà.

Aquell mati, que estavem nois i noies del barri davant de casa meva parlant tots del mateix, quin aspecte més commovedor feia en Pepe!

Recordo que es va dir: "Ara ve el seu germà" i tothom va tombar-se per esguardar-lo. Vaig veure'l a la vorera de davant caminant pausadament i amb el cap cot.. Quan va arribar a prop nostre va aixecar el cap i (oh!, n'estic segura!) el primer esguard va ser per a mi. Segurament que en aquells instants tots dos pensaven en el mateix: en la conversa del dia anterior. Havíem parlat precisament del seu germà, i en acomiadar-nos vaig dir-li:

A veure si quan ens tornem a veure pots dir-me si l'Ernest ha millorat!

Ara ens tornem a trobar i l'únic que em podia dir era que el seu germà havia mort.

Durant aquells instants que em podia esguardar ningú em va dir res.

Per fi em digué "Hola!" (almenys em va semblar que m'ho deia a mi sola). Després va mirar als altres que el voltaven, i acotant una altre vegada el cap es va quedar trist i pensarós.

Havia abaixat el cap perquè no el veiessin unes llàgrimes que li fluïen dels ulls. Aquells ulls tan expressius, tan foscos, tan bells!

I em creia tenir-los davant meu. Però d'antuvi els veia inflats i plens de sang. Era que em recordava que el dia abans l'havien ferit la metralla feixista.

No sé a quina hora vaig dormir-me, però si que sé que tota la nit vaig tenir-lo al cervell. Primer, desperta i pensant-hi, i després, dormint, somiant-lo.

La nit feixuga va passar i va arribar el dia tal com desitjava. Però no vaig assabentar-me de res de nou. Aquell dia vaig provar d'escriure, però en vaig desistir.

Van passar el dimarts i el dimecres.

El dijous vaig saber pel Marcel, un amic del barri, que havien anat a veure'l uns companys seus i que li havien dit que estava molt malament i que estava ferit de dues bandes. Vaig preguntar-li de quines eren, però no va saber dir-m'ho.

Aquestes noves van causar-me un gran atuïment. Aquella nit vaig tornar a somiar amb en Pepe. Portava un vestit blanc i era al Parc de la Ciutadella passejant per un jardí.

El dijous al mig dia les noves van ser més desesperades que mai´

   

    
Així acaben aquelles memòries de la guerra d'una manera brusca, sense punt final. Per què?

Vull donar una explicació. Ara puc. La mort del meu amic Pepe Bueno (va morir després d'uns dies de caure ferit en un bombardeig del 31 de desembre del 1938) em va colpir d'una manera imprevisible.

Jo sentia per ell una estimació molt intima, mig realitat, mig fantasia. Podria dir-ne que estava enamorada. En les meves notes es pot entreveure, però de cap manera ho podia expressar obertament. Era un secret i m'hauria fet molt vergonya exposar-ho. Ens unia una forta amistat i res més.

Durant aquells instants que em van esguardar ningú va dir res.

Per fi em digué "Hola!" (almenys va semblar que m'ho deia a mi sola). Després va mirar els altres que el miraven, i acotant altre vegada el cap es va quedar trist i pensarós.

Havia abaixat el cap perquè no li veiessin unes llàgrimes que li fluïen dels ulls. Aquells ulls tan expressius, tan foscos, tan bells!

I em creia tenir-los davant meu. Però d'antuvi els tenia inflats i plens de sang. Era que em recordava que el dia abans l'havia ferit la metralla feixista.

No sé a quina hora vaig dormir-me, però si que se que tota la nit vaig tenir-lo al cervell. Primer, desperta i pensant-hi, i després, dormint, somiant-lo.

la nit feixuga va passar i va arribar el dia tal com desitjava.

Però no vaig assabentar-me de res de nou. Aquell dia vaig provar d'escriure, però en vaig desistir.

Van passar el dimarts i el dimecres.

El dijous vaig saber per el Marcel, un amic del barri, que havien anat a veure'l uns companys seus i que li havien dit que estava molt malament. Va dir-me que no tenia coneiximent i que estava ferit de dues bandes. Vaig preguntar-li quines eren, però no va saber dir-m'ho.

Aquestes noves van causar-me un gran atuïment.

Aquella nit vaig tornar a somiar amb en Pepe. Portava un vestit blanc hi era al Parc de la Ciutadella passejant per un jardí.

El dijous al mig dia les noves van ser més desesperades que mai.

Vull donar una explicació. Ara puc. La mort del meu amic Pepe Bueno (va morir després d'uns dies de caure ferit en un bombardeig el 31 de desembre de 1938) em va colpir d'una manera imprevisible.

Pertanyia a una família molt nombrosa. eren sis germans, dues noies -una es deia Maria-, després ell, en Pepe i darrere venien en Gustavo i el més petit, en Clemente, a part de l'Ernest, que havia mort de malaltia.

Sé que un dels germans quan es va casar va anar a viure ala Gran Via de les Corts Catalanes i poca cosa més. Definitivament vaig perdre la pista de la família d'en Pepe Bueno.

A vegades m'ha via dit que quan fos gran trencaria més d'un cor, i coses així. També em va dir que em semblava a l'actriu Joan Blondell. Em tirava alguna floreta, però res més: jo era una nena i ell tenia dinou anys!

I jo entenia prou de fer-me il·lusions que quan fos gran podria agradar-li. Però la seva mort em va afectar d'una manera tan aclaparadora que em va sobtar a mi mateixa. Va fer esclatar a mi mateix. va fer esclatar aquell sentiment en estat latent en un de molt més intens.

Segurament que si en Pepe no hagués mort hauriem seguit la vida per camins distints, però com que no va ser així, com que va morir de sobte, vaig quedar unida a ell per sempre amb aquell amor platònic es va transformar (cosa que després de tants anys puc i vull dir-ho) en el meu primer gran amor.

Tant els meus sentiments com la meva pena van ser secrets, no vaig poder esplaiar-me amb ningú, ni amb els de casa, ni amb la seva família, ni amb cap amiga...

Per tant, com podia parlar-ne amb els meus relats? I si no podia explicar-ho al paper sobre què podia escriure? Res mereixia la meva atenció. Simplement vaig deixar d'escriure.

I aquest és el motiu que aquelles notes quedessin sospeses abans que la guerra acabés del tot a Barcelona, el 26 gener del 1939.

A causa de la guerra vaig sofrir per diversos motius: la gana, els bombardeigs, la clausura de l'escola, la interrupció dels estudis, la desaparició de l'oncle Enric, del qual no em sabut mai més res. I després, la vida m'ha ferit de manera molt més punyent, però aquella va ser la primera ferida.

La vida et va endurint, el temps t'ho mitiga, però la primera cicatriu va quedar ben gravada. Aquell cor era tan tendre...

Maig del 2007

     ANNEX

Llista del professorat del Grup Escola Ramon Llull

"Quan faig balanç de la meva vida, a la par positiva i figura en primer terme la sort que vaig tenir de gaudir d'un sistema d'ensenyament excepcional i a més a més de comptar amb una directora pedagoga extraordinaria i persona de gran vàlua.

Amb aquest paràgraf acaba l'Encarnació Martorell l'enquesta sobre el Grup Escolars del Patronat que li vaig enviar la primavera del 2004. Aquella etapa escolar va configurar bona part de la seva personalitat i va marcar decididament la seva vida pel que fa als valors ètics i les inquietuds intel·lectuals. Després de setanta anys encara recorda els nom de les mestres en els seus sets cursos d'escolarització al Grup Escolar Ramon Llull: Margarida Cortadellas, Rosalia Ripollès, Dolors Simón, Leonor Reig, Felisa Solans..., i especialment Anna Rubiés, la seva directora. Se'n recorda, de totes elles, de la bondat de caràcter de la paciència i alhora de l'exigència que l'alumnat assolís els continguts curriculars, de l'actitud amatent, de l'honradesa cívica, de l'fectivitat, de eficiència professional... 

L'Encarnació recorda com si fos avui la metodologia activa que empraven en la dinàmica d'ensenyament i aprenentatge, perquè era un professorat il·lusionat amb el paper clau de formar ciutadans lliures, responsables i amb cultura, propia universal...

"A més d'aprendre cançons acompanyats per la professora al piano, se'ns impartirien coneixements de música, rudimentaris, però que podien servir per aflorar facultats i si més no per saber que era una clau de sol o la col·locació de les notes en un pentagrama."

"L'ensenyament que vàrem rebre era viu. Retallàvem notícies dels diaris i les comentàvem, fent-nos ressò de commemoracions de fets històrics o celebracions d'actes importants. Cada classe era responsable d'una parcel·la de terra de les que vorejaven el jardí i hi plantaven plantes o flors i n'havia de tenir cura iniciant-nos així a la jardineria."

"En una ocasió formàrem un grup de Teatre dirigit per quatre noies. Començàrem per escriure una obra, escollirem els actors -nois i noies-, dirigirem els assaigs i es va representar al final del curs al Teatre amb un escenari elevat i pati de butaques, a la festa final de curs."

"Les classes de dibuix eren en una classe apropiada, amb cavallets apropiats al voltant  de models com gerros, flors, etc., tot al natural. La Professora, em penso que es deia Costa, anava passant i corregint els dibuixos, fets al carbó." 

El Panorama Escolar era un organisme mixt entre el Ministeri d'instrucció Pública i l'Ajuntament de Barcelona, i entre les seves facultats hi havia la de seleccionar -mitjançant concurs públic- les mestres i els mestres que, dins l'escalafó estatal i sense estar a l'atzar del sistema general de provisió de places, havien d'exercir  a les escoles municipals. A la practica això va representar que els Grups Escolars van comptar amb el bo i millor dels professors i directors d'aquí i la resta de l'Estat.

Amb el Patronat Escolar de l'Ajuntament de Barcelona, els docents es van sentir protegits humanament, i  econòmicament i professionalment perquè doblant-los el sou que rebien de l'Estat i potenciat-ne la formació permanent  -sobretot via Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona civicocultural del país. 

La relació següent del professorat i el personal no docent del Grup Escolar Ramon Llull durant el període republicà és un senzill però sentit homenatge a la seva memòria de bons ciutadans i excel·lents professionals.

• Asencio i Fandos, Lucia.
• Ausejo i Saiz, Ignacia.
• Baquero Mercè.
• Baraona i Grand, Prudència.
• Beró i Miralles, Assumpció.
• Bauza i Mirabó, Maria Lluïsa.
• Boadella Rosa.
• Bonamusa i Cascarro, Josep Maria.
• Bonilla i Martin, Gonçal. 
• Bosch i Serra, Salvador.
• Cobos Senyor.
• Cordero i Mas, Isabel.
• Corones i Ribera, Josepa.
• Cortadelles i Baltasar, Margarida.
• Costa Joaquima, (dibuix) 
• Crespell i Casals,Eduard.
• Doreste i Betancor, Federico.
• Farrarons i Juncosa, Ramon.
• Filella i Bragós, Columba. 
• Fontana i Riera, Fortunat. 
• Garcia i Àvila, Claudi. 
• Garcia Encarnació, (ensenyament domèstic)
• Garcia i Obiols, Gerard (educació física)
• Giner i Roquè, Ricard.
• Gironella i Gratacós, Àngels.
• Ibàñez, Emília.
• Leal i Bosch, Josep.
• Lecumberri i Jausoro, Dorotea.
• López i Sánchez, Valentina.
• Mensa i Borés, Maria dels Àngels.
• Montserrat i Morros, Remei (música)
• Muñoz i Calleja, Antoni.
• Omella i Ciprià, Gimeo.
• Pons i Fàbregas, Rosa.
• Puigdomenech i Vilaplana, Anna. 
• Reig i Mir, Leonor.
• Ribalta, Pilar.
• Ribó i Rovira,Francesc.
• Ricard i Pujol, Jaume.
• Ripollés i Fernández, Rosalia.
• Rovira i Pérez, Vicente.
• Rubiés i Monjonell, Anna.
• Sampol i Fiol, Bernat.
• Sensat i coll, Cèlia.
• Serra, Adela.
• Serra, Emília.
• Simó, Carme.
• Simón i Castillo, Dolors.
• Solans i Alejandre, Felisa.
• Solé i Solé, Dolors.
• Taverna i Martínez, josep.
• Taxonera i Santasusagna, Teresa.
• Tresánchez i Camí, Josep Maria.
• Tresánchez iTrias, Josep Maria.
• Vallespir i Gavaldà, Josep.
• Vilaseca i Garolera, Josepa.

      PERSONAL DOCENT

• Cabeza i Gràcia, Josep (ordenança)
• Guixcafré i Ferrer, Lluis (conserge) 
• Cristian i Biber, Joan (ordenança